En Helmer van Wonderen pensa sovint en les tres ovelles de què es va haver de desprendre per comprar un mapa de Dinamarca. Somnia (ho sabem?) que hi viatjarà algun dia.
Aquest home forma part no d'un sinó de dos cossos: el seu i el d'en Henk, el germà bessó que va morir fa massa anys. I forma part també d'un món de vegades insuportablement petit, asfixiant, aïllat.
El granger, que es va desfent de tot el que té, de tot el que és, observa el paisatge i els animals amb qui conviu, intercanvia instants amb els personatges escassos que il·lustren, com de passada, les pàgines del seu viure. Mentrestant el pare, tancat a l'habitació de dalt, va consumint el temps que li queda. I el temps no passa sense el permís d'un ocellot que els vigila de ben a prop.
L'home dels ases, aquest personatge enigmàtic, empès per les circumstàncies d'un passat que s'imposa, un univers de dins que es reflecteix en el de fora, creu que ha arribat l'hora de decidir què.
Són dos quarts d'onze del matí. Una capa de núvols baixos fa ploure. Com sempre, ahir els homes del temps es van equivocar. El llum de la cuina està encès. El freixe tot brilla, la cornella s'està arraulida a la seva branca. De tant en tant estarrufa les plomes sense obrir les ales, i sembla un pardal banyant-se en un toll del pati. Un pardal gegant. Espero. Tinc el diari sobre la taula, davant meu, però no puc llegir. Sec i miro cap a fora. El rellotge brunzeix, a dalt tot està tranquil, a la tassa em queda un cul de cafè fred. No només hi ha tranquil·litat a dalt: tot està tranquil. La pluja repica suaument a l'ampit de la finestra, la carretera és molla i buida. Estic sol, no tinc ningú contra qui arraulir-me.
Trobareu una bona ressenya d'aquesta novel·la ací.
Fa uns dies escrivia jo sobre els llibres grossos. Tan bon punt publicava l’escrit, començava jo a pensar sobre la fascinació que creen i, d’alguna manera, sobre la mesura de l’extensió. A partir de la brometa sobre Wagner i Sales (calien tantes pàgines?) em vingueren al cap moltes lectures. La primera imatge que em vingué fou la descripció minuciosa que fan als llibres medievals de qualsevol cosa. Pàgines senceres dedicades a explicar-te tots els animals, posem per cas, que apareixen a les il·lustracions d’un llibre (que després trobaria a l’Eco d’El nom de la Rosa). Calien? Doncs clar, semble fava. Què buscava l’escriptor i quin plaer n’obtenia aquell oïdor medievals són clars. No gaire lluny es troba Wagner i el seu públic davant les seues òperes de quatre hores a finals del XIX. Amb la música passa el mateix. Tot i que els seguidors dels llibres grossos, clarament, superen els seguidors de les músiques grosses o llargues. Imagine que es deurà a la major dificultat de les segones (la nostra educació i competència auditiva sempre és menor que la visual). Les músiques que més m’han torbat són llargues, excessives. Un factor que ajuda és que aquestes obres obliguen a fer una tria molt conscient del moment d’enfrontar-t'hi. Fa tres o quatre anys que tinc el 2666 al prestatge. Un llibre així, una música així, t’exigeix que tries un moment personalitzat per a ell. Recorde quan un amic em va regalar La Cançó de la Terra. No volia malsentir-la i vaig trobar-me un foradet una vesprada. Era una reserva només per a ella i per a mi. Igual amb el Primer quartet de Feldman (ni pensar-ho amb el segon), el Viatge a l’hivern de Schubert, l’Ulisse de Dallapiccola...
La resposta d’aquesta fascinació només la podia trobar llegint un llibre gros, clar: el 2666. Així que vaig acabar la joia d’Els peixos no tanquen els ulls vaig dir-me: ara, Àlex, ara. Al llibre he trobat dues respostes als meus maldecaps d’avorriment estiuenc. Una d’elles és, tota ella, al quart capítol (La parte de los crímenes). Un capítol de 350 pàgines dedicades als crims contra dones del nord de Mèxic. És una meravella i una merda, tot junt. Em queden unes poques pàgines i n’estic fart, vull acabar aquest capítol horrible que no puc abandonar quan tanque el llibre, vull llevar-me del cap tantes dones mortes, tantes dones que no busca ningú, tanta relació de poder, tanta violència masclista, tanta violència. I torne ara a la brometa del principi. Calien tantes pàgines? I tant que calien: semble fava.
I la segona resposta la diuen un parell de personatges a la primera part:
[...] prefería claramente, sin discusión, la obra menor a la obra mayor. Escogía La metamorfosis en lugar de El proceso, escogía Bartleby en lugar de Moby Dick, [...]. Ya ni los farmacéuticos ilustrados se atreven con las grandes obras, imperfectas, torrenciales, las que abren camino en lo desconocido. Escogen los ejercicios perfectos de los grandes maestros. O lo que es lo mismo: quieren ver a los grandes maestros en sesiones de esgrima de entrenamiento, pero no quieren saber nada de los combates de verdad, en donde los grandes maestros luchan contra aquello, ese aquello que nos atemoriza a todos, ese aquello que acoquina y encacha, y hay sangre y heridas mortales y fetidez.
passa el dia amb els seus dimonis
una llàgrima a trenc d'ull
a mig camí
sap que és ella que s'hi emmetzina
abans era una flor ara un arbre
però les coses més simples són les més difícils
silenci a crits
amb els seus dimonis
Oh! Je voudrais tant que tu te souviennes
des jours heureux où nous étions amis.
En ce temps-là la vie était plus belle,
et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui.
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
les souvenirs et les regrets aussi
et le vent du nord les emporte
dans la nuit froide de l'oubli.
Tu vois, je n'ai pas oublié
la chanson que tu me chantais.
C'est une chanson qui nous ressemble.
Toi, tu m'aimais et je t'aimais.
Et nous vivions tous deux ensemble,
toi qui m'aimais, moi qui t'aimais.
Mais la vie sépare ceux qui s'aiment,
tout doucement, sans faire de bruit
et la mer efface sur le sable
les pas des amants désunis.
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
les souvenirs et les regrets aussi.
Mais mon amour silencieux et fidèle
sourit toujours et remercie la vie.
Je t'aimais tant, tu étais si jolie.
Comment veux-tu que je t'oublie?
En ce temps-là, la vie était plus belle
et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui.
Tu étais ma plus douce amie
mais je n'ai que faire des regrets
et la chanson que tu chantais,
toujours, toujours je l'entendrai!
[Jacques Prévert / Joseph Kosma]
Escombrava amb la pala espores d'enyorança,
i un enyor no hi cabia.
Demanant una almoina de qualsevol cosa, trucà a la meva porta.
Ja saps: la meva porta.
La meva porta sempre atenta.
El sol crema el deler del passeig
i escalfa el carrer i la catifa ocràcia de les fulles mortes.
La tramuntana
torna i torna
sense esperar l'hivern
i les excita amb una cadència de vals
que gira i gira,
un, dos, tres,
un, dos, tres,
la vida esplèndida que no es rendeix,
[Albert Garcia Hernàndez, El retorn de les fulles mortes. Viena, Barcelona 2011.]
He de començar a pemsar en comprar-li una bici a Úrsula, que ja a penes em cap en la cadira GMG amb què la porte a escola. Estava temptat amb una Brompton, les Rolls-Royce de les plegables i que les ven l'amic Bretl a la seua botiga Velos. Però avui m'he trobat les Rabasa, via un article de El País, que igual potser fixie que dur uns canvis convencionals. Ajudeu-me a triar. S'accepten noves propostes.
ÉS és un nen és el sud allà és amb ocells i crits tot nu una pedra sense vinya una estaca i el remolí blasfem d'escuma
Veno Taufer
Avui hem arribat a València. Quatre poetes eslovens (Lucija Stupica, Veno Taufer, Stanka Hrastelj i Milan Jesih) i quatre catalans (Miquel Mestre, Carles Torner, Anna Ballbona i jo mateixa) viatgem arreu del territori de parla catalana -que ara ja ho podem dir ben alt, amb el vistiplau del TSJ- i hi diem els nostres poemes. L'actriu Mireia Chalamanc en fa de nexe, amb les seues intervencions intermitents, i la presentació. Ens acompanyen l'Albert Mestres, la Sofia Fonseca, la Dolors Llorens (director i coordinadores del recital) i el Jose Menchero que aporta la il·luminació.
Poemes en llengua eslovena i catalana que ja formen part de l'antologia publicada per la Institució de les Lletres Catalanes i que es reparteix entre el públic perquè puga anar seguint els textos, si vol.
Avui hem arribat, doncs, a València. Dia quart, tercera actuació (després de Tarragona i Vilafranca). No voldrem començar l'espectacle, íntim i sobri, de paraula i veu nues, sense compartir la pena i la ràbia pels focs que aquests dies passats han cremat el cor del País Valencià -ep! que aquest no el podem dir, no? que els senyors del TSJ aquest nom no l'admeten-.
Entre noms, concessions, cendres i un sentiment d'estranyesa, de país desolat, aquesta vesprada les nostres veus, les nostres mirades jugaran al joc de l'instant, i potser oblidarem per un instant tot allò que se'ns crema.
PER QUÈ JA NO CREUEM LES MIRADES Si les mirades de dues persones es creuen això dura un breu instant n'he mesurat amb precisió la durada i amb una metodologia científica he establert la mesura d'1 blick
les mirades que duren 2 blicks són perilloses entre els ulls d'una i l'altra persona sorgeix l'instant (0'4 blicks) la xarxa creuada de moltes cordes gruixudes m'atreveixo a dir un cable trenat amb fils d'acer una eslinga realment potent
quan es tensa fa mal a les persones que estan en aquell moment en el mateix espai o a prop els danys poden ser desagradables
les mirades que duren 2'5 blicks o més fan que en l'instant de l'instant (0'02 blicks) el cable hagi de suportar un funicular per a 24 persones
amb ell caront transporta les ànimes mortes des de l'hades ulls cap cor sang cos esperit ànima ànima! una persona que es distregui i miri les altres això és el que fa por
Després d’un claustre emboirat pel comiat forçat de companys s`ha envolat l'enteniment… pels desplaçats, pels suprimits, pels cessats. Abocada al buit tota esperança de solució satisfactòria, hem vist els interins signar el cessament mentre els ordinadors esbufagaven pel col•lapse. Hem acceptat obligacions inassumibles, conscients de l’atzucac dels nous programes-contracte. Desprès del pitjor claustre a què he assistit mai, he tornat a casa mentre el cel anava maquillant-se amb tonalitats ataronjades. El camí de tornada, acabada la reunió a la cafeteria del mòdul prefabricat, anava emboirant-me l’ànim.
La vesprada, lluny d’aclarir el garbuix, ens ha cobert sota una capa grisa, literalment de cendra. Fins a vora mar el paisatge mudava la pell, i mesclava brins i pinassa cremada entre els granets de sorra. Als tendals, a les terrasses i terrats, la mateixa fotografia: els filaments en suspensió que, en caure a terra, anaven cobrint d'una aparença grisenca tota la superficie. L’aire, amb núvols fumats, ha empitjorat el meu estat tèrbol.
Després d'uns quants dies mirant el cel, agranem la cendra que van caient en ziga-zaga, com floquets de neu. Fins i tot un raig ha provocat un xicotet incendi a la muntanya de Romeu. En un moment la pluja ha fet de barret al fum i ens ha portat l’olor de bosc a dins de casa. Una flaire intensa a pins i a foguera.
El paisatge gris va obstinant-se al llenç i passa d’aquest color indefinit a una tonalitat més fosca, negra. El president de tots els espanyols exigeix, de Sevilla estant, “un esforç més gran a les comunitats”. L’altre president, el nostre, resta mut. Crepuscles.
En un altre moment ja vaig confessar que la meua relació amb els llibres a l'estiu és una mica obsessiva. Als hiverns no dec llegir més de cinc o sis llibres. Normalment a les vacances de nadal, falles o pasqua. Intentar-ho en altres moments resulta sempre fatal: acabe mal-llegint un text que s'allargassa setmanes.
Un altre dels meus plaers de lletraferit estiuenc és l'aventura dels totxos. Reconec que hi trobe certa atracció estranya pels llibres llargs. Ras i curt: els que no pots sostenir amb una sola mà.
L'inici de l'estiu i els meus primers dies de masovering em tenien prou engrescat com per llençar-me a l'Incerta glòria, del Joan Sales, un totxet de 764 pàginetes. Confessaré que no he acabat de trobar-li el què. Hi ha parts fascinants i reflexions profundes que et fan alçar els ulls i pensar en Cruells, que ha patit tota la guerra a la banda dels vençuts, i que, en envellir, enyora la guerra perquè enyora la seua joventut. En el seu cas, i en el de tants, guerra i joventut són indissociables. Quin sentiment més difícil de pair. Tot i això, el fet de presentar constantment els anarquistes com dimonis emplomats i la religiositat omnipresent a la novel•la m’impedien abandonar-me al text. Massa de tant en tant pensava: ais! uis! I així no es pot gaudir plenament un llibre. Afegiré, també, que tenia un pensament redundant (que tinc també amb Wagner): vols dir que calien tantes pàgines (tantes hores) per explicar això?
Però... què més té! quin plaer llegir a l'estiu! Poder llegir 150 pàgines d'una tacada. Obrir les ulls al matí i llegir, mig matí i llegir, dinar i llegir...al llit i llegir. I no menys important, aponar-te a la tassa i llegir.
La lectura a l'estiu m'és com la música en directe, com la vida: saber que tindrà un acabament les atorga una emoció, una intensitat, una passió foramida. Em llance a la lectura de manera cega perquè sé que en unes setmanes ja no podré fer-ho i tornaré a fer hivernar l'Àlex lletraferit.