dissabte, 10 de setembre de 2005

11/09/01

Pose aquesta cançò ja que demà és l´11-S, i per vore altres formes de viure la tragèdia que no són les de la TV.La pose avui perquè demà no estaré, que m´envaig de viatje!
Vaig somiar en l'ocell de ferro
que els déus van enviar a la terra
per castigar l'insolència dels homes blancs.
Van sonar les trompetes
i s'ensorraren les columnes del mercat-temple
aquell onze de setembre
Els escurçons s'introduïren a les orelles dels/les sordmuts/des
injectant el seu verí al cervell,embogint de dolor i de ràbia,
convertint els homes en monstres mimetitzats
ansiosos per silenciar els plors dels nadons,
amb brutals cops de puny.
Els cecs/gues seguien sent incapaços/es d'olorar la pobresa als hotels
de vacances al tercer món o al costat de casa
Legions de "sensesostre" dormint als peus del camell
que ens dóna morfina a través del caixer automàtic
infectant la mare amb el virus canviant la felicitat dels fills/es negres per guerra, sida i fam.
Jo seguia paralitzat pel raig de sang que m'esquitxava la cara,
des del televisor al menjador de casa
quan una bala sionista foradava el cap del fill
en braços del seu pare.
Quantes llàgrimes es necessiten per inundar aquest infern?
Quanta sang ha de córrer perquè l'hemorràgia sigui mortal?
Quan va ser que el sàdic va arrencar la pell de la mareper posar-se-la i disfressar-se?
Quan deixarem de somriure estàtics/ques davant d'aquesta grotesca imatge,
d'aquesta dantesca imatge?
ESTÀTICS/QUES, ESTÚPIDS/DES, SILENCI, PLOREU...
-Inadaptats-