In memoriam Hans Werner Henze (1926-2012)

 He demanat l'amic K. permís per reproduir el seu text (publicat a soisilenci) en homenatge al gran compositor Hans Werner Henze, que just ahir ens deixava. Ací el teniu.
                                                                .            .            .

So i Silenci havia d'estar parat unes setmanes més, per manteniment i per renovació de materials, però la realitat supera totes les previsions, expectatives i fantasies. Ahir, mentre els meus amics i jo inauguràvem una nova universitat lliure parlant sobre música, moria a Dresden el compositor Hans Werner Henze. En certa manera, Henze era un reaccionari: havia reaccionat contra la propaganda dominant en la música culta de la seua joventut, la ideologia del progrés com a dogma cec, la petita màfia del "amb nosaltres o contra nosaltres", la religió de l'avenç com a destrucció del passat. Es va adonar que ell no encaixava amb allò. Però el seu país natal tampoc no encaixava amb la llibertat, ni tan sols després d'una guerra mundial. Homosexual i comunista, per a ell l'Alemanya dels anys cinquanta continuava sent una presó. I se'n va anar, sud enllà, on diuen que la gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Des del Golf de Nàpols va continuar produint --sobretot l'especialitat de la casa música per a l'escena--, i sorprenentment començà a organitzar tinglados de promoció de la música contemporània i dels nous talents.

Henze era una esponja estilística. Molt abans que ningú teoritzés la postmodernitat estètica, amb el seu delit per la barreja d'estils, la paròdia, la ironia, el pastitx, la citació descontextualitzada, etc., Henze ja havia decidit que ell prendria de cada cabàs el que li convingués, sense deixar-se dur per dogmes de cap mena. La seua música és, per a mi, una mena de fascinant basar vintage atapeït fins al caramull de coses, algunes de realment ben boniques, d'altres que no saps què collons fan allà, d'altres que et recorden coses que tenies a casa quan eres un infant, de tant en tant t'hi trobes un producte supermodern (de segona mà, sí, però funcional), i, en fi, et podries passar una eternitat tafanejant entre les coses que vas trobant en aquell basar. Sí, ja ho sé: amb el que trobes en aquella tenda bigarrada, anàrquica i antiquada no pots fer un coet superpotent i anar a la Lluna, però ¿per quina raó hauria de tenir ganes d'anar a la Lluna tots els dies? A mi, els basars d'antiguitats i de retro m'encanten, què voleu que us diga. I Henze és més o menys això. Un paper que amb dignitat segurament només podia fer ell, de la mateixa manera que el paper de comunista de pedra picada, castrista démodé i revolucionari de paper pentagrama només el podia fer ell (i don Claudio, també, des de la tarima). En aquest sentit, era irrepetible, sens dubte. I per això mateix li dediquem unes paraules de record i de comiat, perquè els irrepetibles s'ho mereixen.

Aguanta, Pierre! Aguanta!

El temps de vidre

El temps del vidre, les mans que motlluren, les hores d'estudi de Joan, de Lut, artesans del temps, el foc, les formes del foc que motllura el vidre, el color del temps, la figura eixida del forn de les mans que motlluren el vidre del temps, els rellotges del temps en les mans artesanes de Juanito Minuto i de Lut, el somriure del vidre, la transparència del temps que no passa ni pesa al seu costat, les mans del temps, el foc del color motllurat, l'evocació d'una música cristal·lina, el forn del vidre alcoià aparellat amb l'alegria dels paisatges de Flandes que un dia recorrerem tots plegats en bicicleta, el temps artesanal del rellotge de vidre de Joan i Lut, l'alegria sense fissures a la festa de la terrassa de Panxo i Maria, la transparència cromàtica del vidre, les mans del temps que ens motlluren una eternitat efímera plena d'instants fugissers, el silenci solemne del vidre, el vidre en les mans de Lut i Joan. Tot això.

La samarreta

Potser un altre en les meves circumstàncies ja hagués canviat de samarreta. Però jo que m'hi trobe molt bé amb ella... perquè abriga, me l'estime, i li pregue que no se me faça vella.
Ovidi Montllor

No me la faran amagar a l'armari. Jo també sóc filla de família molt humil i, com l'Ovidi, no he pogut caminar mai per la dreta.

John Cage: Water Walk

Ací teniu el vídeo de l'aparició de John Cage en el tv show I've got a secret (1960). Interpretava la seua peça Water Walk. Resulta interessantíssim per moltes coses. No tant pels instruments inusuals que utilitza sinó per algunes de les coses que hi diu. Al minut 2.22, per exemple, explica d'una manera contundent el seu concepte radical (radical de tant senzill) de la música: I produce sound and I call it music. O quan explica el nom de la peça (4.50): Water Walk because it contains water and because I walk during its performing. M'encanta Cage. Però una de les coses més sorprenents per a mi és el concepte tan potent d'anticompositor que té Cage: el centre de l'obra no és el compositor sinó el públic. Ni tan sols el centre de la comunicació musical és l'obra, com demostrà en el 4'33''. L'obra i el compositor és el de menys: què fa el públic amb una experiència sonora és el que importa. Com a exemple de tot això teniu la resposta de Cage al patiment del presentador pels més que probables riures durant la representació d'una obra tan estranya: minut 3.11. 

En tot cas, no vos podeu perdre el somriure de John Cage. Un dels somriures més amables i bonics que recorde.

José Luís Parra

COMIENZO TARDÍO

NO queda tiempo, no me queda
tiempo, y me dicen, me aconsejan
que me espere, paciencia; lo conozco.
Qué error este comienzo tan tardío.
Todo se agolpa con desbocada urgencia.
Me falta la energía, me fallan los sentidos...
No queda tiempo, no me queda
tiempo. Escribir es una sombra,
un silencio
de todo lo que quedará
por escribir.



José Luís Parra i.m.

Joan Cage

 Fa just cent anys que va nàixer un dels compositors i creadors més importants de tota la història: John Cage. El seu mestre Schönberg el va definir a la perfecció: no és un compositor sinó un inventor genial. Qui vol compondre si pot inventar?

Hi ha moltes obres que passaran per dret propi a la història, no només de la música, sinó de la creació artística: Imaginary Landscape núm.1 (1939) -la primera peça electrònica mai composta-, el famosíssim 4'33'' (1952) i la primeríssima performance "Theatre Piece No. 1" (1952). Vos aniré contant més coses d'aquest creador fonamental.

Justament aquesta setmana tenim un ex-alumne del centre, Santi, fent un treball interessantíssim de performance amb l'alumnat del batxillerat artístic (plàstic i escènic). I John Cage, clar, juga un paper fonamental. El cas és que, per una de les serendípies que encantaven Cage, arribe un dia a casa i em trobe aquesta creació de Joan, el meu fill menut: què faríeu vosaltres? El duc al metge o comence a obrir un compte en Suïssa?

(Perdoneu la falta de qualitat de la foto: el meu fill és molt purista amb allò de l'essència efímera de l'art i no pots badar si vols fixar aquestes creacions.)

Conversa a Sicília

Però potser cada home no és home; i no tot el gènere humà és gènere humà. Aquest dubte t'escomet, sota la pluja, quan tens les sabates foradades, i ja no hi ha ningú en particular que t'ocupi el cor, ni vida teva particular, res de fet i res per fer, res per témer, res per perdre, i veus, a l'altre cantó de tu mateix, el carnatge del món. Un home riu i un altre home plora. Tots dos són homes; aquell qui riu també ha estat malalt, està malalt: i, amb tot riu perquè l'altre plora. Ell pot destruir, perseguir, i un que, en la desesperança, el veu que riu, en els diaris, en els comunicats dels diaris, no va amb aquest qui riu encara que plori, en secret, amb l'altre que plora. I no cada home és home, llavors. Un persegueix i l'altre és perseguit; el gènere humà no és tot el gènere humà, sinó aquell, només, que és perseguit. Mateu un home; i serà més home. I així, doncs, és més home un malalt, un afamat: i més gènere humà el gènere humà dels morts de fam.

Elio Vittorini, Conversa a Sicília. Edicions 62.
Trad. Maria Aurèlia Capmany.