Vaques magres

Digueu-me exagerada si no puc escriure unes línies mentre veig les imatges del meu institut enterbolides entre llàgrimes. Doneu-me uns minuts per eixugar-me els ulls i descordar-me el nus que m’estreny la gola. Direu de mi que no tinc mesura… i què en diríeu d’un sobtat desallotjament de la casa que us ha acollit amorosament durant divuit anys? Què en pensaríeu si us forçaren a esgarrar els records per no haver de plorar més? Què en direu d'aquells que, com jo, han patit el desnonament sense preveure’l? I què dels qui, amb mi, pateixen un ostracisme injust?
Digueu-me exagerada si no heu sentit en la vostra pell la rosada d’una nit sense estrelles! Doneu-me uns minuts per alenar amb els sense sostre i entonar Le métèque! Direu de mi que no tinc mesura... i jo diré que no entenc res del que passa al voltant d'aquesta illa aïllada que navega a la deriva.

Un terratrèmol, una esllavissada, una guerra. L’oblit de l’Administració Pública. Una vergonya! Pillatge, saqueig, predació. Impotència i ràbia continguda. Digueu-me incapaç si no us puc expressar el dolor refrenat dels desarrelats. Doneu-me el condol. I doneu farratge a les vaques.

Vam donar classe entre barres que falcaven el sostre per afrontar l'aluminosi declarada de l'Honori Garcia. Vam traslladar les nostres il·lusions a un contenidor de plàstic on continuem donant classe i lluitant des del mes de maig de 2010. Sense cap esperança de tornar a respirar i sense notícies de Gurb.