dissabte, 22 de desembre de 2007

Poema (també) de Nadal

Lo pus bell catalanesc del món


Lentes alzines, maternals figueres,
pollancres cristal.lins, dring de font viva,
esclarissades ombres de l'oliva,
armat esvalot mut de romegueres,
el pomerar pintat, fresques pereres,
arrodonida eufòrbia, pleta freda,
amb flors l'albó com d'engruixada seda,
roques llises, capblaus, esparregueres,
pedra amb un liquen, groc com la moneda
del temps que calla entre les caderneres,

blaus, espigats espígols, llentrisqueres
mates enceses, escanya-rossins,
fua aturada dels cabridencs pins
que s'enfilen amb xiulo a les voreres
d'arran de mar, esmusses carritxeres,
escambuixades penyes, vent gregal,
mar: esperit escènic, fonda sal,
roques brescades, conques salineres ...
Ran de rel com llengua romanial
pateix flor el romaní de les caeres.


Avui fa deu anys que va morir Blai Bonet. Una veu illenca que recorda altres veus com la de Vallejo, Biedma o Pound. L'hem sentit a través de veus com la de l'Ovidi Montllor, més tard la del Carles Rebassa, sempre amb la guitarra d'en Toti Soler. Els versos que heu llegit més amunt són un clar exemple del vers decasíl.lab i la rima consonant a la manera més nostrada. La lectura en veu alta d'aquest poema fa les delícies, una vegada més, del català més polit, de la paraula justa. La llengua com el paisatge.
Doncs això, que per fi hem desconnectat de l'escola i que tenim per davant uns dies de descans, d'àpats abundosos, de nits fredes, d'estones en blanc i negre, de paraules més nostres que mai. Salut.

6 comentaris :

Amedée de Gaullia ha dit...

Em permetreu, senyora, dir-vos ara,
que el vent fa fressa i pela el fred tomates,
que el més nostrat, el més pur decasíl·lab
ha de dur un accent en la síl·laba quarta,
-i consentiu aquest alexandrí–,
tal com van fer el gegant saforenc
i el no menys gran Josep Vicenç, dels Foix
de Sarrià, pastissers per als llèpols.
I tanmateix el poema m'és grat,
encar que no respecte la cesura.
El ritme és estrany però té la frescura
de lo pus bell catalanesc del món.
I ja sabeu, que allò que més m'agrada
és veure un post de vos, del vostre dolç
teclat sortit, un macintosh florit
i afortunat de ser picat pels vostres dits.
Bon nadal a tots.

Olg entre cards ha dit...

Ho sap tothom que és gelosia
el que mon afany sent per vos,
per Amadée i els Macintosh;
Tothora, el gest, nit i dia,
me torb envejosa en pecat,
sense que res no pusca fer.
Sols me delit si tot és llest
i al nostre post hi ha novetat.

Bones nadales i bons nadals.

Anònim ha dit...

És evident
amic, però,
que no pretenc
ni és ma intenció
-tampoc hi entenc-
fer cap lliçó
sens mirament
de cap tensó,
poc fingiment!
Donar raó,
coneixement,
d'aquest autor
poeta illenc
qui amb vocació,
solemnement,
tingué visió
de l'univers.
Bon versador
fou Blai Bonet:
escandidor,
tan consistent
que déu n'hi do!
la llengua hi sent
la salabror
d'un vell lament.
No obstant això
us agraesc
dolç corrector
aquest intent
matisador
quan finalment
deixeu al bloc
l'aclariment
d'això i d'allò.

Madó Begony

Amadeu Sanz ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Amadeu Sanz ha dit...

Quedem inaugurats els Jocs Florals de La Paraula Nostra.
No sé amb quin poema de tots em quedaria: el meu és més reinaixencista, mentre que vosaltres sou més segledoristes. Per a mi la Flor natural i per a vosaltres l'Englantina d'or. Vos apanya?

Olga ha dit...

I tant! És un honor rebre de vós qualque premi tot i que, en el meu cas, siga immerescut. Era un exercici impossible, i més que poema, pastitx. De tota manera, gràcies. I més encara per no atorgar-me la Viola d’or i d’argent.