dissabte, 6 d’abril de 2013

En una sola persona


Llegir una novel·la com l'última de John Irving és un acte d'interpretació de l'escriptura que no deixa indiferent, ni pensar-ho. Jo que no gosava clavar mossegada a l'enorme Bolaño i la seua 2666 i ara, en tres setmanes i escaig, m'he cruspit les sis-centes pàgines d'una obra magna, un conte de fades del futur, o del present més corrosiu.
Una obra mestra perquè és el relat de tota una vida, la de l'autor sens dubte, narrada amb una densitat imperceptible. Una bona peça perquè toca uns temes molt íntims i moralment relliscosos amb una naturalitat i una candidesa espaterrants. Viure al marge de la normalitat i explicar-ho des de la tendresa i la sinceritat més entranyables, amb aquestes pinzellades d'humor que fan riure el més pudorós dels lectors. I aquesta estima que desprenen tots i cadascun dels personatges, fins els més dolents. Ho he passat realment bé!
I hem quedat entesos, el senyor Irving i jo, totalment lliurada a la seua lectura; feliç i orgullosa de l'ésser humà en el ventall immens de les seues diferències, sense fer comèdia, o amb les aptituds més lloables de l'espectacle teatral. Fins a l'aplaudiment final.
I si parla de la infantesa és Rilke, sí. I si sona com una homilia o un proverbi, Goethe, entesos.
I la clau, en el repte d'interpretar un passatge del Rei Lear quan aquest pregunta: 'Hi ha algú que em pugui dir qui sóc?', i el Bufó ha de respondre (si és que pot amb la fonètica): 'L'ombra de Lear'.
Entesos.
  

En una sola persona, de John Irving. Edicions 62, número 689 de la col·lecció 'El Balancí'. Traducció de Marta Pera Cucurell.

1 comentaris :

Josep ha dit...

A mi John Irving em fa mandreta.