divendres, 24 de març del 2006

Una disculpa, al cap i a la fí.

Què és poesia? Va preguntar una volta el poeta, i no se ben bé que és encara. Per a mi, per exemple, és una manera d’expressar el que tinc dins i necessite explicar, una forma de dir el que pense, de contar coses del dia a dia, del passat, present... una via d’escapada. Pense que com una formiga més, jo tinc alguna funció ací (en el món) que encara no he assimilat i encara queda camí per a descobrir-la, mentre tant, tinc molt clar que cap persona va a xafar-me ni a humiliar-me i que em defensaré com més bé sàpiga.
Després de parlar amb un amic el dijous sobre la meva poesia “nit d’insomni” em va fer reflexionar prou i bastant, i li he d’agrair que m’ho fes fer (encara que fos subliminarment), i vaig adonar-me’n de moltes coses: sense adonar-me’n del llarg abast de la xarxa, no vaig pensar en si cap persona es donaria per al·ludida en llegir el meu poema i com he dit abans, els meus poemes són la meva realitat més pròxima sortint pels meus dits sense més funció que fer reaccionar a la gent a la qual de veritat van adreçats. Jo no sóc qui, per a dir a la resta que és el que han de fer ni com, i sóc dels que pensa que el que fa cadascú està bé sempre i quan no molesten als altres. Jo només hem vaig limitar a defendre’m, perquè el meu millor escut és una fulla i la meva espasa el bolígraf. Que cadascú es guanye la vida com vulga (sense robar o ferir) que tots els oficis són respectables i dignes. A partir d’ara intentaré mesurar les paraules, per no haver de pagar el preu que no deuria (quanta raó tenies Begonya). Hem disculpe molt sincerament, ho faré millor la pròxima. Gràcies.
Gràcies Víctor.

3 comentaris :

Amadeu Sanz ha dit...

Una vegada vaig llegir un poema de Khalil Gibran que deia que els fills i els poemes són com les fletxes que llença l'arquer: mentre són a l'arc, l'arquer pot calcular la trajectòria que seguirà, la força o la velocitat amb què volarà, o l'objectiu que finalment assolirà però, en realitat, una vegada lliurada a l'aire, la fletxa ja no pertany a l'arquer, i es pertany a ella mateix i a l'aire que l'acull, a l'objectiu que l'aguarda.
Així mateix ocorre amb els fills i els poemes: mentre els escrius, pots controlar les pauraules, la rima o la mètrica, però una vegada els lliures a la resta de la humanitat, el poema és el seu amo, així com el lector o els lectors que el lligen i el fan seu, i qui l'ha escrit ja no pot controlar què entenen els altres quan el lligen i si això era el que havies tu pretés.
:)

Amadeu Sanz ha dit...

M'agrada molt, Àlex, que ara aparegues prou per ací i que aquest bloc et servisca a tu també com a vehicle per a expressar les coses que vius o les que se t'ocorren. :)

Amadeu Sanz ha dit...

He trobat un poema que parla dels fills, però crec que no era aquest el que deia, encara que se loi sembla prou:
Your children are not your children.

They are the sons and daughters of Life's longing for itself.

They come through you but not from you,

And though they are with you, yet they belong not to you.

You may give them your love but not your thoughts.

For they have their own thoughts.

You may house their bodies but not their souls,

For their souls dwell in the house of tomorrow, which you cannot visit, not even in your dreams.

You may strive to be like them, but seek not to make them like you.

For life goes not backward nor tarries with yesterday.

You are the bows from which your children as living arrows are sent forth.

The archer sees the mark upon the path of the infinite, and He bends you with His might that His arrows may go swift and far.

Let your bending in the archer's hand be for gladness;

For even as he loves the arrow that flies, so He loves also the bow that is stable.