diumenge, 11 de juny de 2006

Sobre (la) poesia

Però és que, en cert sentit, tota la poesia és d’orientació: mirar d’expressar la situació pròpia respecte a l’univers abraçat per la consciència és un impuls immemorial. Els braços de la consciència s’estiren i cerquen a les palpentes, i com més llargs són, millor. Tentacles, i no ales, són els membres naturals d’Apol·lo. Vivian Bloodmark, un amic meu filòsof, solia dir-me que mentre el científic veu tot el que passa en un punt de l’espai, el poeta sent tot el que passa en un punt del temps. Perdut en els pensaments, es dóna copets al genoll amb el seu llapis que sembla una vareta màgica, i en el mateix instant un auto (matrícula de N.Y.) passa per la carretera, un vailet rebat la contraporta del porxo veí, un vell badalla en un hort nebulós del Turkestan, un gra de sorra gris rodola empès pel vent fins a Venus, un tal Docteur Jacques Hirsch, a Grenoble, es posa les ulleres de llegir, i trilions d’altres foteses com aquesta tenen lloc, i totes formen un organisme instantani i transparent d’esdeveniments del qual el poeta (assegut en una cadira de jardí a Ithaca, N.Y.) és el nucli.

Vladimir Nabòkov, Parla, memòria.