75 aniversari de les Normes de Castelló

Des del passat mes de novembre, el departament de valencià del Clot del Moro, està organitzant tota una sèrie d’actes amb motiu de la celebració del 75 aniversari de les Normes de Castelló. Han sigut els mateixos alumnes els que han buscat tots els precedents fins a la signatura de les Normes. Els hem fet viatjar fins el segle XIX , a la “Renaixença”, en què els escriptors que optaren per utilitzar la nostra llengua no tenien un model, una base sòlida, per escriure. I així, igual que els escriptors del dinou, han estat els alumnes, els que han buscat el model de llengua ideal. Com en aquella època, la recerca del model ortogràfic ha estat un centre de polèmica inacabable. Podeu imaginar-vos la llengua “ideal” proposada pels erudits quinzenaris del segle XXI. Weno pos a mi me mola escriure aixina, xp no? Almenys i, sense molta polèmica, arribàrem a un gran acord en la necessitat d'unes normes per poder entendre'ns al capdavall, entre ells i jo.

Les Normes responien a una doble finalitat: en primer lloc la de dotar la llengua d’una normativa vàlida per a tots els seus parlants, basada en l’estudi de la tradició literària i les variants dialectals i, en segon lloc, la de proclamar davant el món la condició de llengua del català. Com ensenyar, sense haver de lluitar ni confrontar, a l’alumnat d’avui en dia, la unitat de la llengua catalana? Al llarg del curs estan escrivint-se amb alumnat de Perpinyà i clar, estan impressionants que, xics i xiques de zona francòfona i amb noms com Ofèlia Dutertre o Nicolau Dorandeu-Tayan, parlen, escriuen i utilitzen el català. Les Normes evitaven, en tot moment, parlar del nom explícit de la llengua. El “parlar del País Valencià”, “la llengua pròpia” o la “llengua vernàcula” eren les formes més utilitzades, tanmateix, els nostres alumnes saben que es parlen i s’escriuen amb altres alumnes, en català.

Els actes continuen amb una exposició ideada pel gran mentor Joan Royo, us podeu imaginar la qualitat de dita exposició, en l’entrada de l’institut. Per aquesta exposició han passat la majoria dels cursos i han reflexionat sobre les diferents etapes per les quals ha passat la nostra llengua. L’exposició acaba en l’època actual, en què desgraciadament apareixen termes com desnormativització, necessitat de normalització o secessionisme lingüístic. Tot i que la normativa que regula actualment el valencià, segons l’Estatut d’Autonomia i altres lleis i disposicions que se’n deriven, és la que va formular Pompeu Fabra, presenciem certes institucions de caràcter clarament polític, ens “proposen” cada cert temps un llistat d’aquells usos més correctes del valencià, cada vegada més castellanitzats.




La commemoració acaba amb la conferència que el professor de la Universitat de València, Abelard Saragossà, va fer a l’aula d’usos múltiples per a l’alumnat de segon de batxillerat. Abelard Saragossa va fer un recorregut per l’evolució filològica de la llengua fins arribar a la normativa actual. En aquest aspecte es va centrar molt en les diverses etapes que va sofrir la llengua al llarg de la història: la castellanització durant la Decadència o la dicotomia de llengua parlada o arcaïtzant durant la Renaixença. Per un altre costat, es va insistir en el tema polític de la llengua. El filòleg, massa positiu, li va restar importància a aquest aspecte. L’ únic problema que va reconéixer és la falta d’identitat que el poble valencià té com a poble. I en això, no té part de responsabilitat els polítics? No són els polítics els que haurien de possibilitar que no hi hagueren ni vencedors ni vençuts, ans un sol vencedor: el poble valencià, que hauria d’eixir ennoblit, enfortit i potenciat amb el procés lingüístic? Tots els factors socials que estan enrarint d’una manera molt perillosa la vida de la societat valenciana, no vénen de mans dels polítics valencians?

Saragossà va concloure, pel que fa al tema de la llengua que s’ensenya a les escoles, assenyalant en què moltes vegades som els filòlegs els que en la nostra dèria per la normativa, ensenyem un tipus de llengua que s’aparta de l’ús real, el del poble. Aprofite aquest text de Joan Fuster per fer-vos reflexionar sobre aquest aspecte.

Parlar? I qui parla “bé”? Vull dir: qui parla “bé” una llengua...De tant en tant, algú, gramàtic o escriptor, proposa l’ “ús” com una instància segura per a centrar el mòdul o el cànon de l’idioma escrit. És una proposició assenyada, sens dubte. Però quin “ús”? L’ ”ús” de qui? Cadascú parla com li han ensenyat a parlar: la seua mare, el seu col·legi, els seus amics. Aprenem a parlar de qualsevol manera, o d’una manera molt concreta -condicionats per la nostra circumstància personal. Hi ha molts “usos” dins de cada llengua...Un punt, però, em sembla clar: els qui saben escriure, realment, “només” saben escriure, i quan parlen, parlen imitant la seua pròpia escriptura. Les gramàtiques escolars o acadèmiques en són una decantació. És això parlar “bé”? és, el d’ells, un model d’idioma? En definitiva, si bé es mira, una llengua - fins ara- no és una tradició familiar, una herència de signes i de sobreentesos, un repertori de tòpics ancestrals. Avui, llevat de la gent rústica i dispersa, tothom parla com s’escriu. No ens hem pas d’enganyar: parlem com ens hem acostumat a parlar a través de l’escola, del cine, de la ràdio, de la lectura dels diaris. I parlar així, realment, és parlar com s’escriu: parlar com ordena una “gramàtica” [...]. Confondre una llengua amb la seua gramàtica –amb unes normes- és, sens dubte, una trampa. Els idiomes únicament són “vius” en la mesura que són “dialectals”, en la mesura que són “ús” particular i directe.

Joan Fuster. Maneres de parlar.

I després d’uns mesos altament estressants concloem, ben satisfets, uns actes que, si més no, han aproximats els alumnes i les alumnes del Clot del Moro a un moment clau i decisiu per a la nostra llengua: el català. Fa 25 anys es va celebrar el cinquanta aniversari de les Normes. En aquella ocasió, l’any 1982, es va fer un memorable homenatge en un acte multitudinari que se celebrà a Castelló. Allí va actuar Lluís Llach que, juntament, amb la banda municipal, va interpretar la cantata Campanades a mort. Sens dubte açò va suposar un impuls a l’ús social i educatiu del valencià. En aquells temps, ni tenia coneixement de que existien unes normes que reivindicaven tot allò que, anys i anys més tard, anava a transmetre als meus educands. Podrem esperar vint-i-cinc anys més per poder parlar,si més no, d’una normalització del català?