Maria do Cebreiro

Vexo os nenos pasar. Venen da escola ou vanse.
Levan libros na man e caramelos.
Levan o sol debaixo dos zapatos.
As súas voces encheron o lugar no que escribo.
As mulleres que os coidan van detrás.
Ás veces algún neno quere voar e escapa.
Pero elas non os chaman porque saben
que os nenos sempre volven.
Ser libre, algunhas veces, significa volver.

Maria do Cebreiro, Santiago 1976

Ens vam conéixer fa un parell d'anys en un recital de poesia que organitzava el PEN CLUB. Vam passar tota la nit pel barri del Carme, en companyia d'altres amics i poetes, i d'aquella nit tant ella com jo, en guardem un bon record. Ahir Maria participava en la II Poefesta d'Oliva i vaig pensar que era un bon moment per retrobar-nos. Com dues bones amigues vam intercanviar adreces, telèfons, mails, etc. perquè a partir d'ara puga haver-hi més que un únic record de cubates, "garitos infames"(ara no recorde el nom que va fer servir ella en galego) i rialles, que no és poc.Maria és una dona molt jove que té la saviesa d'una dona molt gran. Crec que és l'encarnació de Rosalia de Castro. Escriu des d'una puresa i una sinceritat que aclapara i ha tensat l'arc ben fort, perquè les paraules puguen arribar ben lluny.