dimecres, 9 d’octubre de 2013

Joseph Brodsky, Poemes escollits

Molts segles després.

Hi ha miracles que no puc deixar passar de llarg, com aquest llibre de poemes de Brodsky, traduït per Judit Díaz Barneda i editat per Edicions de 1984. El porte entre mans des de fa setmanes, mesos. Me'l vaig empassant lentament, assaborint cada pàgina escrita, potser sí, a vida o mort.

De la poesia crec que sempre demane una cosa: poder llegir i rellegir els mateixos versos tantes vegades com calga sense cansar-me'n, sense que deixen de sorprendre'm. Em passa amb pocs llibres. Aquest n'és un.


Un fragment, a l'atzar:

Xafogor. La sorollosa remor de les fulles espesses 
fa que la suor sigui encara més abundant. 
Allò que sembla un punt en la foscor només pot ser una cosa: un estel. 
L'ocell, que ha extraviat el seu niu, deixa caure l'ou 
dins la cistella de la pista de bàsquet buida. 
Fa olor de menta i reseda.
(...)
Guarda't per als moments de fred
aquestes paraules, per als moments d'angoixa!
L'home sobreviu com un peix a la sorra:
s'arrossega fins als matolls, s'aixeca sobre les cames garrelles
i surt tort, com de la ploma el vers,
cap a l'interior del continent.

(Cançó de bressol de Cape Cod)


I per cert, que tots els dimecres foren festa.

1 comentaris :

Manel Rodríguez-Castelló ha dit...

O allò que frega les vores de l'indicible i ens submergeix en un plenitud dels sentits. Aguantar la respiració i després aspirar l'aroma profunda i fugissera. És això també la vida?