El conreu dels Arbres de Nadal. Una felicitació nadalenca

A La paraula nostra tenim la tradició de felicitar el Nadal als nostres amics i amigues amb un poema. No sempre és fàcil trobar-ne un que s'adiga amb les altes expectatives dels nostres lectors i les nostres pròpies, i no caure en l'embaf de torronets i menjars d'empresa, les fines llesques de pernil ibèric penjant de queixos tips, les barres fatigades, els dits exànims de pelar gambes, els ulls embotats pel plaer i la mol·lície. Així que vos envie de nou un poema semisec, farcit d'amonestacions, perquè entre menja i menja feu un pensament sobre el sentit d'aquesta festa, una versió del més cristià dels poetes del segle XX, T.S. Eliot.
Bon Nadal.

El conreu dels Arbres de Nadal

Hi ha diverses actituds cap al Nadal,
D’algunes de les quals podem prescindir:
La social, la barroera, la palesament comercial,
La sorollosa (els bars oberts fins la mitjanit),
I la infantil, –que no és la de l’infant
Per qui el ciri és una estrella, i l’àngel daurat
Que obre les ales al capdamunt de l’arbre
No és només un adorn, sinó un àngel.
L’infant es meravella de l’Arbre de Nadal:
Deixeu-lo romandre a l’esperit de la meravella
A la Festa com a esdeveniment i no com a pretext;
Perquè l’embadaliment, l’esverament
Del primer record d’un Arbre de Nadal,
Perquè la sorpresa, la delícia de les noves possessions
(Cadascuna amb la seua peculiar i excitant flaire),
L’aguait de l’oca o el titot
I l’expectació reverent quan apareix,
Perquè la joia i la reverència
No siguen oblidades després
En el fastig de la rutina, la fatiga, el tedi,
La constància de la mort, la consciència del fracàs,
O la pietat del convers
Que pot tenyir-se de complaença
Insatisfactòria per a Déu i irrespectuosa amb els infants
(I ací també recorde amb gratitud
la corona de foc i la nadala de Santa Llúcia):
Perquè abans del final, el Nadal vuitantè
(I vuitantè vol dir el darrer, qualsevulla que siga)
L’estalviada memòria d’emoció anual
Puga ser concentrada en un gran goig
Que serà també un gran temor, com llavors
Quan el temor vingué a cada ànima:
Perquè el principi ens ha de recordar el final
I la primera vinguda, la segona vinguda.

Poema extret de T.S. Eliot, Collected poems (1909-1962), Harcourt Brace & Company, NY.
La versió, que conté alguna llicència, és meua.