Llumenetes

Sense saber com, ha caigut la nit sobre els sacs de sorra de la trinxera. No hi ha més llum que la guspira de les estrelles en aquesta nit de lluna nova i de treva. No hi ha atacs enemics, no hi ha fum d’armament, ni soroll de municions. Sense saber com, han caigut sobre mi els records de la meua infantesa, del cavall de cartró que cavalcava i l’espasa de fusta sobre el llom. Un mocador desplegat i nugat a l’arbre feia de bandera de rendició. Ja no volia jugar més. Un dia vaig caure de l’arbre i em vaig partir el llavi superior. El mocador blanc s’embrutà de sang, de sang de veritat de la meua ferida de guerra de mentida. La dent de llet de color negre, amb necrosi, m’acompanyà durant uns quants anys, fins que me'n va eixir la incisiva blanca i definitiva. No he tornat a jugar a la guerra fins que m’he vist forçat a agafar el fusell i a amagar-me al si d’aquesta excavació estreta que em serveix de parapet i que em protegeix del foc enemic. Aquesta nit no hi ha foc, ni lluna...

No hi ha lluna, ni foc, ni soroll de metralla. Només els impactes als sacs de sorra em recorden que aquesta guerra no és de cavalls de catró ni d’espases de fusta. He vist morir companys i no voldria veure caure'n més. Els ciris per les seues morts són tan tristos com les llumenetes que fan aquesta nit les estrelles en aquest cel d’hivern. No hi ha lluna, ja ho he dit. Ni núvols que dissimulen la quantitat d’estrelles que ploren la mort dels morts en aquesta guerra.