dijous, 5 de desembre de 2013

Un poema inèdit

ARBORESCENT

el puc imaginar així
des de la llavor remota i les arrels
que arrapen la terra
així
amb les branques esteses al vent
nodrint-se per l'acció mineral
i el bes de la llum la carícia de l'aigua
crescut estranyament enmig del no-res
ciència arborescent del foll ramon
pujant a l'ombra de brassens
o amb l'arbre de vinyoli
allunyant-se del bosc
cap a altres forests infinites
bíblia de bíblies
escriptura dissolta en el riure
engimàtic del temps
palimpsest que alberga en silenci
fràgils empremtes d'un fosc instint
de permanència

així l'imagine
 de fulla a full desfullant-se
amb la matèria
més pregonament humana
veig com creix a pinzellades lleus
a ritme de cisell arborant-se nota a nota
mot que en fang solidifica
un somni vegetal d'arrel a branca

lleguem el que ens fou llegat
fòsfor un pessic de sal
paraules que el vent s'enduu per les branques

i en ell ens mirem
 arbre que es pensa
estany de l'espill del temps
endevinem a penes la imatge esborradissa
en el camí que ens fa en cada passa

arborescent
puc imaginar així avui
el llibre que no existeix
però ja existeix
i el seu buit que m'acompanya sempre

(Zegama, 27 de juliol-València, 29 de setembre de 2013)
[Aquest poema és el primer d'un díptic escrit en homenatge al pintor alcoià Manolo Antolí.]
MR-C