dijous, 17 d’octubre de 2013

El cinquè en joc

M'agradava la companyia de la majoria dels meus col·legues, dividits a parts iguals entre homes bons que eren bons professors, mals homes que eren mals professors i aquells personatges grotescos i inadaptats que acaben a l'ensenyament i que sovint són les influències més educatives que reben els nois. Si no hi ha possibilitat que un jove tingui un bon professor, feu-lo enfrontar-se a un lesionat psicològic o a un fracàs exòtic; mai a un professor dolent o avorrit. Aquest és l'únic aspecte en què les escoles privades superen les públiques: poden incloure uns quants bojos amb cultura a la plantilla sense haver de donar explicacions.

Robertson Davies, El cinquè en joc. Traducció: Carles Miró
Libros del Asteroide.

2 comentaris :

novesflors ha dit...

No crec que les escoles privades toleren cap "boig" entre el seu professorat.

Begonya Mezquita ha dit...

Cert. Si més no, les escoles privades que tu i jo tenim ara mateix al cap.
Pensa, però, que Davies contextualitza l'acció en aquest cas a Canadà, anys 20 del segle XX.
Això, i tota la ironia del món.