La forest d'arana

Encara no tenia vint anys quan vaig posar els peus per primera vegada a les escales de l'Arana, el pub del carrer de dalt del barri del Carme. Recorde el Manel, la Carme i el gosset txitxiu. Recorde els nervis d'aquella nit en què, envoltada de poetes, de joves del país ferits de lletra, em van donar el premi ex-aequo junt a Francesc López i Barrio. Anònima, de la mà del Manel Rodríguez-Castelló,  ja formava part de la tribu.

Aquell recull de poemes amb què m'hi havia presentat, Entre la distància exacta i la nit, era el meu petit tresor, uns versos que naixien de la més profunda necessitat de dir, d'exorcitzar tot allò que una joventut insolent em permetia escriure: el descobriment de l'amor, les nits d'estiu al poble, els camins cap a la recerca del jo, amb tots els fracassos, les pors, però també la llum i la llibertat que eren a tocar de mà.

Durant alguns anys vaig assistir de manera intermitent a les tertúlies poètiques més sucoses que no he tornat a presenciar. Estudiava llavors a la facultat de Filologia i va ser per a mi un plaer arriscat escriure sobre Josep Mir, per exemple, en un examen del mestre Hauf que preguntava sobre la poesia dels trobadors. No sé com m'ho vaig fer, no sé com vaig relacionar una cosa amb una altra, però em vaig alegrar quan em van lliurar el 7 del resultat.

Al cafè Lisboa del carrer Cavallers, on es va traslladar la gent de l'Arana després de l'arrancada inicial, vaig conéixer els ocellots i les ocellotes més interessants del món de la poesia d'aquell moment: el mateix Mir, la Maria Fullana, el Josep Enric Grau, la Montse Anfruns, el Toni Ferrer, els manegadors Pere Bessó i Francesc Collado, el Berenguer-Ballester-Guillem-Roda (que no sabia mai qui era qui), l'Encarna Sant-Celoni, el Vicent Galan, la Lola Martínez i una llarga, llarguíssima llista. Vaig poder participar en les antologies diverses que s'hi van editar: Les veus de la medusa, Homenatge als trobadors, Contra la guerra. I els homenatges a Valls, a Estellés i a Brossa.

I n'hi ha anècdotes, com la que vam viure (i vam riure) una nit en què hi presentava els meus versos: vam voler crear una atmosfera suggerent amb els companys del grup de teatre d'aquells anys noranta, La Deriva, i vam comprar, amb el Manolo de la Dueña i la Maria Jesús Suàrez, una mena d'artilugis pirotècnics que trauïen fum, com una boira. El resultat fou una fumaguera tal que vam haver de córrer tots, artistes i públic, cap al carrer per poder respirar. La ploma de Ricardo Bellvesser (o era Carles Recio?) se'n feia ressò dies després a la premsa, amb un to burleta que no li vaig poder pas retraure.

Ha plogut molt, moltíssim, de llavors ençà. Hi ha amics que ja no hi són.

Aquests dies se celebren vint-i-cinc anys d'aquells vols nocturns que no tenien cap més finalitat que el plaer d'escriure, de llegir i d'escoltar poesia en companyia i en veu alta, poder-ne parlar llargament i intensa, i compartir un gintònic, o dos. Cap afany de capelletes, cap afany de posterioritat que no fóra l'afany perquè arribara la següent tertúlia, ben entrada l'hora de les bruixes.