De com passar de la crisi a la tendresa en pocs paràgrafs
Volia, avui, escriure de tot el que se'ns ve damunt. De com ha desaparegut de totes les discussions sobre la crisi la culpabilitat dels bancs, de com han girat la truita i ara és el sistema públic (o les autonomies, o...) el causant de tot mal. També m'abellia perbocar el malestar que tinc de veure que els retalls que estic patint, tant econòmics com laborals -la situació als ies és insostenible- són rebuts per la resta de la societat amb males mirades. La sensació que rep és: vos ho mereixeu!
Pensava amollar que, permeteu-me la vilesa, no puc evitar pensar en els treballadors públics (no, no tots els treballadors públics són funcionaris!) que han votat al pp: "jo em menjaré el marró: però amb quina cara te'l menjaràs tu? Podràs mirar-te a l'espill?". I continue, disparat: "Pledemosques!"
També em costa traure'm del cap la terrible frase, pel que fa a la consciència general: quant pitjor... millor?
Però a l'últim segon, i com que estic molt dispers, he recordat un pensament que vaig tenir ja fa uns mesos: el que estem patint els europeus ara (destrucció de l'estat de benestar) no és el mateix que es van empassar els llatinoamericans als 70', 80' i 90' gràcies als mateixos FMI i Banc Mundial? I d'ací he passat, dispers, a recordar les audicions obsessives i profundes d'alguns cantautors llatinoamericans (Silvio, Viglietti -quines harmonies!-, Vicente Feliu...) que vaig fer farà quinze anys. I m'ha vingut a la ment una estrofa del gran cantautor uruguaià (Nocturna de l'àlbum Esdrújulo) que no podem perdre de vista en aquests moments difícils i convulsos, de defensa, de lluita i de, al cap i a la fi, duresa:
Yo descubrí que el combatiente
es más honrado y más valiente
cuando no olvida la ternura
bajo la piel de su armadura,
lo comprendí ante la hermosura
del lado claro de la luna,
sí.
Pensava amollar que, permeteu-me la vilesa, no puc evitar pensar en els treballadors públics (no, no tots els treballadors públics són funcionaris!) que han votat al pp: "jo em menjaré el marró: però amb quina cara te'l menjaràs tu? Podràs mirar-te a l'espill?". I continue, disparat: "Pledemosques!"
També em costa traure'm del cap la terrible frase, pel que fa a la consciència general: quant pitjor... millor?
Però a l'últim segon, i com que estic molt dispers, he recordat un pensament que vaig tenir ja fa uns mesos: el que estem patint els europeus ara (destrucció de l'estat de benestar) no és el mateix que es van empassar els llatinoamericans als 70', 80' i 90' gràcies als mateixos FMI i Banc Mundial? I d'ací he passat, dispers, a recordar les audicions obsessives i profundes d'alguns cantautors llatinoamericans (Silvio, Viglietti -quines harmonies!-, Vicente Feliu...) que vaig fer farà quinze anys. I m'ha vingut a la ment una estrofa del gran cantautor uruguaià (Nocturna de l'àlbum Esdrújulo) que no podem perdre de vista en aquests moments difícils i convulsos, de defensa, de lluita i de, al cap i a la fi, duresa:
es más honrado y más valiente
cuando no olvida la ternura
bajo la piel de su armadura,
lo comprendí ante la hermosura
del lado claro de la luna,
sí.
Ànim!
2 comentaris :
companyero Àlex, ja calen camarades combatents, durs i tendres com tu, i una mica malèvols que sàpiguen dur el descontent i l'emprenyamenta cap a posicions creatives i, per què no, reivindicadors de paraules com per exemple Revolució. Amb les teues i les meues, faig un cóctel molotov, que d'aquests també en calen, també.
No puc sentir tendresa en aquests moments, només ràbia i desolació.
Tots els matins, de camí a l'institut escolte la cançó dels Manel "El Miquel i l'Olga tornen".
Calleu, nobles consellers, guardeu-vos la raó que us quedi i, amb un pas viu i decidit, marxeu on sigui que us esperin...
Guardeu-vos forces, bona gent, potser ens veurem un altre dia. Sabem que volíeu fer més, però, què hi farem, així és la vida: t’equivoques d’uniforme i dispares a qui més estimes; t’equivoques de remei i va i s’infecta la ferida.
Amb dedicatòria.
Als nostres consellers.
Publica un comentari a l'entrada