Plurilingüisme, bilingüisme, monolingüisme valencià

Com fa de manera periòdica, l’STEPV acaba de publicar les seues conclusions provisionals de l’estat de l’ensenyament en valencià. L’informe d’enguany es basa en l’anàlisi dels diferents documents estadístics que publiquen anualment les administracions educatives, el ministeri d’Educació espanyol i la conselleria d’Educació valenciana, i dels dos llibres blancs que la Uned i l’AVL han publicat recentment al respecte.
Les conclusions a què s’hi arriba mostren un patró tòxic per a l’extensió del valencià com a llengua de l’ensenyament. En positiu, conclou que com més al nord del territori, més valencià; com menys edat de l’alumnat, més valencià; com més escola pública, més valencià. És a dir, una xiqueta de tres anys de les comarques de Castelló que ingresse al sistema educatiu a través d’una escola pública té moltes possiblitats d’aprendre la llengua. Dit a l’inrevés, un xiquet de la ciutat d’Alacant que estudie sisè de primària en una escola de la xarxa privada concertada no en té, d’oportunitats d’aprendre el valencià, ni cap ni una. Perquè com més al sud, com més ensenyament concertat, com més edat, menys ensenyament en valencià i menys oportunitats d'arribar a aprendre'l.

"Amb dificultat trobaríem una persona que s’haja pogut escolaritzar en valencià des dels tres anys fins a acabar un cicle formatiu o una carrera universitària."
De l'informe De l'entrebanc a la involució, STEPV 2011

La Constitució espanyola, l’Estatut d’autonomia, la Llei d’ús i ensenyament del valencià –fins i tot hi ha una Carta europea de les llengües minoritàries–, legislen totes elles les garanties i els drets dels ciutadans a la llibertat d’elecció de llengua. La llibertat d’elecció és llibertat real si un pot realment elegir. Si anem a un restaurant i triem de la carta carn, peix o amanida, la nostra llibertat està garantida per la previsió del xef d’haver-se aprovisionat en el mercat de les viandes que després ofereix. Una xiqueta de la ciutat d’Alacant, amb la planificació que hi han fet els successius xefs, està abocada a un menú de monolingüisme d’aquells de «hay lentejas, si las quieres…». La Llei d’ús, coneguda com a LUEV, estava destinada a garantir l’aprenentatge de la llengua a través de la seua introducció com a vehicle de l’ensenyament. De fet ha sigut l’única iniciativa que haja mai encetat qualsevol govern valencià adreçada a garantir la llibertat d’elecció de llengua dels valencians, perquè un no pot elegir usar una llengua que ignora. Tanmateix, el fet que centenars de milers d’estudiants de les grans ciutats valencianes, de les comarques del sud valencià, més aquells escolaritzats en la xarxa privada no tinguen accés a la que és l’única oportunitat d’aprendre el valencià que s’ha donat la societat, conculca el seu dret i condiciona la seua llibertat.
L’agenda pública dels agents socials, partits polítics, associacions empresarials, entitats culturals o de veïns, de defensa dels drets dels animals o per la conservació del medi ambient, falles i comissions de festes, en canvi, no en diuen ni una. I aquelles poques que encara en diuen, se les acorrala i ignora. Per exemple, Escola Valenciana ha presentat a la societat i a les institucions un pla d’escola plurilingüe que pretén aprofundir en l’extensió de l’aprenentatge de llengües d’una manera que garantisca a la ciutadania valenciana el domini del castellà, el valencià i d’una altra, com a mínim. El Consell de la Generalitat ha respost amb el seu projecte de centres plurilingües, la novetat principal del qual és la reducció de la presència del valencià per fer lloc a l’anglés o al mandarí, o la limitació a cursar en valencià una única assignatura del currículum del Programa d’Incorporació Progressiva del Valencià (PIPV). Recordem que aquest programa estava destinat, com el seu nom indica, a una introducció gradual de la llengua en el currículum per a garantir el seu aprenentatge, en igualtat de condicions amb el castellà, al final de l’educació obligatòria. Aquesta voluntat de limitar-les, la incorporació i la progessivitat, contradiu el propòsit de la seua existència.
El consens sobre la llengua que va suposar la LUEV volia ser un pacte polític entre els partits valencians que la van aprovar per unanimitat en les Corts en 1983. A molts ens va quedar la sensació en aquell moment que es podia haver anat més lluny sense violentar ni gens ni mica la voluntat majoritària de la societat valenciana. Potser ara seria desitjable debatre obertament en els fòrums socials i en les places què volem fer la ciutadania valenciana amb el valencià, i que cadascú s’hi expressara sense demagògia i sense el sarcasme que amaguen determinades ocurrències.