Amour, de Michael Haneke

Encara no ha passat ni mitja hora que ja sabem el què. Amb quina força, doncs, ens pot retenir a la butaca un film aparentment resolt tan d'hora? En aquesta història d'amor, no s'hi valen les concessions. I diu tant, tantíssim, que cada segon és imprescindible, com cada gota d'aigua que raja de l'aixeta. I el tempo és tan real, tan dens, que l'espectador batega al ritme de la respiració dels personatges, fins a l'últim alè. Hi ha moments magistrals, de tan sincers; paraules i mirades insuportables, de tan despullades. Hi ha metàfores que entren a la casa per la finestra com un element extern que interromp aquest camí cap a la mort. Somnis malastrucs. Retorns al passat, a les pors de la infantesa. I hi ha el record de les flors i les estrelles dibuixades en una postal, un conte que tallava la respiració de qui miràvem aquella tragèdia filmada, amb un nus a la gola.

I els ulls de Jean-Louis Trintignant són els ulls de l'espant.