Quatre poemes de Iorgos Seferis

     XVII
     Astíanax
Ara que te'n vas porta amb tu l'infant
que va veure la llum davall d'aquell sicòmor,
un dia en què sonaven les trompetes i brillaven les armes
i els cavalls suorosos, els morros humits,
sobre l'abeurador es vinclaven a fregar
la superfície maragda de l'aigua.

Les oliveres que tenen les arrugues dels nostres pares
i les roques que tenen la saviesa dels nostres pares
i en la terra la sang viva del nostre germà
eren un gran goig, una norma fèrtil
per a les ànimes que sabien llur pregària.

Ara que te'n vas, ara que el dia de saldar el teu compte
despunta, ara que ningú no sap
a qui ha de matar o com ha de morir,
porta amb tu l'infant que va veure la llum
davall les fulles d'aquell sicòmor
i ensenya'l a mirar els arbres.

     XVIII
Lamente haver deixat córrer un ample riu entre els meus dits
sense beure'n ni una gota.
Ara m'enfonse en la pedra.
Un minúscul pi sobre la terra roja,
l'única companyia.
Tot el que vaig estimar s'ha perdut amb les cases
que eren noves el darrer estiu
i s'ensulsiaren amb el vent de la tardor.

     XXIII 
Una mica més
i veurem florir els ametlers
brillar al sol els marbres
la mar trencar-se en ones

una mica més,
alcem-nos encara una mica més.

     XXIV
Ací acaben les obres de la mar, les obres de l'amor.
Aquells que un dia viuran ací on nosaltres acabem
si en llur memòria s'ennegreix la sang i es desborda
que no s'obliden de nosaltres, fràgils ànimes entre els asfòdels,
que giren els caps de les víctimes a l'Èreb: 

Nosaltres els qui no vam tenir res els ensenyarem l'assossec.

[Iorgos Seferis, Novel·la, 1935]

El crit

Avui es publica a la web d'Intersindical l'entrevista de què vos parlava l'altre amb Giorgios Mitralias. L'ha redactada, amb l'habitual qualitat, Rafa Miralles i podeu llegir-la ací:
“Satisfer les necessitats de les persones és més prioritari que satisfer els creditors”

Coincideix la publicació amb l'estrena de la nova web d'STEPV, un projecte en el qual hem estat treballant tot el curs, però especialment en els darrers mesos, el petit equip de publicacions d'STEPV. Em sent passablement satisfet però, per damunt de tot, alleujat. El cert és que les últimes setmanes anava ja justet d'energies i tot i que encara queda molta feina per perfilar i afinar molts detalls, la fontaneria interna principal, la que més costa de fer, ja està acabada. Tenint en compte que ha suposat escriure algunes desenes de milers de línies de codi, podria dir-se que és l'equivalent a escriure una novel·la. Almenys així ho he viscut jo, com un treball creatiu d'una magnitud que mai abans havia intentat.

Dilluns de matí, els diaris espanyols alenaven alleugerits. Feu una miradeta al recull de portades que va fer El diario.
El protocol de la internet, o el patracol, mana l’ús de les tipografies grosses, grans, majúscules, si el que un vol és fingir que comunica un èmfasi equivalent al crit.

Mireu la portada de El País de dilluns de matí, que suma al fingiment tipogràfic la falsedat del silogisme: si guanyen els partidaris de l’euro, deu ser que els que han perdut eren contraris. Mentira cadira: si el perdedor ha sigut Syriza, per més que criden no la faran més contrària a l’euro. El que proposava Syriza era fer una auditoria de la legitimitat del deute i tornar a negociar, des de la sobirania democràtica del poble grec, les condicions en què l’estat havia de satisfer els deutes contrets pels guanyadors de les eleccions, Nova Democràcia i PASOK, durant dècades de gestió corrupta i irresponsable. I això era el que els espantava: que algú poguera posar en qüestió la legimitat del deute, un doll de pasta que, durant generacions, haurà d’eixir de les butxaques del poble grec per a engrossar les bosses de la classe dirigent supranacional. Mitralias, en l'entrevista, es refereix a la república de Weimar, que va haver de patir la inestabilitat social, política i econòmica que suposava el pagament de les indemnitzacions als vencedors de la Gran Guerra.
Sembla que ara, no les grues d'Hölderlin, els voltors van creuant la Mediterrània embolcallats en els seus terns negres, i branden maletins negres sobre els nostres caps.

Vaixell de Grècia

Alguns déus de l'Olimp es plaïen de torbar el destí dels mortals, mentre d'altres es compadien d'aquella dissort capgirada i jugaven a l'engany endogàmic per lliurar l'individu dels funests esdeveniments.

Vint-i-cinc segles després, el fat continua la tasca divina d'ensarronar els ciutadans amb mentides i corrupteles. Ara però sense compassió, sense la interposició d'alguna força favorable a l'alliberament del càstig destructor. Tot al contrari, els déus teutons no perdonen i, implacables, claven les urpes al ventre de la mare. De la mare on va nàixer democràcia, raó, dret, llei, sobirania individual, art, ciència i llibertat. Els déus teutons, impertèrrits, porten endavant la fagocitosi uterina d'Europa. I després de l'àpat hel·lènic, nosaltres en serem les postres.

Aquesta vesprada, abans de saber el resultat de les reeleccions gregues, he singlat el meu vaixell tot pensant que encara podíem inflar el velam. He escoltat unes quantes vegades la cançó que Llach va dedicar al poble grec l'any setanta-quatre, en acabar la dictadura dels coronels. I unes altres tantes he plorat.


Si per les albes veieu passar un vaixell
besant les aigües del mar bressol dels déus,
feu-li senyal, que pugui veure on som
i caminar amb nosaltres cap al nord.

Si no duu xarxa, ni orsa, ni timó,
no penseu mai que ho hagi perdut tot,
que el poble sempre podrà inflar el velam
per guanyar onades fetes de por i de sang.

Vaixell que plores igual que plora el meu,
que duus la pena i el dol que porta el meu,
vaixell de Grècia, que no t'enfonsi el tro,
infla les veles que anem al mateix port.

Arxipèlag

Divendres passat vam entrevistar, Rafa “Panxo” Miralles i un servidor, al periodista grec Yorgos Mitralias, de gira europea per a explicar en Europa allò que els mitjans de comunicació dominants amaguen en tot el continent: que existeix una alternativa a les polítiques econòmiques de l’austeritat i que aquestes, en realitat, no són sinó l’experiment arbitrari que s’ha proposat dur a terme un grup poderós afincat en el seu particular espectre ideològic. El partit de Mitralias, Syriza, és el primer partit a l’esquerra de la socialdemocràcia que té possibilitats reals de governar un país europeu des de fa més de quaranta anys, especialment des de la caiguda del Mur. Si arriba diumenge al poder, i és el favorit en les enquestes, promet posar en marxa una política econòmica alternativa i viable a la crisi del deute que no passe per sacrificar les expectatives de benestar de les classes mitjanes i dels treballadors i treballadores. Un dels seus líders, Alex Tsipras, va prometre ahir dues mesures d’abast simbòlic: restaurar el salari mínim als 751 euros anteriors a la rebaixa del febrer de fins un 32%, en el cas dels menors de 25 anys –ací és de 641,40 euros i està congelat des de 2011–; també va comprometre’s a rebaixar l’elevat sou dels ministres. Però, sobretot, el que provoca la icterícia dels alts funcionaris de la UE, el BCE i l’FMI és el seu compromís de no fer pagar la crisi a un poble que no l’ha provocada i denunciar el Memoràndum d’Entesa (Memorandum of Understanding), com és conegut l’acord de rescat grec i que imposa, segons ens contava Yorgos Mitralias, destinar un 95% dels ingressos de l’estat grec al pagament del deute amb la banca europea, alemanya i francesa. Aquest deute el va contraure l’estat grec no per a subvencionar els serveis públics i l’estat del benestar, com ens volen fer creure els mitjans, sinó a finançar la compra d’armament a la indústria militar francesa, alemanya i britànica. També a l’espanyola. Per a justificar eixa despesa, s’ha alimentat durant quasi un segle un conflicte prebèl·lic amb la veïna Turquia. La classe dirigent grega, és clar, ha sucat bona cosa a base de comissions per les transaccions.

Yorgos Mitralias a València

Yorgos ens confessava també el seu temor a les possibles represàlies contra Grècia i contra el seu partit si els grecs i les gregues s’agosaven a “no votar correctament”, és a dir, si no votaven a Nova Democràcia –el PP d’allà– o al PASOK –el PSOE–.
¿Ho consentiran, que un partit que aglutina feministes, gais i lesbianes, ecologistes, sindicalistes, antics troskistes i dissidents del Partit Comunista grec i del PASOK, el moviment dels i les indignades governe un estat de la UE i no acate les directrius dels gran capital, la banca i els mercats? De moment, despús ahir començaven les traïcions: a Nikos Hanias, candidat de Syriza a Corint, se li va aparéixer la Mare de Déu i va publicar una carta, quatre dies abans de les eleccions, on afirma que s’ha adonat que “la presa del poder per Syriza, ni que siga una hora, serà catastròfica per a Grècia i per als nostres fills”. No sé si demana el vot per a Alba Daurada, l’emergent partit neonazi, en un panorama polític de descrèdit dels partits que s’alternen en el poder en tota Europa.
Hi ha algunes dades molt preocupants, com la infiltració en la policia grega de militants de Amanecer Dorado. i Yorgos MItralias ens expressava els seus temors a una resolució violenta del conflicte.
El mateix Tsipras publica avui un article en el Financial Times on intenta contemporitzar amb el gran capital a base d’argumentar que, en realitat, Syriza no és l’autèntica amenaça sinó, més aviat, l’única eixida possible ara mateix perquè és l’única formació que no carrega amb la trajectòria de corrupció i mala gestió que han portat al país a la ruïna. Assegura també que aportarà estabilitat social a través d’una política fiscal més justa –fins ara, els ingressos de l’estat per impostos són d’un 4% del PIB– i una despesa pública que pujarà al 44% –a l’estat espanyol és d’un 22%, segons Vicenç Navarro.
Vergonyosament, l’única manera d’informar-se sobre un esdeveniment que de la transcendància d’aquestes eleccions és a través del Twitter d’alguns periodistes grecs que escriuen en anglés, com  Efthimia Efthimiou o d’alguns articles de The Guardian o, coses de la vida, del Financial Times. Un procés que podria resultar exemplar per a l’estat espanyol i, mot particularment per al País Valencià, no mereix cap cobertura per part dels diaris ni televisions espanyoles.