Malifeta feta
El presoner d’Azkaban, el tercer capítol de la sèrie d’Harry Potter de la J.K.Rowling, –els quals revise una i altra vegada en les darrreres setmanes, per coses de la criança– potser degut a la direcció del mexicà Alfonso Cuarón, és una pel·lícula de gènere fantàstic, en una clau prou més fosca que les anteriors. Hi he trobat, subtilment deixat caure, un dels tòpics que més estimats em són. Ja me n’haureu sentit parlar abans, però deixeu-me fer-hi unes notes.
Harry és orfe, ja sabeu, perquè Valdemort va occir els pares quan ell encara era un nadó. S’ha criat amb els seus oncles, els Dursley: l’oncle Vernon, la tia Petunia i el gros Dudley, el cosí, dels quals rep un tracte inhumà. El vertader afecte el rebrà a l’escola de mags, de part dels professors Albus Dumbledore i Minerva McGonagall, a més del gegant Rubeus Hagrid. Aquests el tracten amb tendresa i generositat, però Harry sempre troba a faltar els seus pares autèntics i els fantasieja davant l’espill dels desitjos –vegeu La pedra filosofal– o en un dels àlbums d’holografies amb què és obsequiat.
La tercera part comença amb l’habitual escena a la llar dels Dursley, amb un oncle Vernon dominat no sols per la seua amarga muller, la Petúnia –torturats ambdós, al seu temps, pel malcriat Dudley–, sinó també per la seua germana, la tia Marge. Desemboca tot en una mena d’escena de violència contra les dones per part del ferit Harry, incapaç de suportar que sa tia parle mal de son pare. No sé si hi ha res que faça més mal a un home que sentir parlar mal del propi pare. No feu la prova a casa. No sé tampoc si haveu vist mai una mare queixant-se del pare davant del fill.
Harry es passarà tota la pel·lícula amb l’anhel d’una figura masculina vàlida que l’ajude i li done l’energia per a créixer i esdevindre un home complet. Quan els models que l’envolten esdevenen inservibles, siga per vellesa, la del vell mag en Dumbledore, per excèntrica, la del Hagrid, o per inviables, l’home llop Remus Lupin o el proscrit Sirius Black (Gary Oldman), Harry fantasieja que el seu pare, en forma d’ectoplasma, corre al seu socors quan és en el perillós trànsit dels mementus, espectres xucladors a punt d’absorbir-li l’ànima. En un gir de la trama, ell i Hermione es desdoblen en el temps i són testimonis, i actors, del que realment s’esdevé: és ell mateix, Harry, fent ús d’un poder que desconeixia tindre, qui corre al seu propi rescat. Aquest moment d’anagnòrisi perd bona part del seu efecte catàrtic per les moltes limitacions de l’actor Daniel Radcliffe, que ha donat una cara a Harry Potter, però no ha sigut capaç de donar-li ànima. No pot un deixar d’enrecordar-se del Frodo Saquet que va compondre Elijah Wood.
A la tercera part de Pirates del Carib hi ha una deliciosa al·lusió al mateix assumpte, quan Jack Sparrow (Johnny Deep) es retroba breument amb son pare, Keith Richards :o
No sabria triar entre ambdós, si Oldman o Richards.
Es tracta d’un dels subtemes de, diguem-li, l’allò masculí: el pare absent. Acabe amb una afirmació que, sens dubte, és agosarada i que caldria documentar i argumentar millor, però m’he proposat ser breu: els hòmens de la cultura occidental no tenen pare, només mare. Els nens es crien a mans de les mares i això no és cap problema fins que no arriba l’adolescència. Aleshores, el nen necessita tota l’energia masculina per a separar-se, físicament i simbòlicament, de la mare. Per tal de desplegar aquesta energia calen uns models viables: si el pare és absent, o manté un vincle distant o desentès amb el fill, o és un model afeblit, distorsionat o estereotipat, el procés d’emancipació de la mare s’efectua de manera incompleta, defectuosa i dóna lloc a hòmens immadurs, depenents, no-adults i profundament ressentits amb les dones, amb les quals no poden relacionar-se com a iguals, sinó com un trassumpte de la mare. Una dona lliure és, aleshores, temible, i una esposa poc obsequiosa, horrenda. En alguns casos molt meritoris, mares amb el coratge suficient han pogut ajudar a fills amb un coratge encara més extraordinari a alliberar-se d’un destí que els temps havien dictat d’antuvi per a ells: el de la misèria, la violència i la desgràcia.
Aquest article el sintetitze sequet i curt per respecte cap a vosaltres, perquè ja m’havia eixit altra llonganissa de les meues. Per cert, no m'he llegit el llibre.
26 comentaris :
M'has deixat a quadres, Amadeu!
Sóc un fan (crític) d'aquesta saga, però mai no m'havia plantejat una reflexió tan aprofundida sobre aquest tema concret. L'últim paràgraf l'hauré de rellegir unes quantes voltes.
Com? No t'has llegit encara l'últim llibre? Bé, ja falta poc per a la traducció catalana. No te'n descobriré cap secret ;-) .
Has penjat algun post més sobre HP? Si és així, m'agradaria llegir-lo.
Salut!
No conec molt bé les teories freudianes sobre la influència que la mare exerceix en els infants o les mancances que pateix un adolescent per l’allunyament de la figura paterna. Tot i la meua ignorància en psicoanàlisi t’he de dir que no estic del tot d’acord amb la teua afirmació. Amadeu, què me’n dius de les famílies monoparentals? O dels fills de peres i peres? O dels de pomes i pomes? Jo en conec i són del tot feliços. Trobe més prejudicis i traumes en fills on les figures femenina i masculina hi són ben presents. D’altra banda, no creus que el teu discurs s’acosta als sermons que, darrerament, s’escolten des dels púlpits bisbals o des dels faristols peperos? No estàs justificant la creació, per tal de lluitar contra traumes i fracassos adolescents, d’un ministeri de la família? Què és la família?
Sent la meua dissidència.
Un bes.
Estimat giogio, de fet, només em vaig llegir, ja fa uns quants anys, la primera novel·la, la de la pedra filosofal. El comentari es refereix a la pel·lícula basada en la tercera part. He llegit que a la novel·la hi ha molta més informació sobre Sirius Black i la seua relació amb Harry i que, a la pel·lícula, per l'habitual trasllat a la pantalla, es perd. No sé, per tant, si no me l'estic agafant pels pèls. En tot cas, el tema està tractac de refiló en ella i a mi em serveix de pretext, almenys. No recorde haver escrit mai sobre la saga de Potter. Sí que crec haver-ho fet sobre els Llibres de Terramar, d'Úrsula Le Guin.
Gràcies pel teu comentari :)
Olga, la dissidència és la mare de la ciència i qui no sap més, amb sa mare es gita.
La jeraquia catòlica basa la seua defensa del model familiar "Adam-i-Eva" en una lectura literal –adreçada a l'intel·lecte– d'unes escriptures amb un alt component simbòlic. En comptes de llegir-les com si es tractara dels llibres de Harry Potter, ho fan com si fos el Codi Civil o la sharia i basteixen un discurs ideològic sobre elles. La ideologia és enemiga de la vida, perquè tendeix a uniformitzar una realitat que s'entesta a ser multiforme i a regir-se més pels sentiments que per les idees. Jo intente expressar l'existència d'una realitat emocional masculina a la qual no dóna resposta, precisament, el model familiar estadísticament majoritari. No sé com va en una família monoparental o en una parella de dues persones del mateix sexe, però entenc que es tracta d'una situació de partença radicalment diferent. En qualsevol cas, es tracta de realitats que són o bé col·laterals a la nostra cultura –la pobre vídua o la pobre mare fadrina– o bé totalment alienes a ella i d'introducció ben recent –la parella del mateix sexe que adopta i fa pujar un nen o nena–. Aquesta obertura del model familiar no pot ser sinó beneficiosa per a tots nosaltres en la mida en què supera la divisió i identificació dels gèneres amb els rols. Per tant, la càrrega emocional associada a cada rol resta diluïda i redistribuïda. O això supose.
Freud mai no va parlar d'açò. Potser ho fera Jung. De fet, els únics que he sentit plantejar-se la qüestió en uns termes pareguts són, no tan paradoxalment com puga semblar, escriptores dones amb un potent rerefons feminista, com ara Marion Woodmann o Marie Louise von Franz, a més del poeta nord-americà Robert Bly.
No conec la sèrie de novel·les ni de pel·lis de Harry Potter, però conec la teoria d'Amadeu sobre la masculinitat, sobre la reivindicació positiva de la condició d'home, etc. i amb paciència, comence a entendre-la. És qualsevol cosa menys un masclista recalcitrant, us ho assegure, ni tradicionalista, ni beato. Ja fa temps que escriu sobre aquesta dèria i ara, crec que ha aprofitat l'ocasió i ha gosat fer la malifeta (?). Les personetes creixem i, al remat, som un cúmul d'experiències, de casualitats i de cruïlles. a més de la infantesa i l'educació que rebem, hi ha tantes coses que ens escapen...
Per cert, demà fan la pel·li de què parles a TV3, la nostra. A les 15.40. Potser la miraré i tot.
Ah! m'encanta la foto dels dos pirates!!!. Tembé em costaria triar. Tots dos estan estupendos. No sé qui em recorden. :D
Sóc un inútil per a la crítica cinematogràfica, però recordo que el crític de cinema de CLIJ deixava en força bon lloc (i molt millor que la resta de pel·lícules de la sèrie) aquesta versió d'en Quaron. Potser et pot interesar fer-hi una ullada a l'article.
Una salutació cordial des del sud.
Uff, amadeu, quin tema que "em" toques...
a) pel que fa a pares absents i recerques... encara no estic preparat per a debatre'l sense una ampolla de mistela i una cara/es al davant (les vostres fotos inanimades no em valen!)
b)Jo també participe d'aquesta ideologia masculina d'amadeu. No he vist, cara olga, els rerefons que tu has trobat. Serà qüestió d'hormones virils...
Crec que no es tracta que les dones facen una cosa o l'altra sinó que els homes assumesquen una altra condició que els permeta viure més plenament (aguarda la frase!).
A l'igual que al procés d'alliberament feminista, que eren les mateixes dones qui havien de refer el seu context però també el seu interior, és així com a la revolució, pendent, masculina hem de ser els homes qui l'articulem.
Seguint l'argument amadeuí... que amb pares menys absents, menys relegats (auto?), els fills tindríem un altra relació amb la vida (i amb les dones). Tothom seria més feliç. Començant, que és el que em pertoca ara mateix, pels mateixos pares.
Gràcies per l'apunt tocacollons, amadeu. Rep els meus besos més virils.
Benvolguts barons del nostre estimat bloGC, Amadeu i Àlex, cercadors de teories sobre l'homenia, sé que sou homes compromesos amb causes justes i dos parots amb totes les vocals obertes. Continueu teoritzant el que vulgueu però en la pràctica, no canvieu; sou adorables.
begony do terrado, gràcies pel teu suport. Comprenc que sent dona, amb el que està passant, el degoteig quotidià de dones assassinades i l'embranzida de l'extrema dreta contra el dret de les dones a decidir quan i com haveu de parir, amb aquestes qüestions urgents en l'agenda pública, un discurs de reivindicació de l'allò masculí pot semblar una frivolitat. Tanmateix sent que és per això tan important que, seguint l'exemple que ens doneu les dones amb la vostra lluita, els homes comencem a parlar, especialment entre nosaltres, però també en públic i amb vosaltres, del nostres sentiments i del nostre dolor, un dolor que prové de la mateixa alienació que el vostre. Un dolor que els nostres adolescents pateixen i que no saben ni que el pateixen i que, molt menys encara, saben com expressar. Aquesta frustració és, en la meua molt humil opinió, una de les causes de la violència. Per això és molt d'agrair que les dones, com tu ara, i Olga, amb paciència, aneu expressant una certa simpatia per els nostres intents de transformar allò masculí en quelcom de creatiu, lluminós i admirable.
Gonzalo, gràcies per la recomanació. Al web de CLIJ no he pogut consultar la crítica a què et refereixes. L'hauré de buscar per les hemerotèques –crec que al curro les tenim, aquestes revistes. Si t'agrada el gènere fantàstic, trobe que és la millor de les que he vist del Harry Potter.
Una abraçada des del nord.
Alessandro meu.
Quan escrivia aquest post et tenia al meu cor. Temia que alguna falta de delicadesa per la meua part poguera ferir-te o incomodar-te. Tanmateix, tenia també la confiança que si hi havia algú d'entre aquells qui arribaren a llegir aquest article, que poguera entendre'l i compartir-lo, en realitat, eres tu.
Ja saps com t'estime. Virilment i tendrament.
EStimat amadeu -home entre homes-. La teua delicadesa està fora de dubtes. I sí, l'entenc i compartisc, tot i que remou. I cou.
...
És tota una troballa -i, segons com o qui la mire, una provocació- la paraula alienació pel que fa a la masculinitat. Però ho descriu molt bé.
També coincidisc amb tu amb la relació alliberament femení-alliberament masculí. De fet, totes les persones-home amb qui he tingut converses d'aquest tipus, totes-totes provenen de moviments feministes. La lluita feminista obliga els homes -alguns- a obrir els ulls i veure que la "societat" no només marca uns rols de dona, sinó també d'home. I aquests amb una força despiadada. A molta gent li fa por una dona alliberada però un home alliberat és, igualment, temible per a molts estaments.
Però el desenvolupament d'aquesta lluita, d'aquesta recerca d'un nou model d'home que s'ajuste més a cadascú és camí exclusivament d'homes. A l'igual que l'alliberament de la dona havia de partir de grups de dones i no d'una mà masculina directora (sempre dirigint, sempre dirigint...).
En fi, que tenim molta feina per davant. Però les creacions -individuals i col·lectives- són la cosa més bonica i rica que hi ha.
Recorde -i ho lligue al tema criança- una conversa amb el Cardús (la masia l'havia convidat a fer una xerrada). ell em parlava de la dificultat dels pares d'avui dia que ja no tenen un únic referent de "paternitat-maternitat" com tenien els nostres pares. Sinó que s'enfronten al "buit" i es perden.
Però jo li contestava que justament és això el que a mi em resulta més interessant. La manca de models únics et pot empanar però també et pot servir de revulsió i et pot donar l'oportunitat d'espavilar: la creació del teu propi model, tot buscant fora i dins teu.
supose que és la millor herència de mon pare. la seua absència m'ha permès crear el meu model de pare. De parot, que diria l'olga.
Us esteu emparrant, de manera que molts dels vostres arguments són, o jo els trobe, contradictoris. Aquest tema, com deia l'Àlex, s'ha de tractar amb una ampolla de mistela, orxata amb rosquilletes o qualsevol altre líquid que ajude a pair tanta documentació. Si la figura materno-paterna està desdibuixada i eixe "buit" és força interessant, per què en un principi havíeu dit que sense eixos rols els infants-adolescents podien patir traumes? Jo, de veritat, possiblement perquè sóc dona, no us agafe el fil. No estem parlant tots tres en els mateixos termes, tot i que partim de punts diferents? O què?
Mare meua!! deixe d'entrar uns dies i veig que l'heu muntada ben bé. La veritat és que quan vaig veure la pel·li del Harry Potter, juntament, amb els meus nebots, no em vaig plantejar el tema en eixe sentit i , supose que ells tampoc, per què m'haguera quedat blanca si em demanen qualsevol explicació. Tanmateix, gràcies Amadeu, ara la trobe més interessant que abans.
Tot aquest debat patern-matern que us heu plantejat és molt interessant,sobretot en un moment en què tot el món vol opinar sobre què és una família, què li fa falta a un xiquet per ser... més complet?. La veritat és que jo, eixe tema, pense que el tinc més que superat. Provinc d'una família en què la figura femenina té un fort pes ideològic, físic i decisiu. Les dones de la meua família han decidit i, parle de fa temps, de formar la seua família elles soletes, sense la figura paterna. No sé si tenen traumes els meus nebots, em pense que no. No sé si tenen un buit paternal que els ha fet falta, torne a pensar que no. Dubte que les dones de la meua família vulgueren fer una revolució, simplement han elegit portar la seua vida com han volgut, que ja és. I gràcies als déus, tot i que coneixen als pares, no els han aparegut com a Harry, menuda por!!
Vos deixe una altra perla:
Una dona no pot entendre el dolor masculí. Una mare no sap reconèixer el dolor del fill.
Si voleu vos diré per què.
Amadeu, desemboira'ns, si us plau.
Conye! que dirien a Xulella. Entendre el dolor de qualsevol persona sempre és difícil perquè cada dolor té unes propietats que li són úniques. Per molt que una mare prove d'entendre el dolor del fill, no l'entendrà, però patirà, això sí, la mare i el fill, perquè al món ja sabeu a què hem vingut.
D'altra banda, no us heu parat a pensar quant de masculí hi ha en les dones, facen o no de mares, en mi per exemple, i quant de femení en els homes, parots o no, en Àlex, posem per cas? Aquestes pinzellades de diversitat "sexual"(?) desmunten les vostres històries i, alhora, les enriqueixen. Estem assistint a un replantejament dels rolls a l'àmbit més conegut com a familiar, però no hem d'oblidar la càrrega ideològica que ens han injectat a través d'aquest fil argumental.
Acabe de tornar del curro i encara no he abandonat el roll de maestrutxa, en canviar la carasseta, potser diré altres coses més interessants.
Donya Begonya dixit.
1) no acabe d'entendre per quina raó les nostres paraules -les del sector mascle- cauen tan malament en el sector femella. No hi ha res en els escrits d'amadeu o meus que ataquen les dones ni, estimada bego, la feminitat, ja estiga aquesta dins d'una dona com dins d'un home... posem per cas moi. Però per quina raó no puc explorar la meua masculinitat sense ser titllat poc menys que de masclista? Que no xiques! Que l'alliberament masculí no va per ací!
2)benvolguda olga: has barrejat conceptes diferents. una cosa és la teoria amadeuenca versió.2 sobre el binomi adolescent-trencament del cordó umbilical i la seua relació amb els papers del pare i la mare ("si los hubiere", oh graziosa àngels!) i una altra és el buit del que un servidor us parlava. Un buit vivencial que, curiositats del destí, m'ha permès forjar un model nou -nou per quant que és meu- de pare. Però això no fa que el buit siga desitjable. Jo no pense ser un pare absent!
Jo sóc qui ha lligat el temasso adolescència i paternitat amb el tema major de la masculinitat. Que té tota la relació. Jo no ho tancaria, bella bego, a "l'àmbit familiar". Té a veure amb la relació de l'home, en quant home, amb totes les coses que l'envolten. Inclòs ell mateix.
3)Perfecta la darrera perla, formós amadeu. T'he imaginat perfectament escrivint-la i deixant anar una rialla, ben greu. Els que t'hem viscut bé coneixem la teua capacitat provocatorincisivola.
M'animaré, vaig llançat, a glossar el mestre fincarogí.
"Amb aquesta mena d'haiku, l'apol·lini autor no diu res contra les dones, per més que ho puga semblar. Amb un subtilíssim joc d'oposicions, descriu més l'home que no pas la dona"
I per acabar-ho d'adobar, i seguint el mestre pegamoidenc -vaig estudiar amb ell i a ell-:
"No ho pots entendre, car ets dona"
- mil ;) -
Per tornar als referents cinematogràfics amb què havíem començat el fil, potser recordareu una pel·lícula de Bernardo Bertolucci, La luna.
En ella hi ha el relat exacte del que diu Begonya: el patiment d'una dona separada que cria a soles el fill. Tot sembla anar bé, fins que el xic, ja en plena adolescència, es fa addicte a l'heroïna. La pobra dona es passa desesperada dues hores que dura la pel·lícula i ja no sap què pot fer per ell: va al psicòleg, busca la complicitat de la núvia, va a pillar-li la mercaderia i, fins i tot, li fa una palla… obviament, sense cap resultat, per a major angoixa de la mare.
Al remat, apareix el pare i li pega una hòstia, al fill. I és mà de sant: se li passa la rebequeria i torna al lloc.
Crec recordar que la interpretació li valgué una nominació a l'Òscar a Jill Clayburgen el paper de la mare abnegada.
A Bertolucci, que venia de guanyar-ne un per Novecento, li pegaren per totes les bandes, especialment des de l'esquerra europea d'aquell 1979 , per a la qual la severa autoritat paterna era pitjor que la pesta, l'enemic a combatre, més masclista i feixistoide que Clint Eastwood. Em sembla recordar que només Julia Kristeva –una feminista :O– gosà defensar, tímidament, el film de Bertolucci.
Una mare pot conduir, acompanyar, el fill fins al llindar de l'edat adulta, però ja no hi pot fer res més. Si aleshores no hi ha un ritual de trànsit, preferentment recolzat per una figura masculina, el nen roman nen, un Peter Pan o un Don Juan, o un addicte, o un rebel de la primera causa que trobe, però acumularà una reserva de dolor i ressentiment de la qual se n'haurà de desempallegar si vol ingressar mai en el món, meravellós i paorós –el buit que diu Àlex–, de la llibertat i la responsabilitat adultes.
I per a això estem els hòmens.
Hola, us he atorgat el premi Art i Pico, si us ve de gust continuar la cadena, al meu bloc hi ha la informació.
És la primera vegada que hi entro i no sé ben bé la vostra teoria sobre la masculinitat ni estes coses que han estat dient altres blocaires però deixaré la meua opinió.
No crec que els homes de la cultura occidental només tinguen mare. Depèn de la situació de cada persona i si ens posem a parlar sobre llibres i pel·lícules, la majoria de nosaltres hem crescut veient els clàssics Disney i digueu-me com es tracta la figura de la mare? La majoria estan mortes , són les males de la història o tenen un paper molt secundari davant la figura del pare.
M'agrada moltíssim Harry Potter i tens raó quan diu que anhela la figura del seu pare verdader però crec que és molt immadur en eixe aspecte. Som molts i moltes els que hem crescut sense aquesta figura i cadascú l'ha sabut buscar d'alguna forma en una persona.
Segurament per als homes els hi és més necessari aquesta figura doncs pot ser, d'alguna manera, el seu model viril (si és que existeix).
Crec que eixa conclusió és una mica anacrònica en l'aspecte que veu a les dones (o futures esposes) com una continuació de la mare i per això se l'acusa. Encara que és una opinió personal igual de vàlida que la teva :P també podríem dir les dones que els homes sou com una continuació dels pares :S
dona rebel·lada, gràcies per la teua aportació. Seguint el teu perfil ja he vist que estàs molt posada en la qüestió de les relacions entre hòmens i dones ;)
No sé si entenc bé el que vols dir a l'últim paràgraf, quan dius que algú acusa algú. Si et refereixes a què en algun moment hem acusat les dones de ser una continuació de les mares, vull aclarir que no he volgut dir això en absolut. Potser m'he expressat malament.
Però –i m'aprofite de les teues paraules– convindràs que és un esquema que, de manera inconscient, es reprodueix en algunes relacions de parella. I d'això en són responsables els dos –no m'agrada la paraula culpable, ni acusar, aplicada a les relacions entre les persones.
Insistisc que no pretenc, ni crec que ho pretenga Àlex, enunciar cap teoria, almenys no en el mateix sentit en què s'usa per a dir teoria de la relativitat o teoria de l'evolució de les espècies. Només intente expressar una realitat que no és en l'agenda pública però que, al meu parer, actua des de la foscor, en la mida en què és negada, com un agent de l'alienació de tots els humans, hòmens i dones. Les teories són tan alienants com algunes realitats.
Salut.
dona rebel·lada: tens raó quan esmentes la quantitat de models masculins i femenins que ens hem empassat via cine o tele. Penseu en els centenars de telefilms cutrons que hem vist! Les dones a disney eren xungues o mortes (susto o muerte?). Però molts dels pares... recordeu el de wendy: un babau que finalment es "redimeix" quan veu el vaixell pirata. Tot un model de masculinitat madura!;)
Les dones heu lluitat i lluiteu contra un model de dona submissa absolutament surreal. Però curiosament, s'ha instal·lat un feminisme social oficial d'allò més pobre. M'explique. Les dones feministes renegaven de la dona-mare-mestressa de casa com un rol submís tallaales intolerable. Les dones amb consciència de gènere, doncs, prioritzaven el treball per damunt de la família.
Ok.
Jo tinc casos actuals molt propers de dones amb claríssima consciència de gènere que han prioritzat criança a treball i han sigut acusades de no-feministes! Que el feminisme és canviar un model per un altre? No buscàvem l'alliberament de la dona?
Pel que fa als xics, tenim un problema semblant. Si més no, els xics de masculinitat dissident. per una banda no ens satisfà gens com a homes el concepte de masculinitat oficial. I per un altre, els xics feministes arrosseguem una mena d'autoodi difícil de llevar.
Tot i que em perd en el tema adolescència, amadeu, cal tenir en compte també la qualitat de les relacions. Vull dir... si un adolescent té un pare disponible i, a més, és atent a les seues necessitats emotives (independentment del grau de consciència viril del pare) podrà fer un "traspàs" netíssim i fàcil.
Ara, si no el té disponible o si el que té és un tros de suro...
Tinc un amic de pare semiabsent (no dic un professional de l'absència però sí dels d'una horeta diària) i quan arribà a l'adolescència s'hi acostà més (el fill al pare). Ara... quan el fill tenia un problema important no acudia al pare sinó, com sempre havia fet, a la mare. Potser el pare havia fet tard. També potser que aquest tímid acostament al pare li haja ajudat més que si no l'haguera tingut.
Si el seu pare haguera sigut atent des de sempre, aquest pare haguera comprès molt millor que la mare ("una dona no pot entendre el dolor masculí")els problemes de l'adolescent-xic. Ara...
Pregunta, oh amadeu: en la realitat de la seua relació, la mare entenia més el seu fill que no el pare, no?
A la pregunta que em planteges, mi querido saltamontes, potser la contestaria millor llur núvia, si en té. La prova de toc, almenys en el cas dels hòmens, que mesura com ha estat de saludable la relació amb els progenitors és la manera com et relaciones amb el sexe oposat en la vida adulta.
Una persona humana pot entendre a altra, i si és una mare, amb més raó. Però una mare, a més de la mare de Pepet, és la muller de Joanet, que s'ha escapolit, per por i per impotència, del compromís de decidir i d'estar durant els deu o dotze anys que dura la infància d'un xiquet. Com era la relació entre aquest home i aquesta dona?
No sé, cada cas, com deia Begonya, no és el resultat d'una equació matemàtica de factors discrets, sinó una història, una novel·la, a voltes un poema, amb tots els ets i els uts –per això hi ha les novel·les :P
I no hi ha res que no es puga canviar amb el compromís i la il·lusió de les persones que tenen el poder –i el poder te l'atorgues tu mateix– per a fer-ho. El millor de tot és que mai no és tard per ser feliç. I ja sabeu que no parle de disneylàndia, quan dic felicitat.
A vore quan ens vegem i ens fem unes misteles.
Amadeu tens raó que les paraules acusar o culpar són lletges. Ningú culpa a ningú... m'he expressat malament :P
La societat està plena de reflexions o realitats que passen desapercebudes i que ningú els hi dona importància. La relació que una mare té amb els seus fills, en moltes famílies, està més que suposada. La figura del pare molts de cops queda com un personatge supervisor o de càstig (compte amb el pare que s'enfadarà... ai, si li ho dic al pare...). Però també depèn de les persones. Està bé reivindicar la figura del pare no com el que he dit.
Àlex, tens raó quan dius que hi ha un feminisme pobre. Hi ha molta desinformació sobre el tema i els col·lectius més visibles estan molt centrats en temes d'emancipació. Jo crec que la dona, si vol, ja pot fer la seva vida com vulga. El feminisme no és "sóc feminista i treballar abans de fer-me càrrec de la casa", també hi han altres problemes a sol·lucionar: avort, els salaris, igualtat al món laboral, crear nous models d'educació... I un altra cosa, ser feminista no vol dir ser anti-familia, ni anti-homes, ni anti-tot el que comporta ser dona. Cada una elegeix el seu camí com vol viure. Heu vist "La sonrisa de la Mona Lisa"? És un clar exemple.
Està clar que una dona no podrà comprendre al cent per cent com es sent un home al igual que al revés. Cadascú té els seus propis dubtes: sentiments, sexualitat, físiològiques... Un/a pot imaginar-s'ho però mai és igual. Però, per això estan els amics, parents, profes, companys de feina o blocaires.
En ma mare no he parlat mai sobre sexe (i mira que ens fem un munt de preguntes sobre això tots nosaltres). Això significa que no he tingut eixa figura materna? Crec que no.
Publica un comentari a l'entrada