Amb el permís del sr. retratista
El meu avi
Deia sí senyor i què mana,
parlava poc.
Pels seus dits esgrogueïts de tabac
havia passat la falç i l’escopeta,
alçava ben alt el puny.
Els anys de guerra li ofegaren somnis
i decidí callar.
La ràdio, la mobilette, el cabàs negre,
els quatre acudits que explicava, la muquer i los sapatos.
Home bo, discret i d’arrels fondes,
va lluitar al front, Montblanc, camarada Ramires.
Una dona tendríssima, tres fills, un germà
mort a la guerra i llargues caminades.
Descansa ara a l’ombra de l’ametller
amb les mans entrellaçades al darrere,
les ulleres fosques, i tants dubtes encara per resoldre:
qui, què, quan, on, com i per què.
B.M.
5 comentaris :
No sé ben bé que tenen d'especial els nostres iaios (supose que tots els iaios ténen quelcom especial en la relació amb els néts) però els nostres tal vegada van viure una època de canvi, de grans canvis socials i tecnològics, tal vegada són el pont que ens ha permés veure un abans i un després en les maneres de viure. Molt bonic Begonya. Una braçada de retornada :)
Joan, el meu avi va morir quan jo tenia 16 anys i ara, com deu passar a tothom, pense que tenia moltes coses a dir, a ensenyar, que m'hagueren agradat molt, segur. C'est la vie, company! :/
Ei, Maria! Sé que t'estimes molt els teus avis. Els vaig conéixer al recital de MMM i crec que són gent estupenda. La teua relació amb la poesia ve una mica de la mà del teu avi, oi? Ens veiem a l'insti! :D
M'ha agradat això d'afegir imatges als poemes. Dóna una altra dimensió. Sembla que el iaio apareixerà d'un moment a l'altres agafarà la mobylette, encendrà una cigarreta i s'anirà pels camps de nou.
Això de les imatges junt als poemes és una idea que vaig proposar a Amadeu. Ell fa fotos molt xules i, tens raó, donen una altra dimensió als mots. Au!
Publica un comentari a l'entrada