dissabte, 16 de juny de 2007

Joan Miquel Oliver - Sa nuvia morta

Genial, sa lletra, ses imatges, sa música.

Sense tenir en compte les faltes d'ortografia, és clar.
Busqueu al Youtube. Hi ha temes molt bons, per exemple, Hansel i Gretel.

3 comentaris :

Anònim ha dit...

Odissea trenta mil


El desert culmina i madura,
mostra en evidència
que som persones minerals
i que la força que ens erosiona
és la mateixa dels cataclismes.
Omplim els guants
d'unes mans articulades que tenim
a la física mundial
i al temps infinit que ha dedicat
a complicar-se tant.
Al final tot es desertitza com un ca,
com la tristesa rara d'una taula de cuina,
o com les nostres pròpies sabates
i aquella manera que gasten,
tan humana,
de recopilar-nos els peus.


Hi ha faroles cansades
i músics que toquen
instruments de cirugia
com ara clarinets
i cotxes esclafats als murs.
Hi ha piscines tristes
i hotels amb vistes a un firmament
saturat de bicicletes voladores.
La gent es toca i troba en els altres
la pau dels escorpins i els aliments,
la sort del que transita simfonies.
Hi ha geleres que criden
i, en definitiva, cares salvatges
que ens parlen i ens estimen.


Seràs jo en certa manera
quan acaba un altre dia
i una cursa en paisatges
lentament se relentitza.
Sona un grup dins una casa
i a defora negra alzina,
tanta sort que és lluna plena
i que tot neda en mercromina.
Cada taca destinyeix
més pintura que no tinta
i el tabac s'hipocondria
per deixar-se en ell mateix.
Que no fumen les persones
que no mengen animals,
de lletuga tenen l'obra
i de formigues fan el pa.
Cada taca...
justament no s'eternitza.


Calaixeres, cantaranos,
microscopis, espardenyes,
cafeambllets amb ensaïmades,
cases velles, fulles seques.
Rascaríem persianes
si tinguéssim una espàtula
si tinguéssim qualque idea
de com les volem pintades.
Calaveres, pantocràtors,
telescopis, escopetes,
cafeambllets amb ensaïmades,
mos farem les cares netes.


Eres com els animals
dins els cràters d'una lluna
en el vent de llauna i sol
i en la seva sincronia.
A la roca i en l'emblema
d'un planeta ple de res
més vermell que el cel de pondre's
a la dura llei de caure.
El robot ens escalava
per frontisses i parets
com un tren, com una casa
que tenia plataforma.


Joan Miquel Oliver

Begonya Mezquita ha dit...

:O

grimborg ha dit...

En falta un tros:

Omplim els guants
d'unes mans articulades
i agraïm la realitat que tenim
a la física mundial
i al temps infinit que ha dedicat
a complicar-se tant.