dimecres, 27 de gener del 2010

Balleu, balleu...

Convindreu amb mi que després de parlar de Nono i de Monteverdi, tocava batxata. Els que em coneixeu sabeu de la importància que done al ball i que passe bona part del temps que dedique als meus alumnes a ballar salsa i batxata (i una mica de xaxaxa i tango).

Ací us deixe un vídeo que explica, millor que jo no ho faria, els guanys del ball. L'autoestima i la bellesa que deixa anar aquesta xica és inqüestionable.

Balleu, balleu...



diumenge, 24 de gener del 2010

Cirurgiana urbanista


De menuts encara no coneixíem el significat literal del verb festejar, en canvi sí sabíem que allà, al Cabanyal, una xica que vivia a una casa que feia cantonet festejava amb un xic foraster. No els coneixíem però sentíem tota la curiositat de fer-ho, d’arribar-nos al barri i preguntar sobretot per ella. Si algú recorda la cançoneta i vol visitar la casa que no trigue massa perquè potser la trobe assolada. A la senyora alcaldessa de València ni li interessa la xica ni la casa ni el barri. Els seus vots es troben més al centre de la ciutat, més a la dreta. Ella, cirurgiana urbanista, continua amb la cruel idea d’obrir el cor de la ciutat en canal, encara que esgarre vides, tot passant per damunt de la legalitat i del que clama el poble. Rita no vol conéixer la xica, no vol saber res de la casa que fa cantonet, només dels solars amb què especular.

dissabte, 23 de gener del 2010

Ionesco

No us perdeu aquesta obra de teatre per res del món. Hi serà fins el 7 de febrer. El nostre Manel n'ha fet cinc cèntims al diari Levante. Més avall llegireu la columna on, més que no pas de l'obra, el Manel aprofita per a parlar de la situació del Cabanyal.





A la plaça del Rosari, en el cor del Cabanyal-Canyamelar, hi ha el Teatre El Musical, un exitós projecte multidisciplinar (el teatre, la música i la dansa en els seus múltiples vessants) que ja té sis anys de vida. No hi havia estat mai fins dimecres passat, amb motiu de l'estrena de Las sillas, d'Eugène Ionesco, dirigida per Joaquim Candeias.
Aquest teatre escenifica, com alguns altres espais de València, els contrastos i contradiccions en què viu i sovint malviu la nostra ciutat. Al bell mig d'un barri degradat a consciència per l'abandó institucional, les arenes movedisses de l'especulació i la burrera endèmica dels nostres governants, s'alça un digne parèntesi de cultura que demostra que és possible i desitjable rehabilitar sense destruir, conservar i transformar alhora. Un vell cinema de barri que ha mantingut intacta la seua façana i l'harmonia arquitectònica d'aquella placeta alhora que creava un espai funcional, ampli i lluminós, adient per a les pràctiques escèniques, amb el permís de l'excés de formigó i de les línies estàndards que encotillen la majoria de contenidors culturals d'aquesta ciutat, podria representar exactament el contrari del que el PP està resolt a continuar perpetrant en el sofert barri del Cabanyal. Siga com vulga, el cas és que El Musical, propietat de l'ajuntament, representa en certa manera una excepció a la regla dels grans fastos sense contingut que dicta la política aculturitzant del PP, segurament perquè la gestió autònoma de la sala depèn d'uns professionals competents com els de Tornaveu, amb Joan Carles Dauder al capdavant. El cas és que l'estrena de Las sillas, tot i la meua malaptesa per a les posades de llarg, em va reconciliar amb el cuquet del teatre, gràcies en part a aquests adminicles que pal·lien un poc la meua sordesa i, sobretot, a la solidesa de la proposta teatral.
La peça de Ionesco és complexa, d'una torbadora poeticitat, plena d'ecos i matisos, però els actors (la part principal sobre la qual descansa l'espectacle) van fer bo el repte: l'amic i paisà Juli Cantó estigué incommensurable i Cristina García, que té una energia que desborda, li féu molt bé el contrapunt. La decrepitud voltada d'aigües pútrides, el fracàs, l'adéu. I l'essència del teatre: la màgia d'uns personatges nus en les coordenades d'espai i temps.
MRC. Levante, 23 de gener de 2010

diumenge, 17 de gener del 2010

Arribar fins ací

Dissabte passat vaig anar al Palau de la música de València per veure els Manel en directe. Amb aquest grup barceloní em va passar com amb els mallorquins Antònia Font. Des que al juliol vaig comprar-me el seu primer i únic disc Els millors professors europeus a l'Fnac de la plaça de Catalunya de Barcelona, no sentia cap més música. Què voleu? Sóc així d'obsessiva per a certes coses. En assabentar-me que venien a la ciutat prohibida, just al Palau on un col·lectiu de músics que breguen per la música en català, perquè tinga més espais on fer-se visible, s'havia tancat tota una nit com a acció protesta, va i, convidats no se sap per qui -no pas per la Rita-, apareixen els quatre joves a escena. He de dir que una mica freda, l'atmosfera que es crea en un espai com el del Palau. El públic assegut, allunyat, sense gosar cantar amb ells les cançons del disc que s'anaven succeint amb algun comentari previ del cantant... (són així de "sosos" o ho aparenten només?)
Malgrat això, i malgrat que hagués preferit una actuació a l'aire lliure, la festa anava prenent un aire més i més càlid, més proper.
Finalment, quan van cantar l'últim tema del disc, les Corrandes de la parella estable, aquell que va fent estrofes curtes que rimen amb "aquí", perquè es tracta de completar amb "i ens ha costat déu i ajuda arribar fins aquí" en un in crescendo musical, els Manel van convidar el públic que tingués alguna cosa a dir a pujar a l'escenari perquè ho fes rimar amb aquesta tornada. I llavors, un jove moreno ja esperava als peus de l'escenari. Quan va pujar amb passes decidides, convençut del que havia de dir, s'amorrà al micro i va reivindicar el barri del Cabanyal, amb la rima que calia. Tot el Palau era una allau, dempeus i aplaudint. A partir d'això, una dotzena d'espontanis van desfilar per l'escena. Jo volia haver dit alguna cosa. Vaig pensar, també, en el Cabanyal, i en el carajillo que m'havia fet abans d'entrar, i en vosaltres, que no hi éreu...



Ara, després d'un parell de concerts al Palau de la música de BCN, on actuen amb la col·laboració de l'Oliver, vés per on, els Manel es tanquen per fer un altre disc. Els esperem. Nosaltres, mentrestant, tenim els nostres propis Manels.

diumenge, 10 de gener del 2010

Dolce

Mireu l'extrema simplicitat de la següent melodia:



I mireu què en fa Monteverdi:


<





dissabte, 9 de gener del 2010

Vint-i-cinc mil·límetres


Pensat i fet.
En l'antiga fotografia fotoquímica el format de pel·lícula de 35mm era el més utilitzat i en base a ell es van establir els rangs o categories en què havien de figurar els objectius. D'aquesta manera, es considerava tres grans rangs:
  • normal o estàndard; eren objectius compresos entre els 35mm i els 70mm, fins i tot entre els 24mm i els 6omm. Se suposava que aquest objectius cobrien, aproximadament, una àrea semblant a la de l'ull humà. Per aquesta raó, els objectius de 50mm de focal fixa eren els més abundants i els que solien vindre per defecte quan et compraves una càmera. Per això, Bert Stephani el tria per fer el seu projecte. Una cosa així com la vida a través dels teus ulls.
  • gran angular; objectius per sota dels 35mm. Permeten acostar-te molt al subjecte a l'hora de disparar; quasi t'obliguen a fer-ho. Accentuen la perspectiva i introdueixen en el camp de visió el que seria la nostra percepció perifèrica.
  • teleobjectius; per damunt dels 70mm. Contràriament, t'has d'allunyar de l'objecte o, dit d'altra manera, pots fotografiar objectes llunyans com si estigueren a la vora.

Ja sé que açò ho sap tot el món, però permeteu-m'ho.
Amb el pas a la fotografia digital, es manté la convenció, d'alguna manera, de fer referència a aquesta classificació, tot i que els diferents tamanys dels sensors electrònics que han vingut a substituir els films fotoquímics no eren, fins fa poc temps, i només en determinats models de càmeres, iguals als antics 35mm. En els actuals sistemes full frame, en algunes Canon i Nikon, sí que es produeix aquesta equivalència. En el sistema 4/3, el propi d'Olympus, que és la marca de la càmera que tinc, es va apostar per un estàndard que fóra exactament la meitat de l'estàndard dels 35mm. Això suposa que l'equivalent a un objectiu normal de 50mm en 35 mm. li correspon un de 25mm. en el 4/3. Per això, he triat aquesta distància focal per a emular a Stephani. Em propose fer una foto diària amb aquesta focal i compartir-la, durant un període de 25 dies. Per això, he fet un àlbum en el meu Flickr. Haurien també d'anar apareguent en el widget anomenat Textures de la barra lateral d'aquest bloc. Aquesta és la primera, acaba de treure del forn:

Úrsula

Cinquanta mil·límetres

Un projecte per a inspirar-se.

Ridge arrugues Mare esbossat per Sun sota dramàtica ombra



Commogut per l'hipèrbaton del traductor de Google:
Ridge arrugues Mare esbossat per Sun sota dramàtica ombra. Comuns al mar lunar, crestes de arrugues es troben en gairebé tots els mars lunars, els científics lunars pensar que existeix una relació genètica entre els basalts es deformen i els cims d'ells mateixos. El basalt és molt més densa que l'escorça anorthositic en què es dipositen els basalts euga. Com el basalt s'omple a les zones baixes de l'escorça, l'augment de pes provoca la flacciditat i el dipòsit de l'euga es comprimeix, donant lloc a la deformació tectònica en forma de crestes d'arrugues.

Ací la versió original:
Mare wrinkle ridge outlined by dramatic low Sun shadowing. Common in the lunar mare, wrinkle ridges are found in nearly all of the lunar maria, lunar scientists think that there is a genetic relationship between the basalts they deform and the ridges themselves. Basalt is much denser than the anorthositic crust on which the mare basalts are deposited. As the basalt fills in low areas in the crust, the increased weight causes sagging and the mare deposit is compressed, resulting in tectonic deformation in the form of wrinkle ridges.
Extret d'aquesta pàgina.

dimarts, 5 de gener del 2010

La plenitud dels temps

Per via Rebelión, me n’assabente d’aquesta perla, un article de don José Antonio Atanet Paniagua en La Opinión de Murcia, un diari de Editorial Prensa Ibérica, a la qual pertanyen també Levante-EMV i Información. En l’article, a propòsit de la reedició del diari Público del recull d’articles de Manuel Sacristán, Pacifismo, ecologismo y política alternativa, Atanet s’aplica, com a epígon dels grans telepredicadors neocons, a etzibar bastonades a Sacristán, tot posant en qüestió el seu mètode científic però, sobretot, acusant-lo de pontificar, en la cadena SER
'ex cátedra' y sin fundamento sobre lo humano, lo divino, lo animal y lo vegetal, cuidando siempre de resultar originalísimo en cuya procura vomita sandeces sin cuento….
Res d’extraordinari en l’univers ciberfatxa: l’insult gratuït, l’absència d’argumentació, el rebuig a la racionalitat. El que ignora el pobre Atanet és que Manuerl Sacristán va morir fa vint-i-cinc anys i que mai no va ser comentarista de la SER.
El perfecte ridícul del mentider Atanet s’estén a redactors, periodistes, direcció i peasso professionals de La opinión que tingueren la responsabilitat de supervisar la publicació d’aquest article. No sé que en pensaran els lectors i lectores, la confiança i intel·ligència dels quals ha estat traïda i insultada. Espere que hi haja hagut alguna mena de rectificació per part del periòdic.
Altres que continuen enfangant-se són els rectors espanyols. Vegeu, si no, el que deia des de la seua còmoda trona catedralícia Javier Martínez, arquebisbe de Granada:
La mujer que aborta mata a un niño indefenso y, por tanto, da a los varones la licencia absoluta, sin límites, de abusar de su cuerpo.
Vos remet al comentari d’Ignacio Escolar.
El que volia compartir ací és una cita de Manuel Sacristán, que apareix en el primer article del llibre esmentat abans:
La principal conversión que los condicionamentos ecológicos proponen al pensamiento revolucionario consiste en abandonar la espera del Juicio Final, el utopismo, la escatología, deshacerse del milenarismo. Milenarismo es creer que la Revolución Social es la plenitud de los tiempos, un evento a partir del cual quedarán resueltas todas las tensiones entre las personas y entre estas y la naturaleza, porque podrán obrar entonces, sin obstáculo, las leyes objetivas del ser, buenas en sí mismas, pero hasta ahora deformadas por la pecaminosidad de la sociedad injusta.
Sense la terra promesa, sense una resolució històrica de la dialèctica de la lluita contra l’opressió, podem almenys, que collons, celebrar les petites victòries: sembla que ahir el Ministeri de Cultura va ordenar la paralització dels enderrocs al Cabanyal. Rita Barberá i el govern valencià ja han anunciat que no es rendeixen, que la lluita continua.