Acomiadem l'any
Se fa hora de partir. Donam milions de gràcies an els senyors de Bisa de lo bé que ens han tractats; el Miquel ja té les bísties ensellades; hi pujam, i ¡de dellà cap a Alòs! sempre vora vora el Noguera, per dins comellars, fondals i barrancs, bordejant costers. Passam per devora la vila de Borén, sense aturar-mos-hi, més envant trobam ran del camí una venerable i gentil església romànica, desgraciadament abandonada; era un vell monestir. Després deixam a mà esquerra el poblet d'Isil, miserable com tots els d'aqueixes muntanyes, i a la fi arribam a Alòs, el darrer poble de llengua catalana que es troba anant cap a nord i cap a ponent. Ja som a 1260 metres d'altura.
Antoni M. Alcover. Dietari de l'excursió filològica 1906. Ed. Proa Alí Bei. BCN 2006
Imatges preses a Alós d'Isil.
A l'hotel Lo Paller de València d'Àneu, tothom es coneix. Clientela fixa i fidel que ja fa anys que hi van a passar lo cap d'any, seduïts per l'amabilitat de la gent que el regenta, pel paisatge imponent, auster, silenciós, les cases de pedra i de fusta i, sobretot, per la flaire de la cuina de la Dolors, cuina pallaresa, abundant i exquisita. Quin bé de déu de trinxat, de sopes d'escudella, de botifarra, de corder, de truita de riu, de secallona, de pernil, de pa, de vi.
A la sala de la llar, on es pot fumar i on hi ha internet, m'entossudisc a acabar-me lo tercer volum del Millenium que arrossegue des de l'estiu, per poder-me obrir a d'altres lectures. Devore les pàgines i em vaig transformant en una periodista sueca i desconfiada, més desconfiada que no pas sueca, que veu mafiosos i assassins pertot arreu. Res més allunyat de la realitat, de la tendra i afable colla que ens acompanya. Al matí em passege per lo poble plujós i auster i trobe lo carrer Caterina Albert, a la vora del forn de pa que sempre és tancat: lo matí perquè és massa d'hora i la vesprada, havent acabat la sessió esquiadora, perquè ja és tard. Com aquelles coses de la vida que sempre arriben a destemps (fas tard o véns massa d'hora, meravellós malentés).
Les valls d'Àneu ja formen part de lo nostre entorn predilecte. És només quan hi vaig que ho sé. Lo mosaic que formen la vintena llarga de municipis ens va robar lo cor des de lo primer viatge, una estada a Llavorsí allà per l'any... ja ni me'n recorde. I després, quan la Rosa de Vinaròs hi va treballar fent classes, Esterri i tota la comarca se'ns feia més i més familiar. Amb els anys, hi hem pujat sovint amb l'excusa del final d'estiu, per buscar els primers indicis de tardor i de fred, o la de l'esquí, per imitar els ocells lliures enmig del blanc, tant se val. Heus ací lo nostre somni: una borda enmig del bosc, una caminada que ressegueix el riu Noguera (“Só fill del Noguera, dins d'un rai nasquí, ma esposa és raiera, raier vull morir”) i una fondalada de boires baixes a la matinada.
Acomiadem l'any buscant les paraules que intenten los colors de l'hivern, una teràpia més que recomanable, ara que les temperatures juguen a fet i amagar i, en lo nostre sud, no hi ha fred que valga. Ensumem l'aire en estat pur. Abracem el verd molsós de les roques i escoltem l'aigua que porta l'eco d'unes altres veus. La discreta memòria d'una llengua imantada.
