Llibre del professor, Alexandre Bataller

Llibre del professor
Alexandre Bataller
XXX Premi Roís de Corella de Poesia Ciutat de València, 2012 «Bromera Poesia» /Editorial Bromera / Alzira / 2013
Fa temps que vaig escriure aquesta ressenya.  Molt temps. Massa. Avui, després de mesos esperant veure-la publicada en algun lloc, la penge ací. Que no es diga...

 El do del simulacre 

Llibre del professor és el títol del blog que comanda Alexandre Bataller, on s'apleguen els apunts més diversos d'un cronista inesgotable. És allà on potser germina la idea: sota el mateix títol, Llibre del professor és ara també un llibre de poemes, XXX Premi Roís de Corella de Poesia Ciutat de València. 

L'ofici d'ensenyar és tan complex que conté tot de mons paral·lels i molt sovint indestriables. Bé ho sap qui s'hi dedica. Perquè ensenyar –descobrir, mostrar allò ocult– porta inherent el seu complementari aprendre; ensenyar requereix un determinat estat, un buidar-se i omplir-se de manera sistemàtica, un obrir i tancar cíclicament el curs; ensenyar no és només un ofici sinó una recerca constant. I un desfici. El desfici amb què l'autor d'aquest poemari conversa amb els seus alumnes, «agents provocadors dels versos». Llibre del professor és un recull de poemes que recorren gran part de la geografia de les aules, aquell univers eternament efímer, curull de vida. Escrits des dels inicis dels 90, el lector té la sensació, però, que aquesta cinquantena de textos no ha passat per cap filtre, sobretot alguns poemes, que titllaríem d'adolescents. I això els fa desiguals; i alguns aguanten més bé el desgast del temps que no d'altres. Dues dècades és molt de temps si no hi ha una voluntat d'unificar-ne el material sensible. L'adéu que s'estén al llarg dels versos, el comiat inevitable com a leitmotiv, no n'és un lligam suficient. El professor ompli el seu quadern de notes amb la memòria centrada, sobretot, en el tòpic recurrent: la dèria d'aquell qui envelleix a la tarima mentre ells i elles, els deixebles, són sempre joves. Ho fa amb la mirada subtil i entusiasta del mestre que coneix bé les regles del joc –com un joc d'escacs són aquests versos, joc de càlcul, defensa i atac– a què cada any s'acara, espasa en mà. I parla el mestre disfressat de poeta. El mestre que vol retenir, a desgrat del temps, aquella mirada –de dona jove, bàsicament–, aquell gest, aquell moment que passa sense treva. El mestre que no vol, finalment, deixar ni una sola lliçó per explicar, i per això busca els racons amagats que li ofereix aquest altre ofici –que és també desfici– d'escriure. «Tot per escriure, perquè l'oblit / no esborre el color de la joia». Tot oblidant, potser, que la poesia vol contenció, i que hi ha moments en què el llibre se'n ressent, de l'excés i la insistència. I com no podia ser d'una altra manera, cronista inesgotable que en déiem, el jo poètic insisteix una vegada i una altra en l'etern retorn que va de setembre a juny. «Mai més us veuré així: / recordeu-me demà com jo us contemple avui». I en aquesta espiral del temps, tornen els mestres que també n'han parlat i que formen part del joc: Papasseit i Maragall, Ferrater i Carner, Estellés i Valor, i un llarg etcètera, encapçalen els poemes des de les citacions inicials, o guaiten entre les línies dels versos. Entre el dubte i el balbuceig, el poeta disfressat de mestre beu de les pròpies fonts per renovar l'art de la mimesi. A la recerca insaciable del mot, «la clau mestra dels mestres», esdevé testimoni actiu d'una tradició antiga i juga amb l'artifici, el simulacre: «Tot enaixí em trobe, / esdevingut poema, / en saber que us he deixat, / amors del meu temps feliç». Begonya Mezquita