dissabte, 29 de juny de 2013

Petros Màrkaris

Intento apartar estos desagradables pensamientos de mi mente y disfrutar de la travesía por el Bósforo. El barco sigue un curso zigzagueante y se acerca a las costas europea y asiática alternativamente, mientras se abre camino entre barcazas, pequeñas embarcaciones de recreo y grandes cargueros, incluso entre algunos petroleros. En cada muelle hay una construcción de madera, algo parecido a una sala de espera, que es como una casita en medio del mar. (...)

–En los viejos tiempos, cuando aún no existían los puentes sobre el Bósforo, todo el tráfico entre ambas costas se hacía en barco –explica la señora Kurtidu–. Si querías ir a la costa asiática, a Moda, a Üsküdar o Kuzguncuk, tenías que coger un barco. Los puentes han facilitado la circulación, no lo niego, pero era más romántico hacer el trayecto en barco –dice la señora Kurtidu con una sonrisa–. Y no hay que olvidar las pandillas de amigos. Eran grupos de hombres que coincidían a diario en el mismo trayecto. Desaparecidos los barcos, se acabaron también las pandillas.



Cap a la costa europea i asiàtica alternativament... Com el moviment en ziga-zaga de les embarcacions que travessen el Bòsfor, aquesta novel·la palesa el tarannà ric i divers del seu autor, el grec Petros Màrkaris. A través de la figura del comissari Kharitos (un altre Carvalho, si us plau, amb qui comparteix gustos gastronòmics i muntanyes de paciència), una amalgama de referents se'ns presenta davant els ulls: la ciutat d'Istanbul, les minories que l'habiten –especialment la grega–, el pas dels segles sobre un gran imperi, ara disseccionat i víctima de la superpoblació, la barreja, la pobresa i el caos. Un curiós assassinat farà d'excusa perquè el protagonista haja de traure's el vestit de turista i excercir de poli per acompanyar Murat, comissari turc, i seguir la pista de Maria Jambu, sospitosa des del primer moment, la dona-metàfora que representa la dualitat de qui estima i odia alhora una ciutat que no pot renunciar al seu passat però que no sap com ordenar el seu present. La vella dona que és capaç d'encendre una espelma al primer pis i assassinar algú al segon personifica l'emprempta grega, dues mil ànimes que esquitxen els carrers dels barris istanbulites més deprimits. És ella el fil amb què la trama cus magistralment una catifa artesanal al llarg d'aquestes pàgines curulles d'enginy i d'ironia.

Foto: viatge a Istanbul, abril 2009.