La paraula de Marina Tsvetàieva

Oh gest que arrenques el vestit!
Somrís-ganyota -més planer
Que menjar i beure! (De guarir
Tens l'esperança, tu rai!) -Bé,

Serem, doncs, ara com germans?
Bona aliada: en l'aliança!
-Rius -ben abans d'haver enterrat!
(I jo he enterrat -i ric encara.)

Marina Tsvetàieva Poema de la fi i altres poemes
Anna Akmàtova Rèquiem i altres poemes
Traducció de Maria-Mercè Marçal i Monika Zgustova. Ed. Proa / labutxaca 2008


Acaba l'estiu, tanquem l'episodi dels llibres que havíem guardat tot esperant les vacances. Una lectura que m'ha captivat i que encara em resistesc a desar a la prestatgeria ha estat la dels poemes d'aquestes dues dones que han inserit amb majúscules la poesia en la literatura russa. Dues dones que han compartit una època difícil: dues guerres mundials, la revolució russa i la guerra civil, el triomf del totalitarisme i, sobretot, el terror stalinista. Malgrat les coincidències històriques (la veu de cadascuna es projecta sobre un fons d'exili, pobresa i persecucions), heus ací una poesia de tall més clàssic, serena i elegant, la d'Akmàtova i un crit esdevingut poesia, el de la Tsvetàieva, una poesia rebel, salvatge i desbridada. En qualsevol cas, hi ha en totes dues un fort lligam entre vida i obra, una vida que ben toca de peus a terra, fins al punt que els versos d'aquestes dones són un autèntic recorregut per sengles biografies. Finalment, com un riu que s'amaga i renaix, llurs vides arribaran a confluir en algun soli(t)dari meandre.

I és que el cel és tan llunyà,
tan a prop uns llavis tendres.
Déu, no jutgis: no has estat
una dona aquí a la terra.

Marina Tsvetàieva va nàixer a Moscou el 9 d'Octubre de 1892. Poeta de les absències, víctima de l'exili, del dolor (se li va morir una filla de tres anys), de la fam, de la guerra, és la passió i l'absència el motor que engega cadascun dels seus versos, un tro que rebota contra els murs interns i externs.

Al llarg de fàbriques retrunyidores,
Per l'eco de la veu, vibrants,
El més recòndit que la llengua colga
Et diré- el secret que, davant

Dels homes, dones i vídues celen.
El secret que Eva va amagar
A l'arbre: no sóc sinó una bèstia
Ferida al ventre gemegant.

El Poema de la fi , al qual pertanyen els fragments que hi ha dispersos entre aquestes línies, és un llarg text dividit que evoca la darrera trobada i la decisió de ruptura d'una parella, un home i una dona, a Praga, mentre aquests van fent un recorregut emotivament significatiu: des del fanal on acostumaven a trobar-se, passant per un dels seus cafès habituals on es fa explícita la proposta de trencament, una llarg passeig pel moll fins a un pont que ella desitja que s'eternitze, un segon fanal, inici del suburbi, ja extramurs... Tot plegat, una metàfora del camí cap a la separació. La ciutat com a escenari de la ruptura. Els barris perifèrics, la cua d'un gegant gairebé inhabitable, l'altra banda del pont com el final de la relació amorosa. Una metàfora d'una altra metàfora: la fi de la vida.

Prou de banalitats sens mida:
Prou de viatges, versos, trens,
Hotels... -Amor vol dir: la vida.
-Un altre nom, per tornaveu

Rebia dels antics...
-I doncs?
El puny estreny un esquinçall
-Com un peix mort- de mocador.
-Anem? -Cap on? Tria: estimball,

Bala, verí! La mort -ben franca!
-La vida! -Com un capitost
Romà que escruta, amb esguard d'àguila,
Desfeta, l'host.
-Trenquem, llavors.

......

Extramurs! Fora de ciutat, mira!
La frontera hem traspassat!
La vida- lloc on es fa impossible
Viure: gue-to jueu, call...

......

D'un sol cop perdre-ho tot-
El joc més net!
Barri, raval: S'han fos
Dies oberts...

S'han fos -tendresa, cases,
Dies, pedres, nosaltres.

Més enllà o més ençà de la feina de traducció, a desgrat dels problemes de mètrica i rima que aquest exercici comporta, els versos d'aquest Poema de la fi, amb accent de marcada intensitat com el cognom de l'autora, salats, marins com el nom, tenen imprés el gust amarg de la tristesa acompanyada del crit de qui no es conforma. Ni la fi de l'amor ni cap altra fi: la llibertat, l'alegria, el dret a viure.

-Ja no em sap dir res aquest mot
Més que absurdíssim: tren-ca-ment.
-Un entre cent? Deu lletres com
Un mur: Darrere, el buit, latent.

La nostra Maria-Mercé Marçal, gènesi i motor del treball de traducció i selecció juntament amb Monika Zgustova, hi és present. I tant. Hi evoquem les premisses marçalianes, la revolta, el desencís, la lluita.

Però com ens somreia
La mestressa, amatent,
Quan junts ens feia seure,-
Amb aquell llanguiment

D'amant de cabells blancs...
Com si digués: Viu! Prou
Tu també et marciràs!
Rauxa, badalls, amor,-

Potser perquè l'autora d'aquests versos va estudiar piano i anava per a professional de la música segons les idees d'una mare amb aires d'artista, hi trobem un reguitzell de versos que s'ordenen amb un ritme amable. Paradoxalment, a mesura que la poeta trenca l'espai del vers, el farceix de signes de puntuació, el transforma en diàleg abrupte, interromp el mot, el segrega, assistim a una lectura ben pautada, homogènia dins de la seua heterogeneïtat.
Marina Tsvatàieva es va suïcidar quan encara no havia fet els 50.

Si punxeu ací, podeu saber més coses d'aquesta donassa.

Cigarrets

Descobert via Cuatro tipos.
Al youtube, si hi feu una cerca, en trobareu moltes versions. He triat aquesta, tot i que no sona bé del tot, perquè m'agrada la combinació de la guitarra acústica amb el xilofó.

Los Mores

Fa més de vint anys que vaig anar a Los Mores per primera vegada. Aleshores, aquesta aldea de l’Alt Millars semblava un poble fantasma, com si els seus habitants s’hagueren evaporat sense deixar senyal després d’una inexplicable catàstrofe: les cases immaculades, els objectes personals dels veïns als calaixos, les cartes, les fotos, les vaixelles als aparadors, els càntirs als cantirers, les màrfegues als llits. Fins i tot els pupitres de l’escola semblaven acabats de buidar, recargolades cal·ligrafies a la pissarra, com si fóra la pausa per a l’esmorzar. A Los Mores, que devia tindre vora el centenar de cases, hi havia escola però no hi havia església. Hi he tornat aquest estiu i n'he fet unes quantes fotos.
Aquesta, en realitat, pertany a El Hostal, un altre petit nucli abandonat, a uns vint minuts de senda de Los Mores.



Aquesta altra és la vista des d'una finestra d'una casa a Los Mores.

Pels carrers de Xàbia

És de suposar que coneixeu el plaer d'obrir un atles per una pàgina qualsevol -posem per cas la 267 de l'atles de l'Enciclopèdia Catalana: Madagascar- i deixar anar l'esguard pels mots estranys, desconeguts i inesperats que omplen aquell racó: el riu Kitamby, els pobles de Faritsiho i Miarinarivo, el cim de Vazabe (1779m) o la platja de Mahanoro. És semblant al plaer de fer girar una bola del món i aturar-la de manera atzarosa amb la punta d'un dit.
Una de les coses que faig cada vegada que passe uns dies a l’apartament que té ma mare a Xàbia és obrir el plànol i visitar-ne els carrers. Vull dir...des del sofà estant. El carrerer de Xàbia és un autèntic tresor ple d’evocacions. En aquest poble de la marina alta, al sud del Cap de Sant Antoni, trobarem dues maneres d’anomenar carrers: la caòtica dels barris antics i l’ordenada dels nous.
Al primer bloc pertanyen els carrers del poble i de duanes del mar (el port). El centre històric és un autèntic caramull de mots religiosos, locals, maulets i botiflers. Des de la plaça Marina Alta pots seguir per l’avinguda Príncep d’Astúries fins la plaça del Convent, trencar a l’esquerra per la ronda Colom, tornar a girar a l’esquerra per la ronda Sud i arribar, tot creuant la plaça Joanot Martorell, a l’avinguda Amanecer de España. Ai. Les duanes del mar ofereixen un passeig molt semblant: els carrers Doctor Flèming, Verge del Loreto i Triana uneixen l’avinguda de Lepanto –ací, si us ve de gust, podríeu imaginar-me amb vuit anys i una bici aprofitant el pendent lepantí- amb Jaume I. D’una manera simbòlica, a primera línia de platja, passejarem per l’avinguda de la Marina Española. Ai. Però el que més m’agrada és passejar –hi insistiré per si algú se n’ha oblidat: des del sofà- per les zones noves. Xàbia ha optat per tematitzar grups de carrers. I resulta d’allò més entretingut i agradós deixar anar els ulls per aquests noms.
Som-hi a l’extrem sud de Xàbia. Al cap de la nau. Si voleu arribar a la Cala Blanca no us queda més remei que voltar pels carrers Truita, Esturió, Fartet, Anguila, Barb o Samaruc. Una mica a l’interior d’aquesta cala estan els carrers botànics: del carrer Llorer arribes a l’Heura, que fa un gir de180 graus i s’obre en dos: el carrer Morera –un atzucac- i el Begònia. Només uns segons dura el dubte i ja seguim pel segon fins arribar al carrer Lligabosc des d’on tenim una magnífica vista dels carrers Ortiga, Figuera, Pebrella, Fenoll i, allà lluny, el carrer Esbarzer.
Aniríeu errats si pensàreu que tota la nomenclatura fa referència a la fauna i flora. Hi podeu trobar una zona amb tretze carrers paral·lels –cap no els creua- que comença amb Mantegna i Magritte i acaba amb Degas i Cezanne. En cas que estiguéreu interessats en la pintura més antiga –Da Vinci, Bruegel- us veureu obligats a creuar la zona dels carrers amb noms de llacs: Oulo, Saimaa, Mitchigan...
Per descomptat que els escriptors –estirats ells- són darrer del Club de Golf Jávea (sic): hi trobareu des d’Homer a Genet, tot passant per Poe, Rimbaud, Twain, Baroja, Capote o Verne. De catalans, no cap.
Els músics –persones de tarannà esguardenc i descansívol- ocupen tot l’espai entre la Granadella –amb noms ornitòlegs com ara Falconet, Teuladí o Trencapinyols- i la Cala Blanca esmentada adés. És a dir, es troben al bell mig de les zones conegudes com a Balcó a la Mar i La Migdiada. Hi trobareu els noms que tothom i totdon espera: els carrers Mozart, Bizet, Debussy, Albéniz, Mahler... El que fou tota una sorpresa va ser trobar carrers dedicats a compositors contemporanis: Berio, Boulez, Varesse –entre Rossini i Halffter-... Que tu on vius? Doncs jo al carrer Alban Berg. Però si som veïns, mira tu peraon, jo tinc la caseta a l’Anton Webern!
Des del carrer Samuel Adler hi ha –deu haver-hi- una vista molt profitosa a la Platja Ambolo. (Que potser havíeu sentit mai una denominació més explícita?).
Com no podia ser altrament, quan m’estic a Xàbia, visc a l’Avinguda del Furs entre l’Avinguda Ausiàs March i el carrer Vicent Andrés Estellés, paral·lel a Joan Fuster i Enric Valor. Però no us feu il·lusions, cinquanta metres més enllà està la caserna de la Guardia Civil.

Viure no és necessari, viatjar sí