Ovidianes
L'Ovidi va nàixer un 4 de febrer, de manera que avui hauria fet 71 anys, una edat en què alguns encara tenen molta corda i donen molta guerra de la bona. Per celebrar-ho i per desfer el malefici de l'ostracisme a què el PP va sotmetre el principal referent civil dels alcoians i un dels més sòlids de tot el país, dissabte es descobria una placa a la façana de la casa on va nàixer l'artista. La cita em va sorprendre a Alcoi, on hi havia convocada la reunió del jurat del 30è premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d'Alcoi: el Jordi Botella, el Joan Jordà, l'Hugo Mas, el Josep Ribera, el fraternal testimoniatge del Sergi Rodríguez i qui açò subscriu.
Al restaurant on dinem, el Sant Francesc del carrer homònim (que, dit siga de passada, ha perdut un puntet de qualitat des de l'última volta que hi vam ser), poc abans de les deliberacions oportunes, hi apareix el Toti Soler acompanyat per Jordi Tormo (regidor d'Esquerra Unida) i Toni Francés. Ens saludem ovidianament i continuem l'alegre àpat que inclou tast de poemes i unes botelles d'Almoroig també ben nutrícies. El jurat, excepte uns inicials titubeigs del motorista de Moixent (així anomenat perquè hi va parar de camí a Alcoi, en Ribera), ho tenim més clar que mai, però aquests extrems ja us els contaré en una altra ocasió.
Entre les diverses intervencions que van precedir el descobriment de la placa, feta sobre un conegut dibuix d'Antoni Miró, n'hi havia la molt esperada d'Hugo a la massa taurina hora de les cinc de la tarda. Així, amb una davallada important de la temperatura i un vent molest, vam fer cap al carrer de Sant Joan de Ribera. El dia, tot i que lluminós, va dur empès pel vent un núvol que va plorar quatre gotes en homenatge a l'Ovidi. Aquelles quatre gotes ens van fer evocar a alguns l'aiguat immisericorde i malaventurós que va caure quan vam enterrar-lo. La quietud (he dubtat si dir-ne paràlisi) d'un dissabte alcoià, una mica fantasmagòrica, produïa la sensació, quan veies la gent fent via cap al lloc de cita, que s'hi estava organitzant una conjura, una revolució silenciosa (però potser no era sinó la meua imaginació en combustió pels darrers episodis marians i pepistes de la solsida del sistema espanyol). Centenars d'assistents, gent que no veia des del pleistocè (Carme Cantó Candela), algun amable retret sobre la perseverància dels meus exilis, i comença l'ovidiana amb l'Hugo entonant la versió clandestina d'El meu poble Alcoi, que el públic no secunda perquè, excepte per festes, els alcoians som més aviat tímids i austers. Parlaments de Jordi Tormo, Xavier Montllor, el germà de l'Ovidi, que sempre que li preguntàvem de xicons pel germà ens enviava a pastar fang, Feliu Ventura, que fa un poti-poti de cites ovidianes ben escollides, David Peidro, poeta alcoià, que se'n surt amb tremp, Toni Francés, el batlle, una miquiua dessubstanciat, i l'eclosió final de l'Hugo amb un bonica versió de La samarreta que fa picar de mans, entusiasta, el Lluís Torró, que tinc davant.
Encara falten unes hores per a l'esperat concert del Toti, anunciat com Toti Soler trio and Gemma Humet, de manera que l'Hugo i jo, que hem vingut junts de València amb el petit Otto (a casa d'en Mas tot són noms rotunds i literaris) i hi hem de tornar en acabar l'acte, decidim fer un tomb al Casal, a la porta del qual encaixem amb el Jordi Gil, el veterà cantant i el David Fernàndez, sí, el diputat de la CUP, que al cap d'una estona hi presentarà un seu llibre. Atrapat en una xarrada a un to molt baixet, en un local acústicament lamentable, un sordesa notable i un refredat que augmenta exponencialment la meua insensibilitat sonora, no tinc més remei que confirmar, malgré moi, que la tendència al laconisme i la monotonia són perniciosos per al tremp polític on precisament més se l'espera, a la soi-disant esquerra independentista. Marxem d'allà amb el temps justet, i sense sopar, per assistir a un concert dels que es queden gravats amb tinta indeleble a la memòria.
No havia estat al Calderón (ja li podien haver canviat el nom, que amb tota la pasta que ha costat al municipi... haver-li posat, per exemple, AOM, ço és, Auditori Ovidi Montllor) després de la seua magnífica remodelació. Hi trobe els qui encara no havia vist al Viaducte. Intercanvis ràpids, dificultats per la butllofa en què visc i que maleiré especialment mentre dure el recital. Fila 11, a l'esquerra l'Hugo, a la dreta en Feliu Ventura. S'arranca el Toti, acompanyat de contrabaix i d'un percussionista molt versàtil, amb una peça que ens fa viatjar directament a la certesa que viurem una vetlada única i que el Toti es troba en un moment excepcional i ve amb ganes de fer parlar la guitarra amb tota l'eloqüència de què és capaç la vella dama. I ens presenta la tal Gemma Humet, de Terrassa diu que, joveníssima, amb una veu brillant, ben modulada, que ens arriba als nítols amb profunditats dignes d'un fado. No gose ni parpellejar, concentrat com estic a extraure el màxim rendiment del meu audiòfon esquerra. Aplaudiments a cada peça, la generositat alcoiana concentrada en moltes gotes d'emoció, la memòria de tants moments ovidians de la vida. Una primera tanda de les cançons primigènies d'en Toti (Petita i blanca, Cançó de suburbi...) ens puja al núvol que ens porta dellà el temps en feliç ucronia. Més instrumentals, inclosa la clàssica Sardana flamenca. Com que la veu mig afònica del Toti no és apta per a la meua oïda, l'emoció de descobrir les cançons anunciades amb les primeres notes i, sobretot, la veu angelical, de gestualitat també quasi flamenca, de la Gemma Humet, és doblement satisfactòria (i qui no es consola és perquè no vol, me cague en l'ou!). I per fi Ovidianes, inevitablement agredolces: impecables Va com va o Dos anònims, una miqueta més avall Homenatge a Teresa, que comence a pensar, segurament de manera injusta, que no és peça apta per a una dona, i el M'aclame a tu, tot i la segona, celestial, veu de la xica, de la combinació harmònica de dues veus tan llunyanes. Concert de tancar els ulls, concert de no perdre'n detall, d'aplaudir amb ràbia en ple èxtasi ovidià, de subratllar els encerts i la grandesa que el nostre Ovidi seguesca pletòric de bona salut en els dits i la guitarra de Toti (que no deu abandonar ni per dormir, almenys no per saludar reiteradament el públic que no es cansaria de bisos però que agraeix finalment l'esforç de l'art desplegat i queda ben pagat). I bona nit, que encara hi ha carretera i paraules per endavant, comentar el periple ovidià que els viatgers han recorregut avui. Hi ha encara estona per paladejar l'experiència, per assajar hipòtesis sobre la nostra realitat nacional, social i personal, per desitjar a l'amic bon vent i barca nova a Amiens, la Picardia, on se'n va, amb la guitarra i la família, per fer-hi xarrades i cantades. Ben carregades les piles, no en tinc cap dubte.
