divendres, 28 d’octubre de 2005

Jocs Florals a Cavanilles. Art, natura i poesia

Al jardí Botànic de València ciutat, encara hi podeu visitar una original exposició en què l'art es mostra en tota la seua amplitud i bellesa: Jocs Florals a Cavanilles. Art, natura i poesia.
Es tracta d'un dels actes celebrats durant l'any Cavanilles. En són els comissaris Mª José Carrau i Martí Domínguez, el qual és també responsable de l'edició del catàleg, volum que ha fet les delícies dels participants i de tot aquell qui l'ha adquirit. Hi trobareu una seixantena de poemes, de textos poètics acompanyats d'imatge plàstica i fotogràfica, que tenen en comú l'excusa del paisatge. De nord a sud, els versos recorren el País Valencià en tota la seua verticalitat i riquesa natural, ancestral i ben nostra. Una de les coses més atractives durant el recital d'ahir, en què la majoria de poetes van dir el seu text, fou la riquesa de matisos que la nostra llengua dóna a cada parlant. Vaig gaudir amb la contundència de l'idioma, dolç de La Plana, net de l'Alcoià, rotund de la Safor, harmònic de la Costera, perfecte de la Marina, obert de l'Horta...
Tot seguit us copie el poema de Joan Navarro.

VALLTORTA


El so estrident de les cigales quan el sol s'estimba dins del barranc. L'arquer tiba l'arc i llença les fletxes contra la còrpora del boc. Les cèrvoles fugen, cauen ferides. Hi ha un cadàver cobert amb una manta a la cuneta de l'autopista. El brum de les abelles vora el rusc. L'udol de les ambulàncies. El nèctar amarg de les flors que pengen de les roques. L'alè s'esmuny entre les espines de l'arç: aviat arribarà on el no-res hi és. Sobre l'asfalt el senyal d'unes rodes socarrades que s'aboquen a l'abisme. Un cos inert entre els ullastres. Un cervatell roig, a la carrera, contempla l'escena des de la paret de la cova. La llum rebenta damunt del sac de plata. Un cel ple de sagetes. Les petjades de l'escapada. La remor sorda dels automòbils. Sota les pedres batega un riu subterrani. Tolls de vidre. On són els vells alzinars? Els caçadors arrosseguen els cossos dels cèrvids i obrin noves sendes entre l'espígols i la gatosa, el garric i la farigola, entre el baladre i el marfull. L'ambulància s'enduu les despulles al magatzem gelat. Els guerrers dansen aturats a la pell de la roca. Al vespre un bou de foc recorre la rambla i un duc brama amb veu profunda la soledat dels cingles.

5 comentaris :

joan ha dit...

que ònic Begonya m'ha agradat molt això de la verticalitat del PV i la seua riquesa , llàstima que no deixés també la seua petxada el "descarat accent de la Ribera" ;)
Escolta a veure si convenç un amic comú i ens aprope'm al puig. El debut segur que s'ho val :) besets

joan ha dit...

déu meu :(´ònic = bònic, petxada = petjada , aprope'm = apropem aggggg aixxx si és que a presses i a correres ...

Begonya Mezquita ha dit...

Si que m'agradaria trobar-vos demà i menjar amb vosaltres un plat de paelleta, Joan. ;)
Ara, sincerament, si parles de XP, ho veig complicat.
Salut!

josep ha dit...

Què gran poeta, Joan Navarro!!!

Begonya ha dit...

Ens plau de rebre't en aquest quadern de poesia, josep, que ets, també, poeta. Salut!