divendres, 30 de novembre de 2007

Les lletres del Moviment modern

Quan hom parla del Moviment modern, el més normal és referir-se a les seues aportacions en arts tan nobles com l'arquitectura i l'urbanisme, la pintura o la poesia, l'elevat estatus de les quals ha permés incorporar a l'olimp de benefactors de la humanitat a les figures més destacades que hi militaren: Walter Gropius i Mies van der Rohe, Kandinski i Picasso, Ezra Pound i T.S. Eliot.
En paral·lel, i sovint des de dins del Moviment també, una sèrie de grafistes, tipògrafs i dissenyadors van actualitzar les regles d'una nova objectivitat tipogràfica, més adients a les necessitats modernes que la pràctica excessiva característica del segle XIX. El Lissitzky, Paul Renner, Moholy-Nagy, Jan Titschichold, entre altres, amb esforç i passió, determinaren els principis de funcionalitat i consistència a sobre dels quals s'ha assentat el gran disseny europeu recent i actual. És comunament coneguda aquesta imatge de la primera plana de la revista Merz, dissenyada per El Lissitzky en 1924,


en la qual ja és possible reconéixer els trets moderns a què em referia abans: disposició geomètrica, arquitectònica, dels elements de la pàgina, consistència del tractament tipogràfic, coherència entre la jerarquia de la informació i la jerarquia gràfica, ús funcional del color, llegibilitat. Segur que ja coneixeu també el treball que va fer amb els poemes avantguardistes del llibre A plena llum, de Vladimir Maiakovski, en 1923, el mateix any que Joan Salvat-Papasseit publicava El poema de la rosa als llavis,




Les formes geomètriques més bàsiques van inspirar el tipus de lletra més emblemàtic d'aquesta època, la Futura de Paul Renner, de 1927: els cercles tracen els traus dels caràcters arrodonits, sense cap eix; la modulació és absent de les astes, composades de traços rectes; les lletres a i la v són triangles, i la m majúscula, un ocell que bat les ales, es deriva també d'aquesta forma:

Aquesta lletra ha estat una de les de més èxit de tots els temps, i encara avui en dia és freqüent trobar-la en tota mena d'utilització, inclosa la publicitat més cool, com en la imatge corporativa de la casa Calvin Klein,


Un dels alumnes més destacats de Renner, Jan Tschichold, havia d'ésser el primer teòric que intentara sistematitzar i formular algunes de les lleis que avui en dia són el pa amb oli i sal del disseny. Al seu llibre Die Neue Typographie (1928, editat en castellà com La nueva tipografia, València, Campgràfic editors), influenciat per Lissitzky, dóna pautes a tipògrafs i impressors que suposen una revolució:


  • contenció en la gama de tipografies utilitzades en un document: la profusió de diferents lletres en la pàgina crea confusió i soroll perceptiu. Com menys, millor. I una és millor que dues.
  • asimetria compositiva: el bloc normalitzat crea un color gris on cap element destaca, amb la conseqüent pèrdua d'interés. Els blancs en la pàgina són tan importants com el bloc de text.
  • preferència per la lletra de pal, les sans serif: el jove Tschichold, que en 1928 tenia només vint-i-sis anys, renegava així de les excentricitats decoratives que practicaven els seus contemporanis, per herència de la tipografia del segle XIX, època considerada, des d'aleshores, com una de les més obscures de la història de les arts gràfiques, si no la més.
  • ús d'una retícula: els elements de la pàgina haurien d'ajustar-se a una invisible xarxa fixa per tal d'assolir el màxim ordre i economia tipogràfica possibles. De les retícules us parlaré en el pròxim article, del qual aquest és una, un poc llarga ja, introducció.

No és gens estrany que la Gestapo s'acarnissara amb els seus escrits els anys de la puresa artística nazi, que condemnava les avantguardes com a exemple d'art decadent.
Més endavant, a partir dels anys 40, un Tschichold més madur va revisar els seus preceptes més radicals i es va reconcialiar amb el classicisme tipogràfic, del qual no va poder evitar esdevindre l'apòstol. En aquesta època tardana va dissenyar les col·leccions dels llibres de la casa Penguin, de Londres, que, per cert, tan mals de llegir resulten en les edicions més econòmiques.



També va dibuixar algunes de les lletres modernes més elegants, como ara la Sabon, als anys 60, inspirada en les lletres del llegendari tallador francés del segle XVI, Claude Garamond:

I no volguera acabar sense esmentar Eric Gill, tot i que no pertany, estrictament parlant, al mateix context centreeuropeu. Gill va ser l'autor de l'altra lletra emblemàtica del període, per la seua difusió i permanència: la Gill sans,



que coincideix amb l'objectiu de la Bauhaus, sense pertanyer a ella, de la cerca de simplicitat tipogràfica. Eric Gill, que era anglés, va aconseguir reunir en una font la inspiració geomètrica avantguardista amb la vivesa rítmica que evoca l'escriptura manual. Actualment és molt popular perquè va instal·lada per defecte en alguns sistemes operatius moderns: podeu apreciar-la vosaltres, en la intimitat de casa vostra, si obriu un processador de textos i hi feu unes ratlles en seleccionar-la del menú de fonts del vostre mac o pc.

Aquest article anava a ser una introducció per a parlar-vos del llibre de Josef Müller-Brockmann, Grid systems/Raster systeme, però serà en el pròxim escrit d'aquesta sèrie que estic dedicant a les lletres en aquest bloc de lletres. Aquell procuraré que siga més poètic i menys històric.



He extret la imatge de Merz de la pàgina dedicada a El Lissitzky a la Wikipedia.
La publicitat de Calvin Klein és del web de Lynotipe. La d'Enric IV de W. Shakespeare és del web del Design Museum. Les altres les he creades jo, així que disculpeu la baixa qualitat d'alguna que, a falta d'escàner, he tret amb la càmera del mòbil. Altra informació ha eixit dels llibres de Lewis Blackwell, La tipografía del siglo XX, Barcelona, Gustavo Gili, 1992, i de Robert Bringhurst, The Elements of Typographic Style, Vancouver, Hartley & Marks, 2005.

5 comentaris :

Àngels ha dit...

Amadeu, perla, em tens completament flipada. T'ho dic amb les millors de les paraules. La teva font inesgotable d'aprenentatge i saviesa em té bocabadada. Espere que et vaja molt bé encara, que pel que veig, estàs gaudint de la feina, oi? El Clot et fa de menys.Petonets!

Begonya Mezquita ha dit...

1.- Lovely conferència sobre tipografia que t'has espolsat, companyero, amb crèdits inclosos.
2.- M'encanta la futura!
3.- Vols que muntem una editorial?

Amadeu Sanz ha dit...

Àngels, em sap molt mal que no pugues vindre aquesta vesprada, però m'alegre de llegir-te per ací, Gràcies pel teu comentari tan amable. A la feina igual gaudim que patim, com en qualsevol feina. Jo també vos trobe a faltar als del Clot; a veure si aviat us puc fer una visiteta.
Begonya, la Futura també va ser un dels meus primers amors –és tan dolça– però, veges tu, amb els pas dels anys m'ho he fet més amb la Frutiger.
Muntem-ne, d'editorials LPN.
Parlem a la vesprada.

MONTBLANC ha dit...

La Gill Sans és utilitzada per a la imatge corporativa d'Espanya; davall del logotip del ministeri hi és el nom d'aquest amb una tipografia Gill Sans.

Amadeu Sanz ha dit...

Molt bona aportació, Montblanc.
També és la que usen els ferrocarrils britànics i la BBC. Potser pel seu origen britànic, al Regne Unit continua sent molt usada.