divendres, 24 de desembre del 2004

Punt i seguit

Companys i companyes del quadern, hem acabat el primer trimestre i podem estar contents d'aquest petit espai de trobada on hem escrit versos per un "tubu" i ens hem dedicat moltes i moltes paraules, que per això són nostres, oi? Doncs aquest missatge és per desitjar-vos a tots i totes, els qui ja hi sou i els qui ens visiteu per primera vegada unes BONES FESTES! que mengeu torrons i que begueu cava català. Ens trobem a la tornada. Ah! i si durant les fredes vacances de Nadal se us acut algun poema o trobeu alguna cosa interessant, no dubteu a postejar-la. Salut!

dimecres, 15 de desembre del 2004

Més de Nadal

Nadal
Joan Salvat-Papasseit

(A Emili Badiella)

Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

dilluns, 13 de desembre del 2004

Versos per a Nadal

Ho sap tothom i és profecia
J.V.Foix

Ho sap tothom i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m'acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L'aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d'una establia
Tota d'arrels, al fosc d'un prat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d'albat,
Criden per l'ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.


El coraller ho sap pel pirata
Que amaga els tints en bucs d'escata
Quan crema l'arbre dels escrits;
Al capità d'una fragata
Li ho diu la rosa de les nits.
L'or i l'escuma d'una mata
Clamen, somnàbuls, pel serrat:
A cal fuster hi ha novetat.


El plor dels rics salpa pels aires,
I les rialles dels captaires
Solquen els glaços del teulat.
Un pastor ho conta als vinyataires:
A cal fuster hi ha novetat.
El roc dels cims escampa flaires,
I al Port mateix, amb roig roent,
Pinten, pallards, l'Ajuntament.


El jutge crema paperassa
Dels anys revolts, a un cap de plaça,
I el mestre d'aixa riu tot sol.
El fum dels recs ja no escridassa
I els pescadors faran un bol,
Tot és silenci al ras de raça
Quan els ho diu l'autoritat:
A cal fuster hi ha novetat.


Els de la Vall i els de Colera
Salten contents, a llur manera,
I els de la Selva s'han mudat;
Amb flors de fenc calquen a l'era:
A cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
Porten les mels de llur cinglera
I omplen els dolls de vi moscat.


Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre's.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.


Res no s'acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d'Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la llum en el quintar.


La gent s'agleva en la nit dura,
Tots anuncien la ventura,
Les Illes porten el saïm,
I els de l'Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors dels cim.
La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ja novetat.








dissabte, 11 de desembre del 2004

Pareix que hem resolt alguns problemes…

No sé si vos n'heu adonat, però hem estat uns dies sense poder publicar res nou per un problema estrany amb l'HTML d'aquesta pàgina. S'ha pogut resoldre però hem hagut de desfer quasi tota la normalització que teníem feta… Llàstima! Però em compromet a anar refent-la conforme vaja podent ;-)
Salut i postejar!

dilluns, 6 de desembre del 2004

Una història dels Reis Mags




El viatge dels Reis Mags

T. S. Eliot

"Quin fred que passàrem,
Just el pitjor temps de l'any
Per a viatjar, i quin viatge més llarg:
Els camins fondos i l'oratge esmolat,
L'extrem de l'hivern."
I els camells reguinyosos, desobedients, les potes nafrades,
Gitats en la neu que anava fonent-se.
De vegades sentíem recança
Dels palaus d'estiu a les vessants, les terrasses,
I les xicones de seda, servint els sorbets.
I a més els camellers blasfemant i remugant
I fugint, volent llurs licors i dones,
I les fogueres apagant-se, i la falta de recer,
I les ciutats hostils i els pobles poc amigables,
I les viles brutes i cares:
Què mal que ho passàrem.
Al remat més ens estimàvem viatjar de nit,
Dormint a estones,
Amb les veus cantant-nos a les orelles, dient
Que tot allò era una bogeria.

Aleshores, a l'alba vam baixar a una vall templada,
Humida, sota la línia de neu, olorosa de vegetació;
Amb un molí que un rierol feia batre en la foscor,
I tres arbres sobre el cel baix,
I un vell cavall va galopar pel prat.
Aleshores arribàrem al llindar emparrat d'una taberna,
Sis mans en una porta oberta jugant-se als daus monedes de plata,
I donant patades als bots buits de vi,
Però no hi havia informació, així que vam continuar
I arribàrem a la posta, ni un instant massa d'hora
Per a trobar el lloc; va ser (es podria dir) satisfactori.

Això va ser ja fa molt de temps, ho recorde,
I ho tornaria a fer, però apunteu
Açò apunteu-ho
Açò: se'ns dugué tan lluny per
Naixement o Mort? Hi hagué un Naixement, certament,
N'haguérem evidència i no dubtes. He vist naixement i mort,
Però tenia la idea que eren diferents; aquest Naixement fou
Agonia amarga i dura per a nosaltres, com la Mort, la nostra Mort,
Vam tornar als nostres llocs, aquests Regnes,
Però no hi som mai més a gust, com a l'antiga disposició,
Amb una gent estranya, engrapant llurs déus.
M'encantaria una altra mort.



Si feu una cerca amb el Google per The Journey of the Magi trobareu la versió original, anglesa, d'aquest poema, junt amb alguns comentaris. Una pàgina interessant podria ser aquesta:

http://www.cs.rice.edu/~ssiyer/minstrels/poems/291.html

divendres, 3 de desembre del 2004

Nadal com a pretext

Amb el pretext de la proximitat dels Nadals, la darrera sessió de l'any, la del proper dimecres 15 de desembre, tindrà com a motiu central aquesta entranyable festa. Així que ja podeu anar localitzant les vostres cançons, poemes i oracions d'ambient nadalenc per a posar ací i compartir amb els altres.
Que el Senyor faça de tots nosaltres un instrument de pau ;-)


dijous, 2 de desembre del 2004

Resum de la sessió d'ahir

Breu crònica breu
una crònica de Begonya Mezquita

La sessió d’avui, dimecres primer de desembre, ha començat amb la cançó de Paco Ibañez Palabras para Julia. El disc l’ha portat Anna i era la represa de l’última sessió en què Raquel Aguasca ens havia llegit aquest poema d’Agustín Goytisolo. La veu de Paco Ibañez, en directe des de l’Olympia de París, ens ha fet entrar, doncs, en matèria. El primer text d’avui l’ha llegit l’altra Raquel (Iglesias). Un breu poema de Quevedo sobre la brevetat del temps. Breu com aquesta crònica.
Àlex Andrés ens ha llegit un terible poema de Bukowski sobre la mort del pare, dens i térbol. Begonya Mezquita ha pres la paraula a Joan Vinyoli i ens ha inaugurat el desembre amb el poema VIII d’Elegia a Vallvidrera (Passeig d’aniversari). Al seu costat, Empar Vidal s’ha llançat amb l’Assaig de càntic en el temple, de Salvador Espriu. Després, hem escoltat versos de Pedro Salinas de la veu de Raquel, la profe de castellà (deia, més o menys, si tu me dices ven, lo dejo todo ). El temps se’ns ha caigut al damunt i la sessió ha acabat amb la intervenció màgica de Julián. Amadeu us la va comentar ahir. Ça y est!

dimecres, 1 de desembre del 2004

Entremés cinegètic



La perdiu

Popular valenciana

Una perdiu he sentida amb un cant molt amorós,
canta, perdiueta, canta, no et faltaran caçadors;
perdiueta novelleta que a la muntanya cantau,
baixeu a la terra plana que els tristos aconsolau.
Perdiu, no vages de noche, mira que sóc caçador,
si te cace i te mate per a tu serà el dolor.

Dos poemes que hem llegit avui, mentre fora plovia

Avui, el professor de Llengua i Literatura Espanyola, Julián Ruíz, ens ha portat no un, ni dos, sinó tres texts, tres. El primer i el segon han estat relectures de textos que ja havíem compartit. El tercer ens era nou.

Primer ens ha rellegit un interessant poema de Nadia Poquet, alumna del nostre institut. Ací està:

Anonadada, mirando al vacío
Nadia Poquet

Anonadada, mirando al vacío,
viendo mis sueños por el suelo,
viendo mi corazón viudo,
extrañándolos, con anhelo.

Como un día soñé
que ni vida era feliz,
ahora me queda volver
y quedarme con mi fin.

Aún me recuerdo sola,
quieta ante mi dolor,
me di cuenta que el aroma
de la muerte me sumió.

Ya no había corazón,
ante días largos,
días de temor
ante un aire helado.

Los árboles se mecían ante mí,
los hombres se rendían,
pero mi corazón gris
moría y sentía.

…………………………

Després Julián ha rellegit un poema que ja havíem reproduït ací: el "Ajeno" de Claudio Rodríguez. I l'ha tornat a dur perquè pensava haver trobat el seu reflex en aquest poema de Vicente Aleixandre: front a la pena i fredor de cor, la solitud del poema de Rodríguez, la vitalitat, la invitació al gaudi dels altres, del proïsme, de la celebració de poder estar junts…

En la plaza
Vicente Aleixandre

Hermoso es, hermosamente humilde y confiante, vivificador y profundo,
sentirse bajo el sol, entre los demás, impelido,
llevado, conducido, mezclado, rumorosamente arrastrado.

No es bueno
quedarse en la orilla
como el malecón o como el molusco que quiere calcáreamente imitar la roca.
Sino que es puro y sereno arrasarse en la dicha
de fluir y perderse,
encontrándose en el movimiento con que el gran corazón de los hombres palpita extendido.

Como ese que vive ahí, ignoro en qué piso,
y le he visto bajar por unas escaleras
y adentrarse valientemente entre la multitud y perderse.
La gran masa pasaba. Pero era reconocible el diminuto corazón afluido.
Allí, ¿quién lo reconocería? Allí con esperanza, con resolución o con fe, con temeroso denuedo,
con silenciosa humildad, allí él también
transcurría.

Era una gran plaza abierta, y había olor de existencia.
Un olor a gran sol descubierto, a viento rizándolo,
un gran viento que sobre las cabezas pasaba su mano,
su gran mano que rozaba las frentes unidas y las reconfortaba.

Y era el serpear que se movía
como un único ser, no sé si desvalido, no sé si poderoso,
pero existente y perceptible, pero cubridor de la tierra.

Allí cada uno puede mirarse y puede alegrarse y puede reconocerse.
Cuando en la tarde caldeada, solo en tu gabinete,
con los ojos extraños y la interrogación en la boca,
quisieras algo preguntar a tu imagen,

no te busques en el espejo,
en un extinto diálogo en que no te oyes.
Baja, baja despacio y búscate entre los otros.
Allí están todos, y tú entre ellos.
Oh, desnúdate y fúndete, y reconócete.

Entra despacio, como el bañista que, temeroso, con mucho amor y recelo al agua,
introduce primero sus pies en la espuma,
y siente el agua subirle, y ya se atreve, y ya casi se decide.
Y ahora con el agua en la cintura todavía no se confía.
Pero él extiende sus brazos, abre al fin sus dos brazos y se entrega completo.
Y allí fuerte se reconoce, y crece y se lanza,
y avanza y levanta espumas, y salta y confía,
y hiende y late en las aguas vivas, y canta, y es joven.

Así, entra con pies desnudos. Entra en el hervor, en la plaza.
Entra en el torrente que te reclama y allí sé tú mismo.
¡Oh pequeño corazón diminuto, corazón que quiere latir
para ser él también el unánime corazón que le alcanza!

………………………

Impressionant diàleg, no us sembla?