dimarts, 21 de juny de 2011

digue'm, ferrer

Em commou, per raons que el lector entendrà de seguida, un poema d'Eslam Drudak:

"digue'm, ferrer, ¿on són les nostres terres, les nostres muntanyes
els nostres rius, els nostres camps i conreus? La nostra pàtria,
¿on és? Digue'm, caminant, ¿on són les nostres sepultures?"

I el ferrer caminant respon:

"Són en les nostres paraules, en les paraules de la nostra llengua."

Drudak és un escriptor gitano, un zíngar hongarès o serbi de qui només conec aquest poema. Les paraules com a nació: Fernando Pessoa proclamava que "a minha pátria é a língua portuguesa" pensant potser en Heine, aquell jueu a qui pesava l'exili quan no sentia l'alemany pels carrers. Però em commouen especialment aquestes paraules de Drudak perquè són humils com el pa, ardents com les nostres. No són altisonants: tan sols la pregunta del qui ho ha perdut tot, del qui mai no ha tingut res; o tal vegada començarà a tenir en el moment de formular la pregunta.

Xuan Bello, Història universal de Paniceiros. adesiara editorial