Tocada per la tramuntana i el cerç

Aigua.

Teníem pressa per arribar i no ens va costar gaire de fer-ho. Contravenint tot pronòstic climatològic féiem ruta mentre miràvem el cel. En aterrar els peus, ens va rebre un ram d’aigua que aviat esdevingué pedra gelada. Durant uns minuts el paisatge es revestí de blanc, l’aigua però no ens va concedir treva en tot el dia. Aquesta pluja marçal, insistent i freda, no ens anava a privar de recórrer l’Empordà.
L’element líquid hi és present en totes les seues formes i, junt al vent, és el burí que va cisellant la terra i els seus habitants. Els núvols, canviants a caprici dels cops d’aire, els aiguamolls i els estanyols, les goles del riu Fluvià, els recs, les rieres, els molins d’aigua, el Ter, el Daró vell... Tot és humitat cercant la mar.



Vent.

A la nit ens vingué a saludar la Tramuntana. Amb la seva bufada va descórrer la cortina de núvols i ens va descobrir un cimbori net, curull d’estrelles. El soroll entre els arbres de la pineda on ens allotjàvem era obstinat i rítmic. Jo no vaig poder dormir molt perquè anava acoblant versos d’aire a la fressa del vent acanalat entre el fullam.
Aquest vent del nord, bramulador, ens ha deixat acostumar-nos al seu frec, i ja no ens destorba, tot al contrari ha esdevingut l’amfitrió perfecte per esbrinar antics secrets.
En passar les carenes pirinenques i sortir per la porta de Salses, ens acomiadà per deixar-nos en braços d’un altre vent, el Cerç. Aquest, també sec, fred i violent, no ens va intimidar perquè ja portàvem la Tramuntana a dintre. I encara la portem.


Terra.

La varietat de relleu i els diferents colors que estampa la terra segons es tracte de la plana al•luvial o els cims rocosos enlluerna els ulls. Malgrat aquestes diferències bàsiques de terres de cultiu, serres i massissos, penya-segats arran de mar i petites cales, hi ha una uniformitat en el paisatge perquè, tret d’alguna xicoteta excepció, s’ha sabut resistir a l’esclat urbanístic.
Durant el dia, el color predominant és del verd en tots els seus matisos. Verd d’horta i de pinars, només interromput per alguns masos i pobles tallats en harmònica pedra. De nit, el negre hegemònic de valls fosques i platges apagades ens confessa l’estat natural de la terra, on l’única llum que atraça les senderes és la de les estrelles.
Aquesta terra, que alena de cara al mar, viu arrecerada de muntanyes mítiques i venerades: el Montgrí al bell mig de la plana, les Gavarres al migdia, el Canigó amb els vessants nevats i el cim ennuvolat. Aquest, com un pare protector i vigilant, és testimoni de la continuïtat, nord enllà, de la terra catalana.



Cel

El cel de l’Empordà va canviant a mesura que avança el rellotge i el vent agrana els núvols. En pocs minuts pot passar d’un gris metàl•lic a un blau que, de tan pur, encega els ulls.
Aquest paradís canviant, que reflecteix el blau de la mar, i arrecera pluja, vent i terra, és també l’olimp de diversos déus. Alguns són vius, d’altres, morts, però tots, immortals. D’entre les divinitats que s’hi aixopluguen en destacaré tres, tot i que el col•lectiu integre un enfilall immens. Deixant de banda déus amb barretina i bigotis, voldria parlar-vos de les meues tres deïtats empordaneses: l’Asclepi grec d’Empúries, Josep Pla i Lluís Llach. He aprofitat el meu viatge per fer a cadascun d’ells una visita i sentir-me més a prop. He recorregut la ciutat hel•lènica, la romana, els pobles i masos que la narrativa de Pla detalla, però un dels moments personals més emocionants va ser quan els meus peus trepitjaren, enmig d’aquest cel, Verges. Terra Santa.


Temps.

Fa uns dies que he tornat d’aquest viatge. He desfet les maletes, he fet bugada de roba i de records apilats. He intentat asserenar-me, desennuvolar-me, però no ho aconseguesc, porte la Tramuntana i el Cerç a dins del cap i un enyor molt gran al pit. Encara estic emboirada. Més que tocada pels vents del nord, potser que estiga malalta. El vent, que s’acanala pels porus de la pell i recorre tot el cos, s’allotja a l’interior i mai em deixarà. Em farà tornar al seu origen.

A la platja de Chesil

M’he mercat una lampareta minúscula amb una gafa en un extrem. La gafa es col·loca mossegant el perfil superior –o lateral, si hom vol, però aleshores molesta un poc– i tens una llumeneta que et permet llegir a les fosques sense pertorbar el repòs de les persones amb què comparteixes el llit o la cambra. Fins ara feia servir la de la tauleta de nit, que té una bonica pantalla de paper artesà blanc, d’aquells de textura grossa i amb petites fulles de falaguera i brins de safrà, adquirit, ja fa temps, en una botigueta que hi ha a la part alta de Conca, potser la coneixeu, i que fan un vistós efecte d’ambient de llum difusa, si, però que resulta potencialment generadora de conflictes si algú dels concurrents vol dormir-se ja, al bell mig de la sisena elegia de Duino, que si floreix la figuera o si fa fulla o si són figues de cofí, o abans que l’Edward i la Florence consumen, o no, el seu matrimoni. Un, d’aquesta manera, millora la seua vida conjugal i la convivència amb el proïsme, que és higiènica mesura, i pot assabentar-se si, al remat, cardaran o no. O si la cardamenta els és profitosa perquè, com ja deveu saber, perquè ja teniu una certa edat, la qüestió no sempre és haver cardat o no.
Recorde haver llegit, ja deu fer alguns anys, una entrevista amb Bigas Luna en la qual recomanava un exercici als aprenents de cineastes: agafa’t una càmera i conta com es van conéixer els teus pares. No sé si la memòria, aqueixa gran creadora d’apòcrifs, fa exacta l’atribució de l’autoria i la literalitat de la cita però, per al cas, farem com que ja es val perquè, com que sempre conservàvem alguna vel·leïtat literària, alguna vegada hem tingut la temptació de posar-nos a la feina i, amb bona lletra, reconstruir el moment casual de l’encontre, potser gens revelador, gens emfàtic; la primera conversa, insubstancial, però no massa tòpica; el bes, poc destre però preny d’expectatives; el festeig, llarg i frustrant; la boda, què guapa la núvia; la nit de noces, el desencontre brutal dels cossos i la il·lusió, la impossibilitat d’expressar el temor i la vergonya, de defugir l’ortodòxia de la cambra, la sordidesa dels llençols emmidonats d’un hotel baratet en una ciutat estranya; i la tornada a casa, més callats, afanyats a cobrar-se el deute de la dignitat promesa en forma d’ingrés, amb tots els drets, a l’edat adulta.
Amb tanta delicadesa conta Ian McEwan una història semblant al seu darrer llibre A la platja de Chesil, que ja no cal que ens hi posem nosaltres. És clar que hi ha tota una sèrie d’elements que no poden compartir els personatges, ambdós de classe mitjana i amb un petit desfasament temporal i un gran desfasament espacial: l’Anglaterra dels primers seixanta i l’Espanya dels darrers cinquanta. Però l’essencial trobe que està contat, i en a penes cent quaranta pàgines.
De McEwan havia llegit abans Expiació, una obra major, i, en castellà, En las nubes, que posava de lectura als i les alumnes de diversificació i els agradava molt. Dels autors contemporanis que se solen trobar per damunt les taules de les llibreries, i que he pogut anar llegint, els Coetze, Auster, Amis, Barnes… és qui em resulta més convincent i proper de llegir. Barnes també m’agrada molt.

Humming, Portishead

Estranyesa. Grata estranyesa. Estranyesa inexplicable que em grata l'esquena durant uns dies de vacances, estranys, grats. Començàrem intensament i ens vam aturar tot d'una. Mentre tothom corria pel món, jo veia passar el temps al ritme de les hores eternes de son profund, entre les pàgines de les lectures que tenia pendents: Incerta glòria de Joan Sales, sobretot (per a postejar més endavant). M'he muntat un balneari a casa, un solàrium, un lloc de retirada, silenciós, estrany, grat. He falcat la poltrona al costat del balcó i cada dia hi faig hores. Anotacions al quadern, lectura. Mire el cel canviant, d'intensitat blava, de núvols que passen, de vent i de pluja, de sol radiant.
Accepte de grat aquest parèntesi mut, estrany. Com una cançó inexplicable, com imatges en blanc i negre.

Falles al Delta

Malgrat el títol, aniríeu errats si volguésseu muntà al Delta a vere falles. No en fan! Nosaltres hi hem estat aquests dies amb la ferma voluntat de conéixer la nostra festa al Montsià i al Baix Ebre. Però res. No ha pogut ser. Un altre any que ens veiem obligats a renunciar a aquesta festa tan nostrada. L'any passat pujàrem a Barcelona convençuts, de nou, de conéixer el fet diferencial barceloní (quant a les falles). Nyas, tampoc no en fan! En fi, dos anys sense falles...... Quin plaer, amics i amigues!




La sensació que provoca passejar pel delta és ben difícil d'explicar. Aquelles extensions, aquelles carreteres rectes, que no acaben, que recorden les de les roadmovies estadounidenques. Atenció! Una corba! Seguida... d'una altra recta! Afortunadament, bescanviant camps de dacsa per arròs (ara està en l'etapa d'assecat).


Aquests dies pensava en la diferent percepció d'una mateixa realitat. La realitat, ara, serà el delta i les diferents percepcions les d'un mig-ouet i d'un camacu. Com a membre del primer grup, els lligams del delta amb els valencianets són tan clars que t'hi sents a casa. La parla, les platges, els camps d'arròs, la granera i el poal... Qualsevol cosa et recordava d'alguna manera a casa. Al Saler, a les platges de l'Horta Nord, al Perelló, a una paella al Palmar, les barraques... A l'Albufera, en fi.
I entenia com els camacus perceben el paisatge del delta com gairebé marcià.

...


Un llagut:

Un restaurant, al Poblenou:

Un establiment, a La Ràpita:


Un tros de riu:

Ponts de paraules

Aquest cap de setmana hem anat a Alcoi. Després de mesos de cadira i Mac, de telèfon i insomni, de coordinar i descoordinar, la data clau havia arribat. Divendres 14 de març a la vesprada iniciàrem un amable passeig des de València cap al sud. A Alcoi ens havíem de trobar amb una trentena de poetes i amics que venien d'arreu dels països de parla catalana per acompanyar-nos en la celebració del 25è aniversari del premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez. Aquesta vegada ens hi havíem posat de valent! La idea era convertir Alcoi en la capital de la poesia dels Països Catalans i part de l'estranger, omplir els seus carrers de versos, caminar durant tres dies tot al llarg d'un pont de paraules. L'encontre de poetes va anar prenent forma quan, a la sala d'actes del Centre Cultural, vam retre homenatge a Joan Valls. Així iniciàrem la travessia que havia de durar fins diumenge a la Glorieta on l'Ovidi fou motiu d'una nova lectura de poemes. Un acte en què el millor i més terrífic versaire va ser el sol i els cirerers de la Vall de Gallinera devien estar d'acord si he de jutjar pels excesos florals que exhibien, tal i com ens deia Tono Fornes, poeta i mariner de Dénia. Ha valgut la pena, malgrat tot.
Us deixe quatre imatges com quatre barres. Si alguna cosa ens ha de fer feliços, és la llibertat de poder fer el que ens agrada, salvant tots els obstacles, congregant la màgia a cada moment.

La Xafigà de Muro, premi Joan Valls al col·lectiu per l'ús i promoció del català.

Mila Llorens, premi Joan Valls per la tasca edificant i el treball per la llengua.

Daniel Nomen i Recio, premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez 2008.

La Glorieta, el raconet màgic d'Alcoi on vam retre homenatge a l'Ovidi. (Si busqueu entre la gent trobareu la nostra Olga!)

De tot plegat resta una remor quasibé imperceptible, veus i música, amics i paraules. I un llibre: Ponts de paraules, una antologia poètica on col·laboren tots els qui hem format part d'aquest sarau. El llibre, una magnífica edició a cura del nostre Amadeu Sanz, que vingué a sopar amb nosaltres i de qui són les tres primeres fotos, tindrà una difícil distribució, ja que l'hem parit nosaltres amb l'ajuda inestimable de Martín Impressors. De moment es pot trobar a les llibreries d'Alcoi.

Voilà! L'Amadeu amb la seua Olympus E-510 i un somriure.
I si voleu més informació aneu a Amics de Joan Valls.

PePefalles

Amb l’abaixada de les temperatures climatològiques i postelectorals arriben les falles. I, com els petards i masclets, esclata tota l’exaltació blaupepera. No hi més que fitar el mediàtic balcó de l’Ajuntament de València per catalogar la flora i fauna que s’hi aboca: els personatges i estendards més folklòrics i espanyolistes del moment.
Enguany, la fatídica coincidència d’una festa sorollosa com les falles, i una altra de recolliment i silenci, com la setmana santa, ha fet que els confrares desfilen amb la cara tapada de penitència entre xarangues i ninots fallers. I no només sofrim l’infortuni d’haver de decidir-nos entre anar a la processó del silenci de dimecres sant o a la nit de la cremà, sinó a més a més, també hem de patir la invasió que ens ve d’occident. Tota la pell de brau està de vacances. Els trens van petats de gom a gom amb gent que unànimement ha decidit d’aprofitar l’avinentesa d’aquesta providencial coincidència.
No obstant això, encara queden valencianets i valencianetes que exporten i promocionen la festa josePePera, per si de cas algú se n’havia quedat sense poder comprar el bitllet que els portara a la felicitat de passejar entre esclats de masclets i olor d’oli fregit. Vegeu al You Tube el vídeo de El Front Faller.

El meu paisatge

Companys aprofite, ara que vénen les pasqües (per si voleu fer un berenaret), per ensenyar-vos el meu lloc. El meu paisatge de les entranyes, del ventre. Aquell paisatge que ha crescut, any rere any, amb mi. Un verd que m'ha vist compartir tantes coses d'infància, records oblidats que reneixen de ple. Amb un somriu nostàlgic em recolze a veure'l i em colpeja el cor: és el que estime, el meu paisatge. Fins quan? Gaudiu d'aquest poema de Sagarra.


M'estimo l'horta escanyolida
que de la fàbrica es ressent,
i em plau voltar la meva vida
d'aquest paisatge indiferent.
I em plau l'estona virolada:
gent d'amanida i berenar.
Una donzella espitregada
i una cançó que fa plorar.
I l'home humil que a l'aire ensenya
un front valent i un ull esclau,
i va amb la gorra i l'espardenya
i el farcellet i el vestit blau.
Aquí jo veig que el món se m'obre
fred i terrible com la mort.
I és tan mesquina i és tan pobra
la campaneta del meu cor!
Dels llagoters fuig la corrua
i en el meu rostre no hi ha vel
i em puc mirar l'ànima nua
sense cap mica de recel.
Estimo l'horta desolada;
el presseguer ensopit que es mor,
i l'arengada platejada,
porró de sang, tomàquet d'or.
Jo vaig seguint la vostra dèria,
homes estranys de bones dents,
que tornareu a la misèria
una miqueta més contents!
Durin els mals, durin les penes,
llàgrima, rosa, perla i bes.
Duri aquest cor i aquestes venes,
duri aquest ull que no veu res.
Vestit encès que el goig estripa,
dansa per mi! Home lleial,
vine, fumem la nostra pipa
damunt de l'herba virginal.
Digue'm les vives meravelles
del teu treball, del teu turment.
Sota el concert de les estrelles,
anem fumant tranquil·lament.

Cançó de suburbi. Josep Maria de Sagarra

Vuit de Març

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

Maria-Mercé Marçal. Des de Desglaç (1997), a Edicions 62/Empúries

Mamella

Ahir, a la Manifestació del Día Internacional de la Dona a València, hi havia dues reivindicacions que la urgència de la l'agenda pública havia col·locat en un primer terme: el dret a l'avortament i la denúncia de la violència de gènere. També hi va haver espai perquè un grup de dones del col·lectiu Sina fera una demostració per a reivindicar la lactància materna i el seu dret a conciliar la vida familiar i el treball.

Dones

Me n’han passades de tots colors; només n’hi explico unes quantes. Si les hi hagués d’explicar totes no acabaria mai. El meu gran martiri és que no goso pensar, que visc sempre amb l’ai al cor. Em voldria lligar el pensament amb un cordill i estrènyer fort i escanyar-lo, o trobar algú com és ara vostè, que em cregués i volgués o pogués curar-me. He barrinat molt, de dia i de nit, i això fa moltes hores, sense parar. I estic esparverada perquè després de tant rumiar he arribat, em sembla, a conèixer el meu mal. Em penso que sóc bruixa.

Una carta, de La meva Cristina i altres contes, Mercè Rodoreda.

Dona treballadora de la paraula

Amor, ja que m'has dit que et digui què
vull, t'ho diré ben clar: contra l'horari,
el meu desig reivindica el lleure
total, i tu i el teu desig per paga,
pujar parets d'amor per tot ofici
i pintar de diumenge la setmana.

Fragment de Sextina reivindicativa de la nostra Maria-Mercè Marçal

Bibliobulímia

Dissabte de vesprada em vaig arribar a un parell de llibreries amb la intenció de trobar les novel•les matemàtiques que el meu fill m’havia encomanat en una llista manuscrita. Amb l’ajuda del llibreter, vaig arredonir-la amb uns altres títols que no hi figuraven però que semblaven força interessants. Després, amb les mans curulles de saviesa pitagòrica, vaig escorcollar d’altres seccions més poètiques. Finalment, quan em dirigia cap a l’eixida, alguna mà oblidadissa o l’atzar més fortuït va posar a l’abast dels meus ulls un llibre que de seguida va reclamar tota la meua atenció. Si mai no heu sentit una atracció indòmita o un amor a cop d’ull, no m’entendreu.
Encara em pregunte com, entre una immensitat desordenada de llibres, no solament vaig fitar aquella portada mancada de colors, sinó també se’m va fer imprescindible d’encetar-ne la lectura. El cas cert és que, tot seguit, em vingué de gana emportar-me’l i per què no dir-ho, posseir-lo. Li’l regalaria al meu fill entre les altres novel•les d’àlgebra i matemàtica. De fet, el subtítol Un relat farcit d’humor negre: tot un símbol de l’amor per la literatura s’avenia prou amb els seus gustos i sentiments. I si no era per adolescents? Estava decidida. Seria per a mi.
D’ençà que vaig eixir de la llibreria amb el meu trofeu, arrape temps d’ací i d’allà per poder llegir-lo. A estones robades, amb ell, vaig arrossegant-me per canonades, travesse túnels, passadissos, m’enfile per parets a la recerca de paraules.
Firmin, el nom de la rata protagonista que posa títol a aquesta petita joia, havia trobat l’harmonia preexistent entre el sabor del paper imprés amb tinta i la seua qualitat literària. Aquest rosegador bibliobulímic, amb un desig irrefrenable d’engolir llibres, cada vegada més selectes, ens convida, a taula parada, a cruspir-nos part de la literatura universal. Això sí, el famolenc mamífer, en un gest amorosit per les lletres, aprén a utilitzar la portadella per deixar el text intacte, s’aplica a mossegar només els marges.
El llibre és un bon àpat, un menú literari farcit d’altres lectures, nutritiu i de fàcil digestió. Aquesta nit, quan deixe l’articlet enllestit i, havent sopat, golafrejaré una bona estona fins arribar a la nota última de l’autor.
I d’ara endavant, quan torne a la llibreria em pensaré en un refectori i, sobretot, miraré d’escoltar el minúscul rosec d’unes dentetes esmicolant les vores dels llibres al sòcol.

Poema d'hivern

Densa i terrible, l'ombra de les flors
es projecta sobre la terrassa de marbre.
Els subalterns, convocats diverses vegades,
no han aconseguit d'escombrar-la.
Però arriba el gran sol i se l'enduu en un instant.
Tanmateix, ai, és segur que en la propera lluna,
l'ombra tornarà de nou.

Su Dong-Po (heterònim de Su shi) Dinastia Song, 960-1279.



Les imatges han estat preses de Mavi Mezquita i la Viquipèdia. La traducció del poema no és meua, però podeu fer com si ho fos. El poema, aquest bell poema, fa anys que dorm entre les pàgines d'un dels meus quaderns, escrit a mà en un paperet blau. Potser és una traducció de Marià Manent, poeta que ha traduït al català una part important de la poesia xinesa coneguda, entre altres coses, que no en són poques.