Quatre poemes de Iorgos Seferis
XVII
Astíanax
Ara que te'n vas porta amb tu l'infant
que va veure la llum davall d'aquell sicòmor,
un dia en què sonaven les trompetes i brillaven les armes
i els cavalls suorosos, els morros humits,
sobre l'abeurador es vinclaven a fregar
la superfície maragda de l'aigua.
Les oliveres que tenen les arrugues dels nostres pares
i les roques que tenen la saviesa dels nostres pares
i en la terra la sang viva del nostre germà
eren un gran goig, una norma fèrtil
per a les ànimes que sabien llur pregària.
Ara que te'n vas, ara que el dia de saldar el teu compte
despunta, ara que ningú no sap
a qui ha de matar o com ha de morir,
porta amb tu l'infant que va veure la llum
davall les fulles d'aquell sicòmor
i ensenya'l a mirar els arbres.
XVIII
Lamente haver deixat córrer un ample riu entre els meus dits
sense beure'n ni una gota.
Ara m'enfonse en la pedra.
Un minúscul pi sobre la terra roja,
l'única companyia.
Tot el que vaig estimar s'ha perdut amb les cases
que eren noves el darrer estiu
i s'ensulsiaren amb el vent de la tardor.
XXIII
Una mica més
i veurem florir els ametlers
brillar al sol els marbres
la mar trencar-se en ones
una mica més,
alcem-nos encara una mica més.
XXIV
Ací acaben les obres de la mar, les obres de l'amor.
Aquells que un dia viuran ací on nosaltres acabem
si en llur memòria s'ennegreix la sang i es desborda
que no s'obliden de nosaltres, fràgils ànimes entre els asfòdels,
que giren els caps de les víctimes a l'Èreb:
Nosaltres els qui no vam tenir res els ensenyarem l'assossec.
[Iorgos Seferis, Novel·la, 1935]
Astíanax
Ara que te'n vas porta amb tu l'infant
que va veure la llum davall d'aquell sicòmor,
un dia en què sonaven les trompetes i brillaven les armes
i els cavalls suorosos, els morros humits,
sobre l'abeurador es vinclaven a fregar
la superfície maragda de l'aigua.
Les oliveres que tenen les arrugues dels nostres pares
i les roques que tenen la saviesa dels nostres pares
i en la terra la sang viva del nostre germà
eren un gran goig, una norma fèrtil
per a les ànimes que sabien llur pregària.
Ara que te'n vas, ara que el dia de saldar el teu compte
despunta, ara que ningú no sap
a qui ha de matar o com ha de morir,
porta amb tu l'infant que va veure la llum
davall les fulles d'aquell sicòmor
i ensenya'l a mirar els arbres.
XVIII
Lamente haver deixat córrer un ample riu entre els meus dits
sense beure'n ni una gota.
Ara m'enfonse en la pedra.
Un minúscul pi sobre la terra roja,
l'única companyia.
Tot el que vaig estimar s'ha perdut amb les cases
que eren noves el darrer estiu
i s'ensulsiaren amb el vent de la tardor.
XXIII
Una mica més
i veurem florir els ametlers
brillar al sol els marbres
la mar trencar-se en ones
una mica més,
alcem-nos encara una mica més.
XXIV
Ací acaben les obres de la mar, les obres de l'amor.
Aquells que un dia viuran ací on nosaltres acabem
si en llur memòria s'ennegreix la sang i es desborda
que no s'obliden de nosaltres, fràgils ànimes entre els asfòdels,
que giren els caps de les víctimes a l'Èreb:
Nosaltres els qui no vam tenir res els ensenyarem l'assossec.
[Iorgos Seferis, Novel·la, 1935]
3 comentaris :
Una meravella.
Efectivament, Josep. I en català em fa l'efecte que encara sona més bé que en la traducció castellana, ben meritòria per altra part, de Selma Ancira i Francisco Segovia que acaba de traure Galaxia Gutenberg. I n'havia llegit tan poc, d'aquest poeta essencial. Una abraçada.
Hi ha una altra traducció catalana, de Carles Miralles, i em prenc la llibertat de transcriure una de les seves versions:
XXIII
Una mica encara
i veurem els ametllers com floreixen
els arbres com lluen al sol
la mar com oneja
una mica encara
per arribar una mica més amunt.
Publica un comentari a l'entrada