Grau… Josep Enric Grau…

Poegrafia



Com havíem anunciat­ mateix bloc fa uns dies, el passat dimarts 22 de febrer va estar al Clot del Moro Grau, Josep Enric Grau, i ens va presentar el seu –com diríem…?– "espectacle" o, conforme ell mateix diu, conferència/taller anomenat Tics.
La proposta poètica de Grau, la poegrafia, es compon de tres elements, barrejats en diferents graus –Josep Enric–: en primer lloc, s'arrela en la rica tradició catalana de les Avantguardes, tant plàstiques com poètiques amb referències a Brossa, Tàpies, Salvat.
Després, i aquesta seria la primera nota, no sé si dir original, personal o valenciana, hi ha la presència de la figura del poeta, emmarcat per la seua terra: tres taronges, la mar, un campanar; i l'anècdota vital fundacional: el Caudillo, la Mare de Déu i la nyorita. El referent estellesià, aleshores.

En tercer lloc, i últim, Grau –Josep Enric–, és a dir, el tercer Grau, hi ha l'element mediàtic: tot va embolcallat en una dramatúrgia del tipus "comedy club". Ací, per entendre'ns, ve el Buenafuente; Grau és ara un actor que monologa, que actua i gestualitza, que fa música i (sic) fa riure.

Aquesta és la grandesa del muntatge i, també, un poc, la seua perdició. Només començar, el Grau es guanya l'audiència amb la ràpida contextualització del gènere: l'alumnat reconeix immediatament que es troba davant un còmic que intentarà fer-los riure representant un personatget simpàtic, un tant sonat, potser. Tanmateix, passat el primer moment de sorpresa, l'espectacle es torna més exigent.

Primer, defrauda aquesta expectativa que ens havíem creat, i posa en joc altres referències no tan evidents ni tan mediàtiques. Ara és quan alguns alumnes es perden i al seu capet cristal·litza el juí­ que només estava fent una migjornadeta: quin rotllo, aquest tio està penjat. Després, es fa un poc massa llarg per a aquells altres que encara mantenen l'interés.

És sumament difícil el que es proposa Grau, en aquest país, que no té una tradició de creació d'avantguarda. I per això, té tant de mèrit.

A més, li hem d''agrair el regal que ens va fer: el quadre que veieu a la imatge, un pi, que va pintar durant la seua performance al Clot.

Nuestro

Bueno, voy a enseñar algo que he escrito junto a una persona muy importante para mí, que me llena totalmente. Desde aquí decirle que le quiero y espero que lo nuestro siga adelante por mucho tiempo. NADA PODRÁ SEPARAR NUESTRO AMOR PORQUE ES IMPAR.
Quiero decir que lo mío es lo que está escrito en minúscula y lo de él en mayúscula.

NUESTRO

Mira como se alimenta mi mirada ante la tuya, mira como el fuego de tu cuerpo me absorve las entrañas y acompaña mi sangre a cada escondite de mi cuerpo desnudo. No consigo imaginarte lejos, fuera de mi alcance, donde no pueda mirarte atentamente, y soñar despierta que tus brazos estan unidos a mi pecho.
MIRA COMO ME DERRITES EL CORAZÓN CON TAN SOLO EL ROZE DE TUS LABIOS, MIRA QUE AUNQUE MI DÍA SEA OSCURO AL VER TU CARA, ME ILUMINAS.
No puedo imaginar que el viento no acompaña el susurro de tu nombre. No puedo imaginar una sola tarde sin tu olor en mi camisa, en mi escote, en mi ser ...
NO PARO DE PENSAR EN TÍ Y ANTES DE PERDERTE PREFIERO QUE ME SEA CLAVADO UN PUÑAL EN EL CORAZÓN, YA QUE AUNQUE ME DESANGRE DE DOLOR NO SERÍA NI LA MITAD DEL QUE TENDRÍA VIVIENDO SIN TÍ.
No sé si contigo muero viva o cuando vivo muero solo sé que sin tí, no despierto. Desespero.

Juntos por siempre.

Autores: Nadia y Jose
Día: 23.02.2005

Rois de Corella en castellà

Avui s'ha presentat al Corte Inglés de Nuevo Centro, l'obra POESÍAS de Joan Roís de Corella, a cura d'Eduard J.Verger (edició i traducció). El llibre, en edició bilingüe, el publica l'editorial Denes. Es tracta del núm. 55 de la col·lecció Calàbria de poesia que dirigeix Vicent Berenguer.
Segons ens ha comentat el traductor, ha estat un treball difícil, donat que l'obra original de l'autor es troba en diverses versions, segons les fonts d'on provenen. Ell ha treballat bàsicament amb el material que hi ha als manuscrits de València. La seua finalitat és donar a conéixer l'obra de l'autor valencià a un públic més ampli, que en aquest cas puga llegir-lo, també en castellà. No es tracta d'una edició crítica sinó d'una traducció que vol ser fidel i alhora literària de l'obra en vers i en prosa de Roís de Corella (València 1435-1497).
Us en transcric un fragment d'un dels poemes més coneguts, La balada de la garsa i l'esmerla.

La balada de la urraca y el mirlo

Verdes los pies, ojos y cejas negros,
blanco el plumaje, he visto una urraca,
sola, sin par, de las otras aparte,
que, del mirar, los ojos se me alegran.
Y al lado de la urraca estaba un mirlo
con gesto tal, las plumas y su lustre,
que en el mundo no hay poeta tan ilustre
que pudiera decir las loas de tal perla.
Y con voz dulce, muy bien acordada,
canto y tenor, cantaban tal balada:

(...)

Santa Joana dels escorxadors

El Brecht de Santa Joana és un Brecht jove, idealista, ple de projectes i il·lusions, esperançat en la revolució a través de l’art. Magnífic exemple de la cultura d’entreguerres, aquest és un teatre que ressorgeix ara amb absoluta vigència, en un món que a principis de segle XXI ha agreujat les seves contradiccions.

Mauler: Els bous sí que em fan pena, però l’home és dolent. Els homes no són prou madurs pel teu projecte. I, abans que el món canviï, cal que canviï l’home.

Espectacle sobre l’especulació de la carn, de la carn humana, dels temps en que vivim, de la deshumanització, de la pròpia contradicció sobre el que èticament pensem i el que fem, sobre els corbs i la carronya, sobre aquest sistema capitalista globalitzant que ens deshumanitza i la impossibilitat de vida i existència fora d’ell. De l’egoïsme humà i cap on ens portarà. Alerta!

Joana: Si algú construeix un dic contra les crescudes dels rius i mil persones l’ajuden amb l’esforç de les seves mans, i hi guanya un milió, però el dic es trenca de seguida que arriba l’aigua, i s’ofeguen tots els que el van construir i molta més gent... ¿què és l’home que ha construït aquest dic? Podeu dir que és un home de negocis o, segons com, un miserable, però nosaltres us diem que és un imbècil. I tots vosaltres, que encariu el pa i convertiu la vida de la gent en un infern, de manera que tots es tornen dimonis, vosaltres sou uns imbècils, res més que uns pobres i miserables imbècils!

Espectacle "TICS"

Dimarts 22 de febrer a la vesprada tindrem l'oportunitat de veure el Josep Enric Grau amb el seu espectacle "TICS" la poegrafia per dins i per fora. Es tracta d'un treball que acull diversos llenguatges artístics com la poesia, la música, la pintura i l'escultura. Serà a la sala d'usos múltiples a partir de les 15.30.
En principi hem dissenyat l'activitat per als alumnes de 1r i 2n de Batxillerat, però no cal dir que els membres del grup de poesia esteu convidats. Esperem que us agrade.
ARTICS Produccions

És difícil per a un home acabar les frases

Robert Bly

A voltes un home no pot dir
allò que… Ve un vent
i les seues portes no baten. Plou
i el seu cabell resta eixut.

Hi ha molt que guardar a dins
I molt que… A voltes la vergonya
vol dir que nosaltres… Els xiquets són cruels,
té sis anys i les seus mans…

Fins i tot Hamlet deixà passar
el rei resant
i el rei deia
"Hi hagué quelcom…"

Del Robert Bly ja us parlaré en un altre post: sabeu, de moment, que és un poeta nordamericà contemporani de l'època hippie. Va arribar a ser molt popular per la seua militància en el moviment pacifista quan la guerra del Vietnam i, després, per promoure grups de reunió d'hòmens que, en un ambient festiu, celebraven la seua masculinitat. Ací teniu una foto de Bly amb uns amics, durant una reunió d'hòmens:

Perquè un home pot no voler participar en un recital de Maria Mercè Marçal

Com alguns ja sabeu, s'ha suscitat, o més ben dit, he suscitat, amb motiu de la preparació a l'institut d'un recital sobre poemes de Maria Mercè Marçal, una xicoteta discussió sobre la conveniència o no de què hi participem els hòmens que formem part del grup. Especialment, qui suscitava dubtes sobre la seua participació era jo mateix.

Direu, quins motius tens?

En primer lloc, no em sent identificat amb allò que els poemes expressen.

Per què no? podeu preguntar.

Perquè parlen d'experiències, emocions i pensaments femenins, purament i dura.

És que, potser, l'experiència humana no és universal i no pot ésser entesa i expressada per qualsevulla persona siga quin siga el seu sexe, quina la seua raça o condició?

Sí, ho és. Puc dir, sense temor a semblar pretenciós, que sóc perfectament capaç d'entendre el que els poemes de la Marçal expressen i, fins i tot, de sentir compassió amb les emocions que s'hi vessen. No invocaré la meua biografia per a posar ací el meu pedigrí de lluitador feminista, perquè sé que molts sou noucentistes i us repugna qualsevol desparrame personal, però us ben assegure que no sóc ni he sigut, en general, un desconsiderat amb les dones, ni he comés contra elles cap acte monstruós.

Aleshores, què?

Aleshores, el que passa és que no tinc ganes, no m'ix parlar i expressar el que la Marçal posa en els seus poemes. Potser perquè durent massa temps ho he fet és que n'estic cansat i ja no tinc ganes de dedicar-ne més energies. Em sembla molt bé que les dones es reunisquen i celebren els seus rituals d'afirmació; és collonut que reivindiquen el seu espai i les seus emocions. Però jo no tinc ganes de participar-hi més. I crec que els hòmens faríem bé de seguir l'exemple de les dones i d'afanyar-nos en crear un espai nostre on poder desplegar i afirmar la nostra condició masculina.

Per què Maria-Mercè Marçal?

Vaig llegir "La germana, l'estrangera" a la facultat i em va impressionar d'una manera que ara no sabria explicar. En aquells anys, la literatura que em donaven a conéixer em produïa un respecte infinit. Era com si em fos desvetllat algun secret ocult durant temps immemorial. I més si es tractava de poesia, l'essència del llenguatge, l'encanteri amb els mots. Amb els anys, dels autors i autores que he anat descobrint i llegint, la Marçal és la que amb més constància hi ha restat. Ara que preparem un recital amb l'equip de lectura poètica de l'Institut, m'arriba com la necessitat d'explicar (o d'explicar-me) per què els seus versos.
Podria dir que m'agrada el que diu, com ho diu, però crec que és la seua actitud front a la poesia, la fe que hi traspua. També la seua rebel·lió doble, triple. L'escenari que ens mostra, el mirall que ens retorna una imatge, la fragilitat del jo. La poeta, una dona que reprén la tradició i que està en contra de la tradició, que es cenyeix als arquetips i que va en contra dels arquetips, apareix com un fluir de líquids que fonen tots els contorns.
Més encara: el seu univers poètic, el seu simbolisme particular, les imatges crues, sagnants i pures, innocents alhora. Als seus versos, hi ha la riquesa d'un ventall que va des de la cançó de bressol més dolça a la ràbia que l'absència d'algun ésser pot provocar. I, sobretot, la presència constant d'una veu irrepetible, sola front al món, lluitadora, defensora d'aquesta llengua abolida, i esporuguida, amagada, víctima del desglaç. Potser la riquesa d'aquests contrastos és el que em captiva. I aquest joc de mots, sonor i màgic que ens endinsa en un espai desconegut que dura mentre la llegim. I una miqueta més. Què en penseu vosaltres?

Tan difícil és llegir Ausiàs Marc?

Aquests dies estem veient a les classes de primer de batxillerat les poesies d'Ausiàs Marc. Els autors del manual que utilitzem, en caracteritzar el poeta de Gandia, no s'estan de repetir, una i altra vegada, com és de difícil de llegir, com el seu estil és dur, el seu contingut fosc i el seu estil impenetrable: "resulta fàcil perdre-s'hi", "la mètrica i la rima l'obliguen a hipèrbatons molt bruscos, de difícil reordenació", "les freqüents negacions que apareixen als versos són una dificultat afegida", "la dificultat de la lectura i l'ambientació tenebrosa i trista"…

Afortunadament, quan arribem al Cant espiritual, reconeixen que "el fet d'utilitzar versos estramps (sense rima) fa que la lectura no resulte tan complicada perquè la sintaxi és més fluïda i coherent".

Els autors del manual gaudeixen d'un prestigi acadèmic que, junt al to assertiu amb què escriuen, donen a les seues afirmacions el caràcter o l'aparença de veritats universals. Tanmateix, jo no crec que siga aquesta la millor manera d'encoratjar un alumnat poc animat a la lectura dels pocs textos de Marc que ixen després, a les pàgines següents.

A mí, el que se'm fa difícil és pensar en cap text que no siga fàcil o difícil per un igual. Vull dir que la poesia, la literatura o l'art són fàcils o difícils, depenent del que es vulga aconseguir. Sembla com si la pròpia incapacitat de Marc per a escriure clar fóra la causa de la dificultat de la seua lectura, com si la seua obra estiguera defectuosament escrita, i no es tractara d'una textura deliberadament buscada.

Jo crec que hauríem d'acceptar que Marc escrigué exactament allò que volia escriure, amb aquella sintaxi i amb aquelles alegories, i que ho va fer amb la intenció de construir els seus versos amb la textura que actualment presenten, i no una altra. Si no, haurem de començar a pensar que era un escriptor poc competent i que escrivia així perquè era incapaç de fer-ho millor.

Com educar els jóvens ganduls

Avui m'abelleix un xicotet off topic, és a dir, eixir-me'n, una miqueta, del tema, potser passar-me de la ratlla. Així que pense que podem discutir, o meravellar-nos, sobre les teories pedagògiques que a vegades trobem en els textos que anem llegint.
A vore, què n'opineu d'aquesta aportació del vell Eiximenis a la ciència de la pedagogia?

Conta el poeta Vaguus que antigament entre els filòsofs es va plantejar la polèmica de si la lentitud, la fredor i la peresa en un jove es podien curar o remeiar d’alguna manera. Diu que tots estigueren d’acord que no hi havia un altre remei que el dels gossos, perquè qui vol espavilar el gos peresós i malfaener, li ha de donar molts colps amb la verga i després pessigar-lo i punxar-lo per totes parts i estirar-li ara l’orella, ara la cua, ara açò, ara allò i desprès, si ix de caça se l’ha d’atiar des de darrere amb grans brams i crits fins a fer-lo saltar sobre les mates i sobre les roques. D’aquesta manera diu que es va dcidir que es fes curar la lentitud i la peresa dels jóvens, ja que, els jóvens ganduls, cal batre’ls sovint en la carn amb vergues de vímet que els facen mal, però amb compte de no trencar-los cap os ni de fer-los cap gran lesió. Així mateix, quan caminen tan afligidament i pfredament per places i carrers i arriben tard on se’ls envia, se’ls ha d’escridassar, escarmentar i escarnir davant els altres fins que se n’avergonyisquen, abandonen aquella apatia i s’espavilen.

Francesc Eximenis, Terç d'El Crestià

Què us sembla? Podeu comentar punxant ací baix, ja sabeu, on diu COMMENTS