Elliot Smith o la malenconia

Vaig descobrir el pop delicat d'Elliot Smith aquest agost, durant la meua estada a Letònia, gràcies al fotògraf Michael Ackerman, qui participava com a professor en la International Summer School of Photography (ISSP). L'obra d'Ackerman és la terrible expressió de la pena i el dolor d'ésser viu. Punt. Em costa trobar matisos per definir-la: no hi ha escapatòria, ni esperança, ni redempció possible en el requadre que emmarca cadascuna de les seues fotos.

Cada nit durant els dies d'escola, després d'una llarga jornada enfrontant-nos a les limitacions que la destresa de cadascú imposa a la possibilitat de trobar la pròpia veu expressiva, cada professor o professora participant feia una exposició del seu treball, de les motivacions i el rerafons vital o teòric que movia el seu procés creatiu. Michael Ackerman ens va introuduir en el malson en blanc i negre de l'existència a través de la seua lent de baixa resolució i, després de més d'una hora de colps de puny visuals a la boca de l'estòmac, com a postre ens va projectar durant una altra hora els petits documentals dels vídeos d'Elliot Smith.
Per a una persona com jo, que viu el procés creatiu com una lluita agònica contra la impotència –per més que ja m'agradaria que no fos així i la cosa transitara més per allò de l'humor i el principi del plaer–, la malenconia vagament beatle, l'expressió trista del rostre i la veu del malaguanyat Smith, suïcida quan entrava en la maduresa, la textura granular de les imatges, tot plegat em van desembussar un d'aquells conductes ignorats que comuniquen amb jaciments de dolor que en alguna infància es degueren cegar i oblidar. Ara, cada vegada que el sent, se'm ve damunt la recança d'un passat que no reconec com a meu.
Vos suggerisc ací baix la cançó "Angeles". Busqueu d'altres, si voleu, com la demoledora, per a mi, "Miss Misery", l'agredolça "Ballad of big nothing", o el "Waltz#2".