Els passos del funcionari

Pere Quart naufraga entre papers, oprimit.

En memòria de la tia Pascuala

Ahir vaig assistir al funeral per la mort de la meua Tia Pascuala. Objectivament, la mort d’una persona jove -què dir de la d’un xiquet- és més dura: a més de tot el dolor, no pots intel·lectualitzar-la. La tia Pascuala en tenia 91. I va ser un matí ben trist. Permeteu-me el tòpic: s’emportava uns records i, especialment, un món que sense ella existeixen cada cop menys.

Pascuala i Petra (la meua àvia) venien de Monreal del Campo (¿De dónde eres? De Monreal...¿quiés reñir?) a València als anys 30 a servir, com tants i tantes. Ací patiren la guerra i la postguerra. Al pis on em vaig criar (l’estellesià Gil i Morte) van viure la família de Petra (home i dos xiquetes), la família de Pascuala (home i dos xiquets), el sogre de Pascuala, el germà Pascual i el seu cosí (compartien un llit minúscul). Quan visite la meua àvia, encara no done crèdit com hi cabien 11 persones. I calla que no m’haja descomptat!

Sembla que una de les discussions més habituals, entre la meua àvia Petra i el seu cunyat Federo -l’home de Pascuala-, era sobre qui cantava millor, si Bing Crosby o Frank Sinatra. Petra era de Bing Crosby. Federo (aquell llanterner fortot que en una estampida de la gentada d’una mascletà a la plaça del País va fer cova amb els seus braços contra la paret per protegir els xiquets) no veia comparació: Sinatra. El que donaria per haver estat en aquelles converses.

La tia Pascuala venia molt per casa i era un de les meues portes a la mitologia familiar. Si no la més important. El pueblo era el seu tema favorit. Tot i viure a València més anys que qualsevol de nosaltres, mantenia un fort accent aragonés dins d’un discurs on amollava una frase en valencià i una altra en castellà. Ràpidament la meua àvia i ma mare es llençaven a un allau de records que entraven al meu cabet com si d’una pel·lícula es tractara: noms impossibles, topònims misteriosos, històries llegendàries però reals... Vos en donaré una mostra. Sembla que a la mateixa Pascuala, de nena, li havia entrat algun insecte a l’oïda i li havia post ous. Estem parlant dels vint. A la consulta, el metge va tallar unes llesquetes de cansalada i li les acostà a l’oïda. Els cuquets (o el que fóra) van eixir atretes per l’olor.

El principal motiu, però, pel qual la tia Pascuala és fonamental per a mi és que va ser la primera persona que em va veure quan vaig nàixer: mira yo entro para que no nos lo cambien.

Subirana

EVAPORACIÓ

Veure el país com una bassa:
arriba un dia que somies
trobar-ne el tap, mirar què passa
quan s'evapora el que un enyora,
i quin dibuix hi fa la traça.

Jaume Subirana, Una pedra sura

Tal com raja

Jornada de reficció. Perplexitat. Tot molt sur-re-a-lis-ta. Més que mai, paraules molt necessàries. Plou, ballem sols. El monstre no es mor, reviu, ressuscita amb un somriure burleta. Ens l'haurem de fotre ben lluny d'ací, ni que siga en barca. Això sí: després d'haver acomplert, per bé que atònits i desconcertats, amb el compromís de votar.

Avís per a navegants

Deformació professional:

Dóna'm la mà és un poema de Joan Salvat-Papasseit, aquell jove de la Barceloneta, i no pas de Miquel Martí i Pol, osonenc de Roda de Ter, com sembla que més d'un navegant s'entesta a creure, pels mots que escriu al cercador. O és que el que busquen és aquest altre poema, aquell del tot està per fer i tot és possible avui?
Espere resoldre així més d'un dubte.

DÓNA'M LA MÀ

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
                                  bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
                         miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.

Dóna'm la mà i arrecera ta galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d'amar.

Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
                                  bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.


Joan Salvat-Papasseit, del llibre L'irradiador del port i les gavines. 1921

Aprofitarem el viatge a Barcelona amb l'alumnat per visitar l'escultura de Papasseit al Port Vell, tot siga dit de passada. I llegirem el poema. Perquè no s'enganyen.

Llenguatge de signes i música

En els últims mesos, i per diverses raons, són molts els vídeos que han arribat a mi sobre la preciosa relació que s'esdevé quan ajuntes llenguatge de signes i música. En aquests casos el mot "intèrpret de signes", des d'un punt de vista musical, no pot ser més encertat.

La primera és la famosíssima The man I love (Gershwin) de Pina Bausch on l'intèrpret simplement tradueix a llenguatge de signes la lletra de l'Ira Gershwin. Però, com es veu, esdevé pura coreografia. Per què em transmet tanta tristesa aquest xic parlant de l'home que estima?

Ací, Pina Bausch, en fa un ús més divertit.



A casa nostra també trobem llenguatge de signes utilitzat com a traducció de la lletra i com a pura estètica. Ací tenim un vídeo del Feliu Ventura:



I en aquest directe de Rapsodes trobem una poderosíssima lectura hiphopera on les mans del llenguatge de signes conflueixen amb els gestos típics del rap.




Però he deixat per a la fi la meua favorita: l'Ojalá de Silvio Rodríguez interpretat per Beke amb una tremenda força expressiva.

Per fi un nou Txèkhov

Fa goig retrobar-se amb el teatre de la paraula. O amb la paraula dita i representada damunt l'escenari, i més si l'escenari és el vell i entranyable Talia del carrer de Cavallers i es tracta d'una de les peces majors (així en diuen els crítics) d'Anton Txèkhov, La gavina, o més pròpiament La gaviota, que és el muntatge en castellà que vam veure diumenge passat. I ho és malgrat que, asseguda a la butaca del costat, la meua amiga Sordícia, desficiosa de mena, no s'estigués ni un minut quieta mentre va durar la funció, ni que un invisible espectador de la fila de darrere hi mantingués una batalla a mort amb el que sens dubte devia ser l'embolcall plastificat i xerricaire d'un caramel d'aquells que aclareixen la gola i enterboleixen l'indispensable i enyorat silenci, què hi farem. Què hi farem si l'esforç d'atenció ha de combatre també contra les veus poc afinades d'algun actor o actriu i en el camí es perden tants matisos de la corprenedora polifonia del dramaturg rus, de manera que no tens més remei que conformar-te amb la simple intuïció per anar recomponent un puzzle que potser algun dia es resoldrà en la lectura quieta, en el teatre mut del llibre. A fi de comptes, com en el bon teatre de la paraula, en Txèkhov és tan important el que es diu com el que no es diu, el que s'insinua com el que s'amaga, la veritat com l'engany, sempre allò descongut (potser perquè és tan conegut com la vida mateixa) impregnant la irrespirable atmosfera de l'espai escènic, opressiu i asfixiant per molt que ens faça imaginar que som davant un llac d'aigües manses i transparents o d'un hort de cirerers en flor, o potser per això mateix, perquè el drama humà sempre es desencadena enmig la immensa bellesa de la natura.
Arrossegats des de bell començ, malgrat tots els inconvenients, per una posada en escena impecable i uns actors que sovint ens fan tocar el cel (a destacar-ne Laura Romero en el paper de Nina i Juli Cantó en el del vell i xacrós Piotr Sorin), viatgem del Talia al Romea de Barcelona (similituds arquitectòniques a banda) i fem parada obligatòria al Lliure de Gràcia on l'any 2000 vam veure-hi un altre Txèkhov, aquest sí L'hort dels cirerers, amb la inoblidable i descomunal Anna Lizaran tirant la persiana de la històrica sala (i l'últim, que n'hi degué haver, va apagar la llum). I també –però això se'm fa ara més difícil d'explicar– vagaregem per la novel·la de Virgínia Woolf Entre els actes, teatre dins el teatre humà, representació en la representació d'un drama sense fi, com en La gavina, o La gaviota, que no és el mateix però és igual.
Al gran fresc narratiu d'un altre rus incommensurable que ara porte entre mans, Vida i destí, de Vassili Grossman, que tan magres les va passar durant l'estalinisme, hi llig el que segueix sobre Txèkhov. Passeu per alt la llargària de la cita i quedeu-vos amb la substància impagable del que s'hi diu, que jo aprofitaré l'avinentesa per fer finalment el meu mutis en silenci:

“Txèkhov va aixecar sobre les seves espatlles la democràcia russa encara no realitzada. El camí de Txèkhov és el camí de la llibertat de Rússia. Nosaltres hem pres un altre camí. Intenteu comprendre tots els seus personatges. Potser només Balzac va introduir en la consciència col·lectiva una massa de gent tan enorme. No, ni tan sols Balzac. Penseu: metges, enginyers, advocats, mestres, professors, terratinents, botiguers, industrials, institutrius, lacais, estudiants, funcionaris de tota mena, comerciants de bestiar, conductors, matrimonieres, sagristants, bisbes, camperols, obrers, sabaters, models, horticultors, zoòlegs, actors, hostalers, prostitutes, pescadors, tinents, sotsoficials, artistes, cuiners, escriptors, porters, monges, soldats, llevadores, presoners de Sakhalin…
–Prou, prou! –va cridar Sokolov.
–Ja n'hi ha prou? –va rebatre Madiàrov amb un to d'amenaça còmic–. No, no n'hi ha prou! Tkèkhov va introduir en la nostra consciència tota l'enorme Rússia, totes les classes, els estaments, les edats… Però això no és tot! Va introduir aquests milions de persones com a demòcrata, ho entén? Va dir allò que mai ningú abans, ni tan sols Tolstoi, havia dit: tots nosaltres, abans que res, som éssers humans, comprèn: éssers humans! Va parlar a Rússia com ningú no ho havia fet abans. Va dir que el principal era que els homes són homes, només després són bisbes, russos, botiguers, tàrtars, obrers. Ho entén? Els homes no són bons o dolents segons si són obrers o bisbes, tàrtars o ucraïnesos; els homes són iguals en tant que homes. Cinquanta anys abans la gent, ofuscada per l'estretor de mires del Partit, considerava que Txèkhov és el portaveu de la fin de siècle. Però Txèkhov és el portador de la bandera més gran que hagi estat enarborada a Rússia durant la seva història: la bandera d'una autèntica democràcia russa, bona i autèntica. L'humanisme rus sempre ha estat cruel, intolerant, sectari. Des d'Avvakum fins a Lenin, la nostra concepció de la humanitat i de la llibertat ha estat sempre partidista i fanàtica. Ha sacrificat sempre sense pietat l'individu a fi d'assolir una idea abstracta d'humanitat. Fins i tot Tolstoi ens resulta intolerable amb la seva idea de no oposar-se al mal mitjançant la violència: el seu punt de partida no és l'home, sinó Déu. Li interessa que triomfi la idea de bondat, però els “portadors de Déu” sempre s'han esforçat a introduir per força Déu en l'home, i per aconseguir aquest objectiu, a Rússia, no retrocediran davant res ni ningú; torturaran i mataran, si és necessari.
Txèkhov va dir: deixem de banda Déu i les així anomenades grans idees progressistes; comencem per l'home, siguem bons i atents amb l'home sigui qui sigui: bisbe, camperol, magnat industrial, presoner de Sakhalín, cambrer d'un restaurant; comencem per estimar, respectar i compadir l'home; sense això no funcionarà res. D'això se'n diu democràcia, la democràcia que encara no ha vist la llum al poble rus.
En mil anys, el poble rus ha vist de tot, la grandesa i la supergrandesa; només hi ha una cosa que no ha vist: la democràcia. Vet aquí la diferència entre el decadentisme i Txèkhov. L'Estat pot donar un cop al clatell del decadent per ràbia, pot donar-li una puntada de peu al cul. Però l'Estat és incapaç de comprendre l'essència de Txèkhov, per això el tolera. En el nostre règim la democràcia autèntica, humana, no hi té cabuda”.