Olivier Messiaen és un compositor que pertany al que Ulrich Dibelius anomena mestres i mediadors. És a dir: un grup de compositors que, en acabar la segona guerra mundial, encara no estaven consagrats (com sí ho estava la segona escola de viena, bartók, stravinsky...) però tampoc no es trobava entre la generació jove (stockhausen, boulez...). El feixisme/nazisme –segons el cas- i la guerra els deixà desemparats i “descol·locats”. A aquest grup pertany també el meu estimat Luigi Dallapiccola. Messiaen va ser mestre de noms fonamentals de la música contemporània: Boulez, Stockhausen, Xennakis...
Olivier va nàixer exactament fa cent anys a Avinyó. Just en iniciar-se la segona guerra mundial –tenia, per tant, vora els trenta- va ser cridat a files com a auxiliar mèdic. L’enviaren a la Batalla de França. Allí va ser capturat pels nazis (maig del 1940) i enviat al camp de presoners Stalag VIII-A, a Görlitz. Olivier comentava posteriorment l’ambient de fred, misèria i fam que s’hi vivia. Tothom ha vist pel·lícules i llegit llibres sobre els camps de presoners nazis: és fàcil imaginar el nostre Olivier al bell mig d’aquell stalag. Resulta sorprenent i corprenedor que poguera -en aquelles condicions- concebre, escriure, assajar i estrenar una de les obres cabdals de la literatura musical contemporània: el Quatuor pour la Fin du Temps .
Segons contava ell mateix, la fam li engrandia els “somnis acolorits” (Quan escolte música, jo veig colors. Els acords s’expressen en termes de color per a mi. Estic convençut que hom pot expressar això al públic). Això combinat amb l’experiència de contemplar una aurora boreal el dugueren a la composició d’aquesta obra de cambra.
Olivier es va fer amic d’un oficial alemany, qui li facilitava paper pautat i les eines necessàries per l’escriptura (llapiceres, goma...). Després de les feines diàries, marxava al barracó dels capellans i escrivia.
La raó per la qual Oliver va escriure per a un quartet tan inusual és senzilla: eren els músics que hi havia al Stalag VIII-A: el clarinetista Henri Akoka, el violinista Jean le Boulaire i el violoncel·lista Étienne Pasquier. Olivier mateix tancava el quartet al piano.
A la partitura trobem totes les inquietuds musicals –i religioses: Messian era molt i molt catòlic- que el nostre autor treballarà també en la seua obra posterior: ús de la monodia (tothom interpreta la mateixa melodia), modes propis, la irregularitat (ritmes no divisibles, valors afegits, ritmes hindús...), l’ornitologia i un ús del temps molt personal. De fet, se sol explicar que l’expressió “pour la fin du temps” no només fa referència a l’apocalipsi sinó a l’ús tan especial del temps que empra el nostre compositor.
El quartet s’inicia amb la peça Liturgie de cristal (veure)
I acaba amb Louange à l'immortalité de Jésus (veure)
Messiaen creia profundament que allò invisible existeix més que allò visible, que la joia és més enllà del patiment, que la bellesa és més enllà de l’horror. Deia que la seua música no era bonica, sinó certa.
L’estrena absoluta del Quatuor es va realitzar al mateix camp de concentració. El públic estava format per presoners i guàrdies. Henri, Jean i Étienne tocaven els seus instruments mentre Olivier tocava un piano vertical en un estat lamentable. Tots estaven congelant-se.
Gener de 1941.
