diumenge, 15 d’abril de 2012

Els peixos no tanquen els ulls

Mantenir és el verb preferit del protagonista d'aquesta petita joia, el darrer treball d'Erri De Luca. Fou l'Àlex qui ja ens en va donar notícia, del napolità d'ulls clars i solcs de temps a la cara.
Un xiquet de deu anys que ja no cap en el seu cos menut pren la paraula:  

Als deu s'està dins d'una closca que conté totes les formes futures. Mires a fora com un presumpte adult però encongit en unes sabates petites. Continua la definició de nen, per culpa de la veu i de les joguines en desús, però que continues guardant.

Mantenir. Estimar. Mantenir entre les seues les mans de la xiqueta que coneix aquell estiu en un poblet de pescadors. Una xiqueta sense nom que llegeix novel·la policíaca a vora mar i que (diu que) és escriptora; que escriu sobre els animals i que sap el significat de la paraula justícia. Sap, per exemple, que els peixos no tanquen els ulls. El protagonista tampoc no tancarà els ulls quan la bese. Mantenir. Besar. Mantenir els ulls oberts davant una xiqueta, un estiu, l'odi, la justícia, l'amor:  

Era tan bonica de prop, els llavis una mica separats. M'emocionen els d'una dona, nusos quan s'acosten per fer un petó, es despullen de tot, de les paraules cap avall.

La veu de l'home que redescobreix el xiquet que fou, cinquanta anys després, amb una capacitat de contenció admirable, amb una tendresa que ens esclata a les mans, als ulls, a la memòria; amb unes paraules que volen pagar algun deute amb el temps.
És quan llegim una història tan bella com aquesta que ens reconciliem amb el món. Els relats que temptegen les dimensions de l'existència des de la calma que imprimeix el pas del temps tenen aquella màgia que sap transportar-nos al paradís més íntim, al que només ens pertany a nosaltres. Giorgio Bassani, Xuan Bello, Per Petterson... són  noms que evoque mentre mantinc l'alè de la lectura d'aquest centenar de pàgines que m'han deixat plena d'una estranya laxitud. Mantenir l'alè. Mantenir una actitud, un propòsit.  

Aleshores vaig conéixer el pes i l'amplitud del pronom nosaltres. Era expert, no excloïa els altres, espantava els poders. Va portar a les presons les revoltes i els llibres, que no hi eren. Són la contradicció més forta de les reixes, els llibres. Al presoner que jau al jaç li obren de bat a bat el sostre.


Els peixos no tanquen els ulls. Erri De Luca. Ed.Bromera. Trad. Anna Casassas 

5 comentaris :

Àlex Andrés ha dit...

Gran, De Luca. En prenc bona nota. Fa temps que no cau res d'ell en les meues mans. I m'ha encantat eixa manera teua d'emprar la cursiva. No sé on ho he vist jo, això...

Sif ha dit...

Hola companys de la paraula nostra, gràcies a bons amics seguidors del meu blog m'ha arribat el premi Liebster Blog i he decidit atorgar-te'l a tu també. Passeu-vos pel Viatger que s'extravia a recollir-lo. Una abraçada!

Begonya Mezquita ha dit...

Agraïts i agraïdes, Sif!

Lleixes ha dit...

Un llibre bàsicament minimalista però collonut, d'aquells que et deixen amb ganes de més.

Sebastia ha dit...

També l'he llegit. Coincideixo amb les vostres opinions.