Homer i Langley

Dels somnis de la infantesa:  

Cada tarda, quan el sol començava a pondre's rere els turons, passava pel llac un vapor de pales tot fent sonar el clàxon i les sirenes. Al vespre hi havia concerts o conferències sobre temes respectables. Tothom era feliç. Tothom era simpàtic. No podies fer ni quatre passes sense que algú et saludés amb un somriure. I t'ho asseguro, mai a la vida no havia tingut tanta por. Quin altre propòsit podia tenir un lloc com aquell si no era el de convèncer la gent que el Cel devia ser una cosa així? (...) Jo era prou jove per creure que el Cel existia... per imaginar-me passant-hi una eternitat amb els del banjo guarnits amb els seus canotiers i les seves jaquetes de ratlles, per pensar que algun dia em quedaria allà atrapat entre tota aquella gent feliç i imbecil·litzada, resant i cantant i rebent educació sobre matèries respectables. (...) I em vaig fer una promesa: faria el que fos per evitar anar al Cel.


A la decrepitud del final:  

Hi ha moments que no puc suportar aquesta consciència incansable. Només es coneix a si mateixa. Les imatges de les coses no són les coses. (...) Els records se'm van descolorint de tant tornar sobre ells un cop i un altre. (...) No hi ha res que em faci tanta por com perdre'ls tots i quedar-me només amb la ment en blanc per viure-hi.



Una por en comú: la dels germans Collyer.

Descobrir la prosa d'E. L. Doctorow és anar acumulant imatges i diàlegs magistrals immersos en una narració que no passa de llarg. S'hi arriba al final per unes vies fragmentàries, que comencen i acaben sense avisar, però que sumen, avancen, mostren la llum a la pupil·la del lector, cega com la del protagonista.
I el colp final, que ens provoca aquest ai ofegat.