[Mnmosine, deessa de la memòria.]
1
La mare devia sentir molt al principi que estava perdent la memòria, ser-ne d'alguna manera conscient molt d'hora, quan a penes si eren evidents per als altres les llacunes del seu oblit. El primer signe d'aquell procés que arribaria a ser devastador fou la insistència gairebé obsessiva, en els primers anys que seguiren a la mort del pare, de contar anècdotes i virtuts de l'home, de cantar les excel·lències inesgotables del marit a qui tantíssim va estimar a tot aquell que tingués la paciència d'escoltar-se-la. La soledat més terrible deu ser anar quedant-se sense records, sense paraules. No cal dir que la memòria del seu home se li va anar esborrant de mica en mica, molt abans que perdés el do de la paraula, que es perdés ella mateixa entre la boira del temps i l'oblit, i que els seus conjurs repetitius, aquell intent desesperat de conservar en la consciència la prova indeleble d'haver viscut, últim sentit que voldríem retenir, no van fer efecte.
Però el darrer esclat de llum en ella abans de l'eclipsi total de la paraula va ser la poesia, versos solts d'ací i d'allà evocats i repetits diversos colps al llarg del dia, alguns poemes sencers que ballaven misteriosament en la corda fluixa de la seua memòria abans de desaparèixer per sempre en el túnel de l'oblit, poesia que havia après amb el company ja oblidat, última trinxera de ritme, rima i mesura per on tornava al poble, a la infantesa, als primers records, a les profunditats melodioses del valencià de l'horta. En plena davallada de la mare ja convertida en filla, enmig de la tendresa donada generosament durant anys i panys i ara en certa manera recobrada, vaig escriure
Lletra per a un àlbum, no per salvar-la sinó per salvar-me, poesia feta d'un impuls nítidament terapèutic, conjur de la memòria, psalmòdies contra l'oblit, cançó de bressol per ajudar a espantar els monstres de la mort. Mai no havia tingut tan clar davant els ulls, negre sobre blanc, i entre les mans, l'evidència i la vivència de la poesia com a forma de memòria, identitat i consciència: l'evocació d'una història petita que es resisteix a caure en l'oblit.
Per això és que el que us he contat vol servir d'introducció al tema que avui ens torna a reunir en bona hora.
2
Que poesia i memòria, memòria i poesia, són dues cares de la mateixa moneda és una cosa que em sembla evident, quasi quasi una redundància perillosa (com totes les redundàncies i la majoria de les evidències). Però el cas és que la poesia és feta de moltes altres monedes, que és un anvers de molts reversos, que tots volen ballar amb aquesta estranya i magnífica parella: poesia i amor, poesia i mort, poesia i pensament, poesia i oblit, poesia i consciència… Poesia i memòria. La paraula és conductora del corrent elèctric de la memòria, i històricament, la conductora per excel·lència. L'art verbal que anomenem poesia, l'estilització formal de la paraula, remunta el riu de la història fins a les fonts primigènies de l'oralitat sense lletra, i des d'ací, més amunt, fins a les mateixes deus del llenguatge. Què en saben els especialistes? Què en poden esbrinar els paleòlegs de la poesia, de la paraula, del cant quan tanta matèria poètica ja s'ha dissolt per sempre en la desmemòria? De què parlen els jeroglífics egipcis de fa vint-i-cinc segles? El
Plany de Gilgames només té quatre mil anys, i uns dos mil vuit-cents
L'Odissea i
La Ilíada, uns cent anys menys Hesíode, dos mil tres-cents els
Veda hindús… parpelleigs del temps, palimpsests d'estructures més antigues, rastres de veus més remotes: memòria. Per invocar els déus, per pautar el treball diari, per resar, per evocar les gestes dels herois, per assegurar la memòria dels homes i dels pobles, per fixar el coneixement que convé transmetre als fills…
La poesia devia complir des del principi aquesta funció de caixa de ressonància de la memòria col·lectiva. Però també, molt des de primera hora, des dels grecs amb especial solvència, ja com a construcció cultural consolidada, va ser expressió alhora del geni individual, tendència que s'extremarà segles més tard amb el romanticisme i la modernitat, quan de vehicle de memòria eminentment èpica la poesia esdevé receptacle per excel·lència de la memòria individual.
Mnemosine, deessa de la memòria, engendrà amb Zeus les nou muses, entre elles Èrato, l'estimada, musa de la poesia eròtica, de la lírica, i Cal·líope, la del bell esguard, la musa de la poesia èpica. Alguna llum per al que ens ocupa es filtra també per les escletxes de l'anàmnesi o reminiscència de Plató, per a qui conèixer és reconèixer, i per la finestra entreoberta de Hume, per al qual l'única manifestació de continuïtat personal d'un jo constantment en canvi la proporciona la memòria, en què es fonamenta la consciència de la pròpia identitat.
D'acord, la creu de la poesia té moltes cares. Però com transporta la poesia la memòria, com hi conviu o de quina manera la poesia és memòria en els nostres dies? No d'una manera precisa, diríem, sotmesa als contorns de la realitat aparent, sinó més aviat aleatòria, capriciosa, insistint en el seu poder d'evocació; no opera diríem amb impossible voluntat fotogràfica o historiogràfica sinó tractant de fixar i transmetre, més que no pas el record concret, l'emoció de la memòria, una emoció sostinguda en el text que el lector ha d'actualitzar i que per això ha de ser comunicable, traduïble, universal. La poesia és així un reducte d'identitat-memòria, en la cerca i fixació del sentit (que inclou el no-sentit) i l'emoció, més valuós com més aquests temps volen imposar la tirania de la imatge vertiginosa i la teranyina de la realitat virtual. Ai, aquesta mala salut de ferro de la poesia!
Però què hi ha de la poesia de cultures perseguides i llengües minoritzades?
Situem-nos, per exemple, en l'extrem escatològic que evoca el poema de John Burnside “L'últim home que parlava ubik” (i passeu-me la traducció):
De vegades, en aquells pocs darrers mesos,
pensaria en una paraula
i hauria de recordar l'arbre, o el tipus de granota
que els sons indicaven:
l'arbre mateix, o la ganota, o l'estat de la ment
i no el mot equivalent en una altra llengua,
la parla que havien adoptat els seus fills i la llum de la muntanya;
les tombes que ell rastellava i torcava; les cançons de noces.
Durant anys de silenci reunits en la calor
ell s'estava en el seu pati
i xiuxiuejava el nom d'un ocell
en la seua llengua materna,
mentre la memòria de la neu i dels dies de mercat,
les mans del seu pare, l'olor del tamariu
anaven esborrant-se en els noms que ja no s'usaven:
el blau de la infantesa plegat com un llençol
i desat.
Res del que deia era recordat, res del que feia
era realitat o llegenda
a la plaça del poble,
però més tard ells memoritzarien la paraula
que ell va pronunciar aquell matí, just abans de morir:
un nom per a la mort, potser,
o herba de prat,
o nadant cap a la superfície de la seua ment,
una altra paraula que tenien quan ell era jove,
una paraula que rarament pronunciava però que era allà
per a tot el que coneixien i ningú no recordava.
Què hi ha d'aquells “Hem viscut per salvar-vos els mots” o aquells “Animal de records, lent i trist animal” (per matar dos insignes aniversaris d'un tret)? ¿És més explícitament memòria la poesia vinculada a una forma o altra de “realisme” (que difícil esquivar certes fórmules pansides!)? ¿Quin lloc ocupa o hauria d'ocupar la poesia en la construcció i consolidació de la identitat-memòria (i tant identitat, per molt variable que siga, com memòria, per molt assetjada per l'oblit que es trobe, necessiten consolidació, permanència) dels pobles i les nacions?
No devia ser el primer, és clar, però per què se li va acudir al senyor Eliot barrejar memòria i desig, com qui diu passat fet present i futur? ¿I quin és l'abast del títol de la poesia sencera de l'enyorat (i tanta falta com ens fa en aquests dies!) Vázquez Montalbán,
Memoria y deseo? ¿No balla sempre la poesia amb la memòria, per molt que es desitge arribar
Donde habite el olvido? ¿Hi ha més “memòria” en la poesia del
Llibre de meravelles que en la llet negra de Paul Celan, terrible imatge de la shoah ja fixada en la nostra memòria? En els cecs que colpegen les reixes dels jardins de les cases de Sinera o en la mare tothora evocada en els poemes d'Antonio Gamoneda (quin meravella el seu darrer
Canción errónea!)? ¿Podem, en temps en què tant hem reivindicat la necessitat de preservar la memòria històrica, en què els tels embafosos de la transició han anat caient un a un fins a descarnar la crueltat i injustícia de l'oblit provocat, deixar d'exaltar la dignitat i necessitat de l'antiga companya de ball de la poesia? ¿I de fer-ho, a més, sortejant les trampes fotogràfiques i els miratges, de les literalitats realistes, de la constricció del vol radical i compromès de la poesia com a cerca i aventura, com a veu de la consciència i l'emoció?
3
La paraula, la poesia, és memòria, transportadora de memòria, per la seua dimensió històrica, perquè ens precedeix i ens sobreviu. Això és clar almenys en una doble dimensió: la que ens constitueix com a individus al si d'una comunitat lingüística. Com l'ADN dels pobles, diríem, que adquireix en la poesia i amb la poesia una estilització essencial. Hi ha qui treballa per a la memòria, que com el teixit de Penèlope sempre està fent-se i desfent-se, creant-se i recreant-se. És una lluita tenaç per preservar, per sortejar inútilment les flames finals, vencedores, de l'oblit. Ens hi pertoca una mesura humana, que vol dir que si la guerra és perduda de bestreta (no hi ha més hortizó que l'oblit), la poesia intenta guanyar-hi petites batalles, i en els més il·lusos o els més porucs o els més rebels i decidits, no sé, la gran batalla de la posteritat. En algun moment vaig escriure que el poeta dedica tota la seua vida a escriure el propi epitafi, idea que no deu tenir res d'original. Hi ha, doncs, aquesta rebel·lia contra la mort, contra l'oblit (oblit que alguns identifiquen amb una mena d'alliberament personal –més sovint– i col·lectiu), però hi ha també i alhora un ajustament de comptes amb el propi passat. En aquest terreny, el poeta recrea el seu passat, activa la pròpia memòria no tant per solidificar una cosa per naturalesa etèria (el passat que no retorna) com per esbullar el camp de la brossa de la vida, per donar forma (aquí, crec, hi ha la clau de volta de la memòria en poesia) al que per naturalesa és escàpol i buscar-hi, si n'hi ha com si no n'hi ha, un sentit. La memòria, així, seria la comprovació que hem viscut. A la poesia, ja ho hem dit, no li importa tant el detall precís com la transmissió d'aquesta certesa, donar forma estable als fantasmes, matar en certa forma el record, petrificar la memòria amb la contundència d'uns versos lapidaris. Contradictòria feina la del poeta, que malda per mantenir viva la flama de la vida amb les paraules però es dedica alhora a clavar l'agulla de la paraula en la papallona morta del passat. Només perquè el passat, en l'experiència humana, és sempre present recreant-se en una espiral eterna. La poesia, així, fon i destrueix o recompon les dimensions convencionals amb què pautem linealment el temps, passat, present i futur, en una mena d'ucronia. La memòria, com volia Hume, seria doncs germana bessona de la consciència, fil d'Ariadna que ens guia pel laberint de la identitat.
Fins i tot quan el treball del poeta no és explícitament el conreu creatiu de la memòria o no es dedica a la vivificació-petrificació (segons com es mire) d'episodis del passat, només pel treball amb la matèria de les paraules, i a través de formes que pouen en el més fondo i subtil de la pròpia experiència, el poeta està construint memòria. Aquesta dimensió és clau: construir memòria, establir els nexes de continuïtat amb el passat i les baules per al futur. La precisió de la forma poètica n'asseguraria l'eficàcia.
La poesia és, doncs, sempre una forma de memòria, tant si hi treballa més explícitament, amb la concreció de referents més reconeixibles de l'experiència individual i col·lectiva, com si tendeix a la pura abstracció, a la música primigènia de la paraula, al tam-tam que vol alliberar el poeta dels dimonis íntims.
L'obsessió contemporània per l'enregistrament visual de l'experiència immediata, ¿no delata en la seua insatisfacció compulsiva la impotència de la imatge per “retratar” el fons obscur i lluminós de l'experiència humana? La poesia, així, és una forma de memòria insubstituïble perquè només a través de les paraules vivificades artísticament podem arribar a vorejar el sentit, eternament escàpol, de la pròpia vida i la vida dels altres, de la vida. Eternament escàpol: no hi ha paraula definitiva, el poema no pot empresonar el record, no és un vehicle perfecte de memòria, però sí el millor instrument de què disposem per recrear-la, per reintempreta-la i transmetre-la. L'obsessió malaltissa per visualitzar cada banalitat de la vida quotidiana, de fer passat del present que encara està desenvolupant-se, pot ser simptomàtica, paradoxalment, de la malaltia contemporània de l'oblit, del foment malintencionat de la desmemòria.
Al regne d'Hades, a l'Èreb, hi ha dos llacs: el Leteu, el de l'oblit, i el de Mnemosine, el de la memòria. Vida i mort, llum i foscor, memòria i oblit, cares de la moneda de la condició humana, òbol de principi i fi. Per a Brodsky “Cap vida està feta per a ser preservada. Tret que hom siga un faraó, no aspira a convertir-se en mòmia. […] Un home normal no espera que res continue; no espera cap continuïtat ni tan sols per a ell o la seua obra”. Però mort déu i desapareguts els paradisos, res no ens priva de cultivar la memòria de la poesia, de dedicar-nos inútilment, estranyament, a aquell “dur desig de durar” del famós vers.
València, abril de 2013.
NOTES:
· Aquestes anotacions sobre
Poesia i memòria van ser llegides en ocasió de l'encontre que els poetes Vicent Alonso, Antoni Clapés, Anna Montero, Begonya Mezquita, Josep Maria Sala-Valldaura, Víctor Sunyol i qui açò signa van fer el dissabte 20 d'abril de 2013 a L'Estanqueret de l'Ampolla de Mar.
· Amb el títol de “The Last Man to Speak Ubykh”, el poema pertany al llibre
The Good Neighbour, Cape Poetry, Londres, 2005: “At times, in those last few months, / he would think of a word / and he had to remember the tree, or the species of frog, / that sound denoted: // the tree itself, or the frog, or the state of mind / and not the equivalent word in another language, / the speech that had taken his sons and the mountain light; / the graves he swept and raked; the wedding songs. // While years of silence gathered in the heat, / he stood in his yard / and whispered the name of a bird / in his mother tongue, // while memories of snow and market days, / his father's hans, the smell of tamarind / receded in the names no loger used: / the blue of childhood folded like a sheet // and tucked away. / Nothing he said was remembered; nothing he did / was fact or legend / in the village square, / yet later they would memorise the word / he spoke that morning, just before he died: / a name for death, perhaps, /or meadow grass, // or swimming to the surface of his mind, / another word they had, when he was young, / a word they rarely spoke, though it was there / for all they knew that nobody remembered”.
