Fer volar coloms
Ahir vam acudir, la Begonya, l’Empar, el Joan i jo, com ja sabreu, tots profes de valencià de l’institut, a la Primera Jornada sobre Ensenyament de la Literatura que organitzava Acció Cultural. Jo no em vaig poder quedar fins al final, quan en Tomàs Llopis i l’amic Manel Rodríguez Castelló es disposaven a engrescar i moderar una taula redona amb tot el professorat assistent, així que el que més em va agradar va ser la xarrada que ens féu l’escriptor Jaume Cabré. En començar, expressà que el seu propòsit era el de fer volar coloms, és a dir, fer suggestions sense cap voluntat sistemàtica. Me’l vaig escoltar amb gust, em féu riure amb la seua ironia i em va suscitar algunes reflexions… Què més es pot demanar?
Contava que una vegada s’havia topetat amb un antic alumne seu que li havia agraït que a les seues classes posara música clàssica, perquè li havia permés descobrir el món de la música i això li havia procurat moltes hores de fruïció. Doncs bé, el Jaume Cabré no se’n recordava gens d’aquell alumne, ni d’haver posat mai música a les seues classes, i li costava reconéixer-se en allò que li contava aquella persona. Tanmateix, així devia haver ocorregut i li feia una gran satisfacció haver aconseguit provocar aquell efecte en alguns dels seus alumnes. Amb això volia fer-nos veure que és possible arribar a aquella part receptiva que hi ha, o deu haver-hi, en tot ésser humà, fins i tot en el més suro dels alumnes –amb perdó–.
A mí, el que em va tocar era que no se’n recordàs, que sortira de classe i que el mant de l’oblit caiguera sobre el que acabava d’ocórrer, que ja mai més li retornara aquell moment màgic, en què una sonata per a piano de Mozart sobrevola, com l’Esperit Sant, l’aula 2.13 i, com una petita flama sobre el tercer ull d’aquell adolescent gris, endormiscat, l’il·lumina per a sempre, obre en ell la porta d’aquella sala àmplia on resideixen els esperits dels grans músics de la tradició occidental.
A vegades, fins i tot a mí m’ha passat, que he sortit d’una classe, però no una d’aquelles normals i corrents, tan tristes tan sovint, en què no ha passat res, sinó una d’aquelles en què sí que ha passat quelcom d’extraordinari, un d’aquells dies en què estaves especialment clar, la saliva i la sang menys espessa, i les paraules fluïen a través teu com l’aire a través d’una flauta de canya, cantant una melodia que fins i tot per a tu era desconeguda, però que et fa ballar a tu i els teus alumnes durant uns minuts i que, després, capriciosament, s’apaga, i ja tornes a ser tan insubstancial com has estat sempre o retornes, si més no, a la substancialitat que t’és pròpia, pesant, gràvida, terrícola.
I et dius, què ha estat això? I no havies estat tu, sinó un esperit més alt que s’ha expressat a través teu, que ha pres i usat el teu cos per a comunicar a aquelles ànimes la bona nova i que t’ha elevat, per uns instants, a l'alta condició del mèdium qui, en acabar la sessió, ja no se’n recorda més, d’allò que ha passat.
