Love too soon
Una de les meues cançons favorites és Love too soon (que apareix a The Book of Life -Hal Hartley-) de la inusual parella formada per PJ Harvey i Pascal Comelade. La vaig conéixer escoltant el meravellós àlbum L'Argot du bruit del músic nordcatalà.
Els elements d'aquesta cançó tan bella són d'una senzillesa sorprenent. Els mateixos acords (Eb, F-, G-, Ab -estrofa- i C-, G-, Ab, Eb -tornada-) ja ens indiquen una estructura que defuig la complexitat però que evita el pop previsible (tònica-quarta, tònica-quarta i alguna quinta).
La tímbrica també em resulta especialment atractiva. Tothom coneix la passió de Comelade pels instruments i sonoritats, diguem-ne, de joguina. Han fet exposicions, fins i tot, dels seus instruments. En aquesta cançó, en canvi, el Comelade fa un ús tímbric molt curós: si bé trobem algun detall ben seu (piano sobreagut i acordió), la cançó es fonamenta en el baix i la veu de de la Harvey. Registres contraposats, contrastants i extrems.
Hi ha dos detalls, però, que me la fan especialment admirable. El primer és la segona veu que apareix ja a la segona estrofa (1.06) -comelade?-. La meua parella i jo ens vam fer un fart de cantar-la a dues veus a cappella per adormir el meu fill major. La veritat és que esdevenia un plaer profund. No cal dir que mentre nosaltres en gaudíem, Manel no s'adormia ni a la de tres (necessitava una tetralogia, pel cap baix).
I el segon detall, que motiva aquest escrit, és que l'única dissonància de la cançó està realitzada amb una subtilesa i una simplicitat extremes. Com veieu a l'exemple (compassos 1-4), el motiu melòdic de l'estrofa és un mínim lab-sol-lab repetit on l'últim lab (l'important) descansa en un acord que conté aquesta nota (sonoritat consonant, doncs): F- i Ab. La tercera de l'acord en el primer cas i la tònica en el segon: més consonant, impossible. En el tercer compàs (G-: sol menor) trobem un silenci donat que lab és fortament dissonant sobre sol. El que fa PJ Harvey (compàs 8) per crear/provocar aquesta dissonància en la segona estrofa és allargar (lligar) el lab del segon compàs amb el del quart de manera que ara sí sentim aquest lab sobre el sol greu de l'acord del tercer compàs (G-).
No sé a vosaltres, però a mi sempre m'ha resultat una dissonància subtil i molt suau però d'una gran tristesa (segons 1.12 però especialment 2.16)
I d'una bellesa inqüestionable.
Els elements d'aquesta cançó tan bella són d'una senzillesa sorprenent. Els mateixos acords (Eb, F-, G-, Ab -estrofa- i C-, G-, Ab, Eb -tornada-) ja ens indiquen una estructura que defuig la complexitat però que evita el pop previsible (tònica-quarta, tònica-quarta i alguna quinta).
La tímbrica també em resulta especialment atractiva. Tothom coneix la passió de Comelade pels instruments i sonoritats, diguem-ne, de joguina. Han fet exposicions, fins i tot, dels seus instruments. En aquesta cançó, en canvi, el Comelade fa un ús tímbric molt curós: si bé trobem algun detall ben seu (piano sobreagut i acordió), la cançó es fonamenta en el baix i la veu de de la Harvey. Registres contraposats, contrastants i extrems.
Hi ha dos detalls, però, que me la fan especialment admirable. El primer és la segona veu que apareix ja a la segona estrofa (1.06) -comelade?-. La meua parella i jo ens vam fer un fart de cantar-la a dues veus a cappella per adormir el meu fill major. La veritat és que esdevenia un plaer profund. No cal dir que mentre nosaltres en gaudíem, Manel no s'adormia ni a la de tres (necessitava una tetralogia, pel cap baix).
I el segon detall, que motiva aquest escrit, és que l'única dissonància de la cançó està realitzada amb una subtilesa i una simplicitat extremes. Com veieu a l'exemple (compassos 1-4), el motiu melòdic de l'estrofa és un mínim lab-sol-lab repetit on l'últim lab (l'important) descansa en un acord que conté aquesta nota (sonoritat consonant, doncs): F- i Ab. La tercera de l'acord en el primer cas i la tònica en el segon: més consonant, impossible. En el tercer compàs (G-: sol menor) trobem un silenci donat que lab és fortament dissonant sobre sol. El que fa PJ Harvey (compàs 8) per crear/provocar aquesta dissonància en la segona estrofa és allargar (lligar) el lab del segon compàs amb el del quart de manera que ara sí sentim aquest lab sobre el sol greu de l'acord del tercer compàs (G-).
No sé a vosaltres, però a mi sempre m'ha resultat una dissonància subtil i molt suau però d'una gran tristesa (segons 1.12 però especialment 2.16)
I d'una bellesa inqüestionable.
1 comentaris :
M'agrada PJ Harvey i m'agrada aquesta cançó. Merci, Àlex! Ara espere notícies d'aquells "Besugo" (?) de l'Horta...
Publica un comentari a l'entrada