dissabte, 24 de novembre de 2007

No tot en la vida és Cosir i Cantar



L'altre dia ens anunciava Olga el llançament del darrer disc dels Antònia Font, Coser i cantar, una mena de recopilatori/revisió dels seus temes més emblemàtics publicats en els darrers deu anys, al llarg de cinc discos. La idea semblava prometedora: una orquestra simfònica, amb arranjaments d'un músic contemporani de total confiança dels Antònia, Miquel Àngel Aguiló, al servei de les millors cançons pop dels darrers anys. Semblava, efectivament, bufar i fer ampolles, però…
…per a mi ha estat una ocasió perduda, a veure si m'explique.
El disc no està mal, és cert, se sent passablement bé, les cançons són igual de bones, i al poquet les cantes amb la mateixa emoció que les versions originals però, i em sap mal dir-ho, el disc no està a l'alçada dels dos darrers, els antològics Taxi i Batiscafo Katiuskas.
L'edició es compon d'un doble CD i un DVD, amb els clips publicats fins ara, i Els Mecanismes, el making off del disc. Doncs hi ha un moment en què es troben assajant amb una orquestra de cambra a Mallorca, abans de marxar cap a Bratislava per a enregistrar la versió definitiva: hi veiem al Miquel Àngel Aguiló un poc apurat, perquè tenen molt poc de temps, mentre repassa un darrere l'altre els arranjaments que n'ha fet dels temes, mentre els Antònia s'ho escolten tots seriosos. Doncs justetament en aquell moment, durant una pausa durant la qual l'Aguiló li demana què li està pareguent, el Joan Miquel Oliver diu, amb cara d'estrenyiment: "No, si el glissando no em molesta…"
I això precisament és el que em sembla a mí, que el glissando no molesta, però tampoc no aporta res de nou, ni millora, ni descobreix noves possibilitats amagades dels temes dels Antònia. En un altre moment del documental, l'Oliver diu que no volien fer aquell típic disc recopilatori, ni un directe, ni uns arranjaments de corda que suposaren un agradable matalàs sonor a les melodies conegudes. Però tampoc no se n'allunyen massa del que volien evitar.
Les cordes són sovint només això, un contrast sonor, no sempre reeixit per al so del grup, Quasi mai creen noves harmonies ni dialoguen amb els arranjaments que hem sentit en format grup, no hi ha canvis de tempo, llevat de la versió de Productes de neteja, potser, on passem de la samba a Leonard Berstein. I això em pareix una altra falla: quan encerten a apartar-se de la versió original, el so sol evocar altres músiques que, per més remotes que siguen, no aconsegueixen sorprendre, com ara a el remake a la West Side Story d'Alpinistes –la millor versió de la qual, per cert, és la maqueta que es pot descarregar des del seu web, la que té un esperit més 80's– o l'arranjament a la Michael Nyman a Vitamina Sol. Les cordes de Batiscafo no superen les samplejades del disc homònim: ni els pizzicati, ni els arpegis, ni els frasejos remunten l'emotivitat de la cançó fins que no torna la guitarra fuzzy de l'Oliver. Bamboo és decebedor. I quan semblava que a Tots els motors hi havia una troballa, la mena d'adagio amb què comença, ben aviat el tema torna per on solia, a la seua efectiva i familiar pauta. I encara ho hem d'agrair.
El so, a pesar dels protools i els estudis de la ràdio de Bratislava, no és bo per moments i, en el millor dels casos, no supera la fantàstica producció de Batiscafo. I la veu de Pau Debon sembla, a vegades, desganada.
Almenys, el disc recupera l'energia de les versions del directe, com a Astronauta Rimador o l'Armando Rampas. O Holidays adquireix un to èpic, de western, per acabar amb un aire Walk on the wild side, una lovely troballa (;)) i Vehicle Lunar esdevé l'autèntic minué futurista que és, amb un desenvolupament melòdic del tot nou, amb oboes i clarinets.
En conclusió, les cançons són igual de bones, els nous arranjaments no aconsegueixen espatllar-les, a pesar que a vegades sembla que s'ho proposen i, el millor, a vegades el clima evoca el del directe. Una ocasió perduda, en fi. Em demane que haguera pogut fer el nostre Àlex Andrés amb aquests temes i amb aquests mitjans. Potser d'ací deu anys…
Para este viatge, no calian estas alforjas.

3 comentaris :

Begonya Mezquita ha dit...

No l'he sentit (vist i/o escoltat) més que un parell de vegades. No obstant, mestre, subscric i signe les vostres paraules. Em fa la sensació que el resultat del treball és de laboratori, que no aporten res de nou i que tot plegat ha estat una flipada del director d'orquestra a qui, potser, han donat massa ales. Els Antònia han passat per damunt sense adonar-se de res, trobe que se'ls escapava alguna cosa.
Ara, en un altre ordre de coses, m'emocion amb ses cançons, totes ses cançons, com sempre, aquests dies especialment amb el video de "Tots els motors" al Teatre de Palma. Me xifl!!! Salutacions dominicals als membres de LPN!

Àlex Andrés ha dit...

Jo no n'he pogut sentir ni mig segon. Per tant, no em pronunciaré. En tot cas, la combinació de cordes (o pitjor encara: orquestra) amb la música popular és arriscadíssima. Ja Billie Holiday i "deunostresinyor" Charlie Parker tenen algunes gravacions on no pots evitar pensar: el meu ordinador no tindrà un filtre llevacordes? Alhora hi ha exemples excepcionals com molts temes de la Björk. I d'altres. En tot cas és un terreny molt i molt relliscós. I clar, caus.

Gràcies, amadeu, per les teues amabilíssimes i carinyoses paraules.

"Que jo vull només patxanga, total".

Olga ha dit...

Estic completament d'acord amb el tema del "glissando". La versió que en fa l'orquestra em pareix encertada però si hagués estat només un recull-commemoratiu de la part musical. En canvi, la veu del Pau sembla forçadament afegida, desganada, i fins i tot, engripada i nasal. Molt millor el directe.
Em sap greu admetre que quan escolte el "Coser i Cantar", sent una força que em duu a canviar el CD pel de "Taxi" "Antònia Font" o "Batiscafo".
Esperarem al següent o a algun directe. Tenim paciènci, això sí, i també reverènci.