dilluns, 10 de febrer del 2014

Tractat del dolor, paraula de Carme Manuel

Toti que ja n'havíem dit la nostra en una nota anterior, heus ací una ressenya apareguda a la revista (digital) "Lletres Valencianes"34, sobre la novel·la de Carme Manuel Llanceu la creu:

 Una dona inicia un viatge sense maletes. El moment de posar el comptador a zero arriba ara que sa mare és morta. Revisa el seu passat de pors, iaios, poble i germana. Una dona s'enfronta, per fi, a ella mateixa. Primera novel·la de Carme Manuel, mirada contundent que insisteix en la ferida. «El que ha passat no m'ha agafat per sorpresa». Amb aquestes paraules comença la narració d'una història singular i, tanmateix, universal: la mort de la mare com a punt de partida del viatge d'una dona als confins d'ella mateixa. Perquè un fet cabdal com la pèrdua de la persona que és per força «bressol, passat i present» esdevé l'espurna que encén aquesta foguera com una confessió sense aturador i sense gaires concessions. Cal tancar per poder obrir, cal un final per recuperar un principi. A més a més, un tema determinant com aquest, clàssic entre els clàssics, va acompanyat d'un crit contra la impossibilitat de véncer la ràbia que assetja des de la infantesa i que no permet viure. Com un eclipsi que encega la protagonista: «S'ha mort a propòsit. Només per fotre». No solament la figura de la mare, la dona que vestia de dol i que després de la mort de l'home no va aixecar més el cap. La relació intensa i desigual amb la germana, inevitable rival del jo més, del jo primer i, sobretot, l'ensorrament de la relació amb Eduard, el marit a qui fa culpable del seu fracàs vital, és l'altra cara de la moneda d'aquesta lluita contra el temps. Ella, víctima dels records, arrossega un passat del qual no es pot desprendre. Ell, en canvi, amb la seua «dèria malaltissa per esborrar els records», sobreviu a les circumstàncies. Paral·lelament, aquesta història situa el lector en un marc que, al més pur estil estellesià, retrata la València dels anys 60 el segle passat, vista a través dels ulls d'una dona que hi creix amb uns desitjos massa sovint escapçats. Carme Manuel, la veu que sense vergonya s'amaga sota el vestit de la protagonista, arremet contra els dubtes i les pors de manera decidida i basteix el relat de la pròpia vida. El títol de la novel·la, imperatiu i suggerent, anuncia l'afany de superació d'algun vertigen no resolt. I ho fa a partir de les anotacions del quadern, aparentment a rajaploma, amb un estil directe i fragmentari com si es tractés de versos lliures. Una prosa eixuta, carregada de símbols de caire rodoredià (les nines, la marededéu de Nuremberg, l'aigua de la séquia, les sargantanes, els dragons, els pastissos i les coques de terra i aigua), que s'acosta a l'abstracció, de vegades tenyida d'un subconscient plenament oníric. Si estiràvem del fil d'aquestes imatges críptiques teixiríem, sens dubte, un tractat del dolor, de la soledat i del desamor. Siga com siga, una escriptura amb una marcada voluntat d'estil, una primera temptativa, un treball honest. Els records i les insatisfaccions de la dona que ha arribat a la maduresa van fluint amb una tècnica, doncs, que tria la frase curta, el verb en present, l'expressió col·loquial, les enumeracions caòtiques. I sobretot recorren amb insistència el camí que va del referent i el passatge concrets a la metàfora i el sentit més abstractes. «Horroritzada pel buit. / La caiguda. / I tu, mamà, agafant-me del canell. / Estrenyent-me la carn i l'os. / Amb tanta força que encara hui sent el dolor que em feies. / El dolor de la desesperació de perdre'm. / L'ànsia de passar a l'altra banda. / No caure entre les fustes. / Porte el verduc dels teus dits com polsera d'or».

1 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...

Hi he trobat a faltar l'apunt sobre "Llibre del professor", poemari d'Àlex Bataller... Hi ha CENSURA també a Lletres Valencianes?