Somewhere...

Preciosa versió de l'Eva Cassidy.

In memoriam Hans Werner Henze (1926-2012)

 He demanat l'amic K. permís per reproduir el seu text (publicat a soisilenci) en homenatge al gran compositor Hans Werner Henze, que just ahir ens deixava. Ací el teniu.
                                                                .            .            .

So i Silenci havia d'estar parat unes setmanes més, per manteniment i per renovació de materials, però la realitat supera totes les previsions, expectatives i fantasies. Ahir, mentre els meus amics i jo inauguràvem una nova universitat lliure parlant sobre música, moria a Dresden el compositor Hans Werner Henze. En certa manera, Henze era un reaccionari: havia reaccionat contra la propaganda dominant en la música culta de la seua joventut, la ideologia del progrés com a dogma cec, la petita màfia del "amb nosaltres o contra nosaltres", la religió de l'avenç com a destrucció del passat. Es va adonar que ell no encaixava amb allò. Però el seu país natal tampoc no encaixava amb la llibertat, ni tan sols després d'una guerra mundial. Homosexual i comunista, per a ell l'Alemanya dels anys cinquanta continuava sent una presó. I se'n va anar, sud enllà, on diuen que la gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Des del Golf de Nàpols va continuar produint --sobretot l'especialitat de la casa música per a l'escena--, i sorprenentment començà a organitzar tinglados de promoció de la música contemporània i dels nous talents.

Henze era una esponja estilística. Molt abans que ningú teoritzés la postmodernitat estètica, amb el seu delit per la barreja d'estils, la paròdia, la ironia, el pastitx, la citació descontextualitzada, etc., Henze ja havia decidit que ell prendria de cada cabàs el que li convingués, sense deixar-se dur per dogmes de cap mena. La seua música és, per a mi, una mena de fascinant basar vintage atapeït fins al caramull de coses, algunes de realment ben boniques, d'altres que no saps què collons fan allà, d'altres que et recorden coses que tenies a casa quan eres un infant, de tant en tant t'hi trobes un producte supermodern (de segona mà, sí, però funcional), i, en fi, et podries passar una eternitat tafanejant entre les coses que vas trobant en aquell basar. Sí, ja ho sé: amb el que trobes en aquella tenda bigarrada, anàrquica i antiquada no pots fer un coet superpotent i anar a la Lluna, però ¿per quina raó hauria de tenir ganes d'anar a la Lluna tots els dies? A mi, els basars d'antiguitats i de retro m'encanten, què voleu que us diga. I Henze és més o menys això. Un paper que amb dignitat segurament només podia fer ell, de la mateixa manera que el paper de comunista de pedra picada, castrista démodé i revolucionari de paper pentagrama només el podia fer ell (i don Claudio, també, des de la tarima). En aquest sentit, era irrepetible, sens dubte. I per això mateix li dediquem unes paraules de record i de comiat, perquè els irrepetibles s'ho mereixen.

Aguanta, Pierre! Aguanta!

John Cage: Water Walk

Ací teniu el vídeo de l'aparició de John Cage en el tv show I've got a secret (1960). Interpretava la seua peça Water Walk. Resulta interessantíssim per moltes coses. No tant pels instruments inusuals que utilitza sinó per algunes de les coses que hi diu. Al minut 2.22, per exemple, explica d'una manera contundent el seu concepte radical (radical de tant senzill) de la música: I produce sound and I call it music. O quan explica el nom de la peça (4.50): Water Walk because it contains water and because I walk during its performing. M'encanta Cage. Però una de les coses més sorprenents per a mi és el concepte tan potent d'anticompositor que té Cage: el centre de l'obra no és el compositor sinó el públic. Ni tan sols el centre de la comunicació musical és l'obra, com demostrà en el 4'33''. L'obra i el compositor és el de menys: què fa el públic amb una experiència sonora és el que importa. Com a exemple de tot això teniu la resposta de Cage al patiment del presentador pels més que probables riures durant la representació d'una obra tan estranya: minut 3.11. 

En tot cas, no vos podeu perdre el somriure de John Cage. Un dels somriures més amables i bonics que recorde.

Joan Cage

 Fa just cent anys que va nàixer un dels compositors i creadors més importants de tota la història: John Cage. El seu mestre Schönberg el va definir a la perfecció: no és un compositor sinó un inventor genial. Qui vol compondre si pot inventar?

Hi ha moltes obres que passaran per dret propi a la història, no només de la música, sinó de la creació artística: Imaginary Landscape núm.1 (1939) -la primera peça electrònica mai composta-, el famosíssim 4'33'' (1952) i la primeríssima performance "Theatre Piece No. 1" (1952). Vos aniré contant més coses d'aquest creador fonamental.

Justament aquesta setmana tenim un ex-alumne del centre, Santi, fent un treball interessantíssim de performance amb l'alumnat del batxillerat artístic (plàstic i escènic). I John Cage, clar, juga un paper fonamental. El cas és que, per una de les serendípies que encantaven Cage, arribe un dia a casa i em trobe aquesta creació de Joan, el meu fill menut: què faríeu vosaltres? El duc al metge o comence a obrir un compte en Suïssa?

(Perdoneu la falta de qualitat de la foto: el meu fill és molt purista amb allò de l'essència efímera de l'art i no pots badar si vols fixar aquestes creacions.)

La cançó de setembre

Les feuilles mortes

Oh! Je voudrais tant que tu te souviennes
des jours heureux où nous étions amis.
En ce temps-là la vie était plus belle,
et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui.
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
les souvenirs et les regrets aussi
et le vent du nord les emporte
dans la nuit froide de l'oubli.
Tu vois, je n'ai pas oublié
la chanson que tu me chantais.

C'est une chanson qui nous ressemble.
Toi, tu m'aimais et je t'aimais.
Et nous vivions tous deux ensemble,
toi qui m'aimais, moi qui t'aimais.
Mais la vie sépare ceux qui s'aiment,
tout doucement, sans faire de bruit
et la mer efface sur le sable
les pas des amants désunis.
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle,
les souvenirs et les regrets aussi.

Mais mon amour silencieux et fidèle
sourit toujours et remercie la vie.
Je t'aimais tant, tu étais si jolie.
Comment veux-tu que je t'oublie?
En ce temps-là, la vie était plus belle
et le soleil plus brûlant qu'aujourd'hui.
Tu étais ma plus douce amie
mais je n'ai que faire des regrets
et la chanson que tu chantais,
toujours, toujours je l'entendrai!

[Jacques Prévert / Joseph Kosma]

Escombrava amb la pala espores d'enyorança,
i un enyor no hi cabia.
Demanant una almoina de qualsevol cosa, trucà a la meva porta.
Ja saps: la meva porta.
La meva porta sempre atenta.
El sol crema el deler del passeig
i escalfa el carrer i la catifa ocràcia de les fulles mortes.
La tramuntana
torna i torna
sense esperar l'hivern
i les excita amb una cadència de vals
que gira i gira,
un, dos, tres,
un, dos, tres,
la vida esplèndida que no es rendeix,

[Albert Garcia Hernàndez, El retorn de les fulles mortes. Viena, Barcelona 2011.]

I loves you, Porgy

Si em veieu algun dia xiulant, és molt probable que escolteu aquesta cançó. I és que, sense adonar-me'n, és la melodia que cante, diguem-ne, per defecte. Una vegada m'ature, prenc consciència d'aquest fet i analitze mínimament la qüestió arribe a un parell de motius que em fan aquesta cançó dels germans Gershwin tan estimada.

Primer és la tremenda senzillesa de la cançó. En essència, es tracta d'una melodia feta amb terceres. Si voleu tornar a mirar la partitura veureu que ja la primera frase és així: fa-la-do'-mi'-sol'. Però continua igual: segona frase (re-fa-la-do'-mi'-do'-la-fa-la), la tercera és una repetició per acabar amb la quarta (sib-re-fa-la-do'-la-fa-re-fa).

Ací teniu la versió original. La que van escriure els Gershwin per la seua òpera Porgy and Bess.

Segon és la tremenda versió que en fa el mag Bill Evans. Què devia tenir aquest pianista al cap per fer aquesta (re)creació? O vist d'una altra manera... tenia aquesta partitura d'extrema senzillesa tot aquest món musical implícit a l'espera que Evans el descobrira? El tema de les versions m'encisa.

Tres versions més:



I per acabar una de les més estranyes. Com no podia ser altrament, de l'estranya Billie Holiday

La primavera de Silvio

Vaig conéixer l'àlbum Mariposas de Silvio Rodríguez alhora que a la meua parella. Just al 2000. I, no cal dir, està unit a mi d'una manera especial i essencial. Ja ho deien, que al 2000 ens canviaria la vida...

Fa un parell de dies que no sent una altra cosa que aquest àlbum que em sembla descomunal. Val, Silvio és descomunal. Però sempre hi ha algun treball que ens toca encara més: el Descartes (amb cançons descartades), el Mariposas...

Dins d'aquest àlbum, hi ha un parell de cançons brutals: una versió estupenda del famós Días y Flores i Esta Primavera. Aquesta és la cançó que vos presente. Em sembla una cançó absolutament imprescindible i, al meu parer, una de les millors de Silvio. Que ja és.

Pareu atenció als rics i preciosos arranjaments de guitarra... i al guitarrista: Rey Guerra.

Amb Silvio, diràs que la primavera és.

is there life on març?

o haurem d'esperar l'abril?

Contra la violència, música

Concert espontani a l'Estació del Nord de la ciutat de València. Dimarts 21 de febrer. Contra la incompetència, el malbaratament i l'arrogància: educació. Som societat civil.

Què et sembla, Ovidi?

                                           avui, que en faries 70? Per molts anys.

Love too soon

Una de les meues cançons favorites és Love too soon (que apareix a The Book of Life -Hal Hartley-) de la inusual parella formada per PJ Harvey i Pascal Comelade. La vaig conéixer escoltant el meravellós àlbum L'Argot du bruit del músic nordcatalà.

Els elements d'aquesta cançó tan bella són d'una senzillesa sorprenent. Els mateixos acords (Eb, F-, G-, Ab -estrofa- i C-, G-, Ab, Eb -tornada-) ja ens indiquen una estructura que defuig la complexitat però que evita el pop previsible (tònica-quarta, tònica-quarta i alguna quinta).
La tímbrica també em resulta especialment atractiva. Tothom coneix la passió de Comelade pels instruments i sonoritats, diguem-ne, de joguina. Han fet exposicions, fins i tot, dels seus instruments. En aquesta cançó, en canvi, el Comelade fa un ús tímbric molt curós: si bé trobem algun detall ben seu (piano sobreagut i acordió), la cançó es fonamenta en el baix i la veu de de la Harvey. Registres contraposats, contrastants i extrems.

Hi ha dos detalls, però, que me la fan especialment admirable. El primer és la segona veu que apareix ja a la segona estrofa (1.06) -comelade?-. La meua parella i jo ens vam fer un fart de cantar-la a dues veus a cappella per adormir el meu fill major. La veritat és que esdevenia un plaer profund. No cal dir que mentre nosaltres en gaudíem, Manel no s'adormia ni a la de tres (necessitava una tetralogia, pel cap baix).

I el segon detall, que motiva aquest escrit, és que l'única dissonància de la cançó està realitzada amb una subtilesa i una simplicitat extremes. Com veieu a l'exemple (compassos 1-4), el motiu melòdic de l'estrofa és un mínim lab-sol-lab repetit on l'últim lab (l'important) descansa en un acord que conté aquesta nota (sonoritat consonant, doncs): F- i Ab. La tercera de l'acord en el primer cas i la tònica en el segon: més consonant, impossible. En el tercer compàs (G-: sol menor) trobem un silenci donat que lab és fortament dissonant sobre sol. El que fa PJ Harvey (compàs 8) per crear/provocar aquesta dissonància en la segona estrofa és allargar (lligar) el lab del segon compàs amb el del quart de manera que ara sí sentim aquest lab sobre el sol greu de l'acord del tercer compàs (G-).




No sé a vosaltres, però a mi sempre m'ha resultat una dissonància subtil i molt suau però d'una gran tristesa (segons 1.12 però especialment 2.16)

I d'una bellesa inqüestionable.

Elliot Smith o la malenconia

Vaig descobrir el pop delicat d'Elliot Smith aquest agost, durant la meua estada a Letònia, gràcies al fotògraf Michael Ackerman, qui participava com a professor en la International Summer School of Photography (ISSP). L'obra d'Ackerman és la terrible expressió de la pena i el dolor d'ésser viu. Punt. Em costa trobar matisos per definir-la: no hi ha escapatòria, ni esperança, ni redempció possible en el requadre que emmarca cadascuna de les seues fotos.

Cada nit durant els dies d'escola, després d'una llarga jornada enfrontant-nos a les limitacions que la destresa de cadascú imposa a la possibilitat de trobar la pròpia veu expressiva, cada professor o professora participant feia una exposició del seu treball, de les motivacions i el rerafons vital o teòric que movia el seu procés creatiu. Michael Ackerman ens va introuduir en el malson en blanc i negre de l'existència a través de la seua lent de baixa resolució i, després de més d'una hora de colps de puny visuals a la boca de l'estòmac, com a postre ens va projectar durant una altra hora els petits documentals dels vídeos d'Elliot Smith.
Per a una persona com jo, que viu el procés creatiu com una lluita agònica contra la impotència –per més que ja m'agradaria que no fos així i la cosa transitara més per allò de l'humor i el principi del plaer–, la malenconia vagament beatle, l'expressió trista del rostre i la veu del malaguanyat Smith, suïcida quan entrava en la maduresa, la textura granular de les imatges, tot plegat em van desembussar un d'aquells conductes ignorats que comuniquen amb jaciments de dolor que en alguna infància es degueren cegar i oblidar. Ara, cada vegada que el sent, se'm ve damunt la recança d'un passat que no reconec com a meu.
Vos suggerisc ací baix la cançó "Angeles". Busqueu d'altres, si voleu, com la demoledora, per a mi, "Miss Misery", l'agredolça "Ballad of big nothing", o el "Waltz#2".

De musical esquema

Avui música. Facultat de Ciències Socials. Paraules d'Estellés. Músics de l'Olleria, de l'Alcúdia i d'Alcoi s'ajunten. Caca de Luxe a la valenciana, segons Xavi Piris, l'amic de Cullera, o de Sueca, segons es mire, que seia al meu costat. La força de Pau Miquel Soler que transforma el so de la seua guitarra i la seua veu en un enginy de creació. Dinamita i poesia en dijous.

L'amor més gran que ha nascut a la terra,
L'amor més gran que ha nascut a la mar:
L'amor que té l'estatura del segle
I ha desxifrat velles claus del dolor:

Aquest dolor que passa el món, com un
Amarg estel, aquest dolor pregon
De la sement enterrada a la mar.
Aquest dolor de musical esquema,

Improvisat esquelet de la música,
Fent avançar un amarg alfabet
Que creua els anys, com arravata els segles.

Aquest amor serà el dolor més alt,
Aquest dolor serà l'amor més fondo,
I florirà, nit i dia, recòndit.

V.A.E. Llibre d'Elx (fragment de Les contemplacions / Dama d'Elx)

Llenguatge de signes i música

En els últims mesos, i per diverses raons, són molts els vídeos que han arribat a mi sobre la preciosa relació que s'esdevé quan ajuntes llenguatge de signes i música. En aquests casos el mot "intèrpret de signes", des d'un punt de vista musical, no pot ser més encertat.

La primera és la famosíssima The man I love (Gershwin) de Pina Bausch on l'intèrpret simplement tradueix a llenguatge de signes la lletra de l'Ira Gershwin. Però, com es veu, esdevé pura coreografia. Per què em transmet tanta tristesa aquest xic parlant de l'home que estima?

Ací, Pina Bausch, en fa un ús més divertit.



A casa nostra també trobem llenguatge de signes utilitzat com a traducció de la lletra i com a pura estètica. Ací tenim un vídeo del Feliu Ventura:



I en aquest directe de Rapsodes trobem una poderosíssima lectura hiphopera on les mans del llenguatge de signes conflueixen amb els gestos típics del rap.




Però he deixat per a la fi la meua favorita: l'Ojalá de Silvio Rodríguez interpretat per Beke amb una tremenda força expressiva.

Tot esperant Ulisses

Tot esperant Ulisses és una de les meues cançons favorites. Sempre m'ha transmés una gran tristesa, tant la música com la lletra. Però pot ser la tristesa és a la veu de l'Ovidi. Vés a saber.

La versió que volia fer-vos conéixer és la de Soul Atac acompanyades per alguns dels millors músics de jazz valencians. Una bona versió.

Me moles que te cagues

Mentre arriben nous posts on the bloc, una cançó de Pepet i Marieta que avui m'ha descobert l'Àlex a l'aula de música. Per començar la setmana no està pas malament: me moles.

Lamparetes

Un home tot sol, absorbit pel paisatge rocallós, s’arrebossa de farina com el peix. Allunyat del sonar d’ones ultrasòniques, del cant de les sirenes. Caigut de la nau interestel•lar on feia versos. Un home tot sol, èpic, cerca l’eixida de l’amagatall en veure una estrella que titil•la. I confon les pessigolles d’aquella llum amb la lampareta de la tauleta de nit que el custodia. I forada el vermell de la flassada tot pensant que travessa el Grand Canyon. És clar, un home tot sol no sempre se basta. No mai.

He vist com els núvols han canviat de color i s’han espesseït. He esperat, amagada al mateix forat, l’eixida de l’estrella. I l’he vista també a la tauleta de nit. He fumat un cigarret mentre arribava en Clint Eastwood. I no m’ha sorprés. Sota la seua flassada de color terra, enfarinada de pols, les mans apedaçaven cançons velles.

Una balada amb ritmes que recorden l’astronauta rimador, amb uns anys més, sense embranzides. Un primer senzill amb un nom que recorda aquell que la banda britànica Gorillaz va editar fa uns quants anys. Un heroi, un actor, en Clint, una estrella que no destaca al bell mig del desert o sobre els ponts de Madison.

Espere que, aquesta nit al Xocolat centre, en presentar la resta de cançons del seu nou cedé, s’encenguen les lamparetes i s’il•lumine tota sa illa.

Un home tot sol no sempre se basta. L'Antònia però, sí.

La màgia del teatre

És fascinant com funcionen les coses en els directes, ja siga música o teatre. La famosa comunicació entre intèrprets i públic esdevé, en ocasions, màgica.

Des de fa uns anys faig la música, sempre en directe -marca de la casa-, per a la Companyia Chapao, una companyia nascuda al barri de La Coma però que amb el temps ha crescut i s'ha nodrit de gent externa a l'espai original. Fer música per a teatre m'encisa. És un repte treballar amb tan poca llibertat: el text, el director, les pauses dels actors i actrius, el volum de la seua veu, on col·loques les músiques (de fons? entre escenes?...), el llenguatge, la immediatesa amb què has d'aconseguir l'efecte cercat...

Que el teatre, o la música, té màgia és conegut: les arts temporals vives (no fixes com ara el cinema) tenen tants factors que efectivament cada actuació és diferent. Ni que vulgueres, no aconseguiries dos bolos iguals. Però el que volia palesar en aquestes línies és que resulta fascinant l'entitat pròpia i, fins a cert punt, autònoma del públic.

Notícies d'Antònia

He vist una llum entre tanta foscor. Després de dos anys deserts, brolla l'aigua de la font. Torna Antònia.

M´he confitat ses mans
per si és vera que t´he d´esperar.