divendres, 26 de gener del 2007

Made in America

Josep Montoro, ja el coneixeu, el professor d'anglés, m'ha deixat aquest llibre. Amb Montoro mantinc de fa temps una relació, gairebé anual, d'intercanvi de lectures i recomanacions. Una vegada cada curs, aproximadament, ens prenim un tallat a la Conxín i surt el tema de la lectura. I m'agraden els nostres intercanvis perquè, donada la distància d'interessos, les seues recomanacions són sempre refrescants, tan allunyades de la mena d'eleccions que faig d'habitud.
Jo havia sentit a la ràdio el Damon Alban, cantant i líder de Blur, que explicava l'origen de l'expressió anglesa hanging around, arran del títol d'una de les seues cançons: sembla que això ve de quan executaven els comdemnats a la forca, en la plaça pública, i els seus familiars s'aplegaven a ells i, en el moment d'ésser penjats, es penjaven ells al seu temps de les seues cames per tal de, amb el sobrepés, accelerar la mort i escurçar, així, l'agonia. Els deien els hanging around, és a dir, "aquells que pengen al voltant."
L'anècdota li va recordar a Josep el llibre Made in America, d'en Bill Bryson, un llibre d'històries ben curioses que expliquen algunes de les particularitats de la llengua anglesa que hom parla als EEUU, la pròpia America, tal i com els estadounidencs anomenen el seu país. Me l'ha deixat i jo li he passat els de Sànchez Piñol, La pell freda i Pandora al Congo.
M'ha colpit la història d'una cançó de bressol, de la qual no es tenia cap notícia des del segle XVIII: no apareixia impressa en cap recopilació ni ningú havia estat capaç de trobar el seu rastre des d'aleshores… cap mare la cantava ja, cap nadó no l'havia tornat a sentir des de feia més de dos segles. I, de sobte, un viatger britànic en Anholt, una petita illa a l'estret de Kattegat, entre Suècia i Dinamarca, la descobreix, cantada fonèticament pels pobladors escandinaus, sense entendre el sentit de les seues paraules.
Sembla que aquestes illes van ser ocupades per soldats britànics durant les Guerres Napoleòniques: els xiquets d'aquestes illes les han sentit cantar durant aquests anys, sense comprendre el sentit de les paraules, degradant, transformant la seua pronúncia d'una generació a l'altra, fins que és redescoberta per als anglòfons moderns moltes dècades més tard.
On són les cançons quan no les canta ningú? On s'amaguen?
Avui és fàcil retrobar-les entre els microsolcs dels vinils, entre els bocins de crom i plata de les cintes magnètiques, o entre els electrons de les modernes memòries flaix dels nostres reproductors d'mp3. Però, a vegades, hi ha cançons de bressol que passen segles als limbes de la cultura popular, amagades, en silenci, confiades que vindrà el dia que un xiquet o una mare se la trobarà, se la durà a la boca, inspirarà i servirà per a conhortar i amorosir, estimar i engrunsar de nou algun petitó.
Un dia ja us posaré un podcast amb la meua sogra cantant allò de

Nonooo, xixet,
Ha caigut un baquet,
S'ha trencat la cameta,
I ara està coixet.


Post scriptum
Doncs crec que ja ho tinc. Aquest tema és prou peculiar, perquè és un temps de 5/8, un ritme poc freqüent.


Subscribe Free  Add to my Page

Crec que aquest nou servici funciona millor que Castpost.

dijous, 25 de gener del 2007

Ja tenc Batiscafo Katiuscas!!!


…dels nostres admirats Antònia Font, és clar.
I he de dir que encar estic més entusiasmat: el disc el porte al cotxe, a l'iPod i el tinc guardat al mac, així que el vaig sentint pel carrer, mentre vaig a Sagunt o a l'escola de ma filla, mentre escric al bloc… per tot arreu, i no em canse.
Com ells mateix diuen a sa seua web, es tracta d'un disc més fosc, més malencònic, on deixen un poc de banda la seua dèria futurista –encara que és irrenunciable el seu cosntant homenatge als artilugis i ginys que la vida moderna ha creat, com ara batiscafos i aeroplans– i apareixen, fins i tot, reflexions sobre la vida quotidiana –obres, mundances de pis– però, és clar, no d'una manera coherent i assenyada, sinó sempre evocadorament, figurativament. La lletra que més em commou és la de Bamboo: un tauronet petit conversa amb sa mare taurona i li demana:

–Mama, qui som?
Es papà diu que som es seu tigretón.
–Bamboo: ets tu
aigo de fruites, tiramusú…


I a mi se'm salten les llàgrimes. Més:

-Mamà, avui
m'he clavat un fil coco dins un ull.

–Bamboo: ets tu
canya de sucre, mousse de iogurt.



La producció ha experimentat, per al meu gust, una millora respecte als primers discs, fins i tot respecte a Taxi, en el sentit de què s'arrisquen a embrutar més el so, tot i que encara em sona tot un poc massa ordenat i net, i a fer de l'electrònica i del so, en general, un element de la composició mateixa, que accentua el caràcter de les cançons i no es limita a ser el seu vehicle transparent. Això es nota molt a Batiscafo Katiuscas!!! i la pròpia Bamboo, que comparteixen pad, llit de guitarres amb overdrive i theremin –aquest últim, un instrument tan futurista com un irradiador del port.
Ja aniré dient més coses.

dilluns, 22 de gener del 2007

mapa mundi

Hauria d’escriure un llarguíssim poema
i un altre i fer un llibre sencer
que donés la volta al món
i tornés a casa després.
Que viatgés fins l’Antàrtida i també a Austràlia
que digués hola a Buenos Aires i a Barcelona
que dormís a Caracas i a l’illa de Creta
que conegués Dinamarca i Dakota del Nord,
Estocolm i Espanya
Florència i la divina França
Gènova i Ghana
Huelva i l’Havana submergida.
I així com totes les lletres, totes les ciutats,
tots els indrets i tots els països.
Mapa del món, quina ínfima presència som?
Banderes als vent, constel·lacions
i cavallets de fira.
Però ara escriure ja no fa per mi. Sóc el món
i visc en les coses.
Naveguen paraules pels llacs veïns,
quin llac he de dibuixar en aquest oli brut?

dijous, 18 de gener del 2007

Bebe en el cuenco…



IX
Bebe en el cuenco,
en el rigor extremo
de los poros quemados,
el juego oscuro de la luz.

J. A. Valente, El fulgor (1984)


Foto per El Jeffal

dimecres, 17 de gener del 2007

De Reis Mags, de nou



Torne amb un tema nadalenc, ara que ja s'han passat, els Nadals i els seus efectes nocius –altre dia us parlaré en un altre lloc de quilos i herpes, tema més poètic del que sembla a primera vista–. Quan a penes comencavem amb aquest bloc, ja vaig publicar un poema d'Eliot que parlava del viatge dels Reis d'Orient
Una amiga ens ha ensenyat, a mi, a ma filla Úrsula i al seu fill Marc, aquests versets que sembla que és tradició recitar al Rei per tal d'obtindre regals. Qui no els diu, no en rep cap. La meua amiga es diu Beatriu, i és originària de Massanassa, a l'Horta Sud. Diu això:

Senyor Rei, jo estic ací,
Casques i torrons són per a mi,
Palla i garrofes
Per al seu rossí.


Després, resulta que a la Plana Baixa també tenen una versió del mateix verset, però amb la important variació que la canten, i que es diu El Tirorí.

Tirorí, tirorí!
Senyor Rei, jo he vingut ací,
Casques i avellanes, totes per a mí,
Palla i garrofes,
Totes per al seu rossí.


Me l'ha ensenyat una amiga de Borriana, amb aquell accent marjalenc tant sexi.

dimarts, 16 de gener del 2007

Astronauta rimador


Tinc el plaer de compartir amb vosaltres el meu darrer entusiasme, el grup mallorquí Antonia Font.
Si visiteu la seua web, vos en podeu baixar gratuïtament algunes cançons, amb l'aspecte d'ésser maquetes enregistrades a la sala d'assajos, a més d'algunes altres regalícies.
Tinc el penúltim disc d'ells, Taxi, i l'Àlex, que coincideix amb mi en l'admiració a què ens mouen els mallorquins, m'ha deixat el segon, A Rússia. No sé si per tindre'l més escoltat o per ser el primer, el que me'ls va donar a conéixer, potser per la seua temática encara més futurística, amb una mig fingida, mig vertadera, commovedora innocència, a la Salvat-Papasseit, m'agrada més Taxi. També pel to, menys vitalista, d'una malenconia amable, i uns arranjaments més electrònics i una producció del so més polida. M'agrada molt, però que molt
En tot cas, si vos estimeu el sentit de l'humor, les melodies pop, ja sabeu, aquelles que sonen a ja sentides però l'encís de les quals no pots sostraure't, vos recomane aquest sorprenent grup baleàric. Jo me'n vaig a l'fnac a vore si trobe el Batiscafo Katiuscas el seu darrer disc, de finals del 2006.

Vos reproduesc la lletra del rap rumbero

Astronauta rimador
Cafeïna, droga dura, droga fina, control, bumetres de colors,
pressions, nivells d'oli, benzina, èter, combustible irascible.
Crema un sol diòxid dins un cel monòxid,
i no descanses astre incombustible? déu de l'univers,
no me diguis que me deixes aquí tirat i aquí tirat.
De vacances pagades, anar a fer feina a la galàxia cinc
d'un sistema podrit d'agències de viatges, de putes i fulanes,
te cagues, de guarres? me mor de ganes.
Som l'astronauta rimador, que rima i que se caga si fallen els motors,
som l'atronauta noranta i tenc un paper mate i un rotllo de paper de vàter.
Un dia assolellat partim estacions espacials, monitors, cronòmetres,
compte enrere fins a nou qui marca la marca
qui dóna el sus i partim com un coet.
Camins que se tanquen i parets, bistecs, cordon blues, piteres de pollastre,
i una merda, puré de proteïna i cafeïna,
què és un droga dura i que és una droga fina, 9876543210 ignició
controla! que un led vermell s'encén
controla! que un led vermell s'encén
I preparant el viatge a Saturn he trobat una revista
que duia una entrevista amb fotos a la lluna:
jo i en Simó científics astronautes dedicàvem les paraules
a una reportera veterana, bloc i gravadora.
I què passa! la pena me deixa fet una puta braga i me costa partir
i dir adéu a germans i germanes, adéu a tots.
Leds vermells m'enrevolten controlen cada peça
d'un transbordador filigrana i no fallen o gairebé no fallen
les màquines perfectes Macintosh.
La finestra, estrelles que se precipiten, iogurts de merda seca,
l'univers desconegut és una cadena d'esdeveniments
que ens afecten més o menys.
I el xòfer del vehicle lunar discuteix amb un turista que no sap
que realment és un artista assegut a un volant
que esquivar tots es cràters no és fàcil a tal velocitat.
La cuina se posa a mil i el menjador se peta i el cheff que se queixa
que no hi ha carn, ni peix, ni olles netes:
peroles militars rovellades i el mosso de la cuina és nou,
ningú li ha explicat ni que ha de fer i les bosses de fems son allà
i ningú les tirara o què! que això pareix un niu de rates
i no una cuina, que si ve un inspector de sanitat
fotrà un multa i xaparà el negoci... que m'és igual que jo només ho dic,
senyora, com se pot imaginar tot això a jo me sua soberanament la polla.
I que anava adir...
Som l'astronauta rimador, que rima i que se caga si fallen els motors,
som l'astronauta noranta i tenc un paper mater i un rotllo de paper de vàter.
Sinapsi, lliure pensament, drogodependència, farmàcia, creu rotja,
creu verda, semàfor no t'assustis company de carretera amic per sempre més.

dilluns, 15 de gener del 2007

Ferralla interestel·lar

Una vegada vaig llegir una entrada en un bloc –minid– una reflexió del seu autor sobre el destí dels blocs abandonats, inactualitzats. El to del text –que no he pogut tornar a trobar per a recuperar aquella reflexió– era vagament elegíac, amb aquella nostàlgia futura que invoca el "Què serà?" –Doris Day i Alfred Hitchcock–.
En aquests dies que he estat mirant de fer la transcició a la nova versió de Blogger –ja tenim categories–, m'he trobat que sóc membre d'un nombre desmesurat de blocs: alguns els vaig crear jo mateix amb motiu de l'actitvitat proselitístico-blogàire que vam desenrotllar la Begonya i jo fa un temps. D'altres els van crear alumnes meus per indicació meua i, com a part de l'activitat, m'havien de fer membre per a poder publicar determinats continguts.
Aquests últims són els que pitjor em sap, perquè no tinc cap control sobre ells: són blocs abandonats, d'alumnes que han deixat l'institut i amb els quals ja no tinc cap copntacte; o a vegades sí que mantinc el contacte, però ells han oblidat la paraula de pas amb què es van registrar i ja no hi ha manera d'esborrar-los. Estan surant a l'hiperespai blogosfèric, enmig de la ferralla i el fem cibernàutic, solidificant-se i passant a formar part de la seua matèria superabundant, excesiva, sense possibilitat de rescat, enganxifats a la meua identitat, al meu perfil virtual, unit a ells en un destí universal i infinit, a la deriva fins que es fonguen els ploms a Can Google o s'esborren els discs rígids de Madó Blogger.
rip

dissabte, 13 de gener del 2007

Hivern

Foto de beety



[…]

L'hivern no és els dies de la boira:
és una rara flexibilitat de la llum
damunt les coses.

[…]

dimecres, 10 de gener del 2007

Google publicarà a internet milers de llibres catalans



Podeu veure la notícia en extens a Vilaweb.
Entre altres aspectes positius, suposa que el gros de la cultura catalana estarà a l'abast de qualsevol onsevulla es trobe, i de manera gratuïta.
El cost de l'operació de digitalitzar més de tres-cents mil llibres, estimat en més de seixanta milions d'euros, correrà per compte de Google.
Aquesta empresa no deixa mai de sorprendre'm gratíssimament; penseu que aquest bloc es publica, d'una manera totalment gratuïta i sense cap mena de restricció, per una de les empreses que pertany a Google.