dissabte, 29 de novembre del 2008

Poesia a l'Horiginal

Hi ha un proverbi italià que diu: 'els temps són durs, però moderns'. Com en una exhalació, el viatge a Barcelona per presentar Una illa m'ha fet bé, ha fet bé. En una tarda muda de fred i tren, canvie d'escenografia i d'atrezzo a la velocitat de l'Euromed o en l'interval de temps que hi ha entre un parpelleig i un altre. Novembre madur. Em mude, rode per la ronda Universitat i m'hi acoste al Raval, el carrer Vistalegre a vessar d'estudiants, l'ombra del Macba blanc es transforma en fosc escenari d'skaters sorollosos. Sabia que sabia on era l'Horiginal. Les passes i els pensaments m'hi van portar mentre es tenyien de vermell els arços de la tardor. Poca audiència, una presentació de no sé quin altre llibre i un partit del Barça ens va deixar sense quorum, deien els amfitrions. L'acte de la lectura o el recital -tant se val- s'inaugurava amb unes imatges de l'Ovidi, l'home de negre cantant amb el Toti Soler versos d'Estellés, de Papasseit. I el vi de Batea, purita garnatxa, boníssim. El seu roig destil·lava versos com el llibre roig del Badal, l'O pedra que també s'hi presentava. Un llibre important. Heus ací que el magraner té raó, fa l'anònima i egípcia citació que l'encapçala. Dues parts. Poema de Mezquita, poema de Badal. Enmig, un vals preciós, paraules de més poetes. Finalment, després de proses inèdites i de poemes llargs, Pessoa i Bach. La màgia de la poesia, que no cal explicar. Un salt d'isard, país meu. Lliure, entre lliris. Ara silenci.

Comiat

Arriba una fulla de l'alzinar.
Aigua, ara em veus. No sé preguntar.
Com mullaré aquesta saba hivernada,
fàmula tòtila del casal: mare.
Xipolla la rebava com un llavi,
pigota de la llum sobre la molsa.
Un altre alzinar s'espera, arriba.
Ensenya'm, aigua.
I aquest cuir cru de l'arbre de tardor
ennegreix com el peix, la fruita i l'alga:
la callada del gorg i la capçada
a la congesta de la llum. El silenci
inèdit. Neda.
No sé preguntar. Qui arriba, aigua?


Comiat. La poesia no s'explica. Cap al sud es va fent clar, torna el fred més intens encara. Ara cal escriure. Entre rapsodes i públic, llum blanca de l'escenari que ultrapassem amb un joc:

Si ens fos donat: rememorar amb una minuciositat infinita la lluminositat de tal o tal altre matí, de tal o tal altre vespre; o tornar-los a viure, inconscients de la repetició i amb la mateixa desmemòria que abans quan ressuscitéssim de l'experiència, què triaríem?

Els temps són durs, però moderns, què triaríeu?

dimecres, 26 de novembre del 2008

Retrobant Kafka

Hi ha una cosa dels blocs que m'agrada especialment. I és que molt sovint el debat posterior s'allunya del post original que, d'alguna manera, l'havia generat. Comences per un post íntim, posem, i acabes parlant de la Rodoreda. Una cosa molt semblant al que ocorre al món no-virtual.

L'estiu passat anava jo aguaitant-me als blocs musicals que acostume quan algú va esmentar el Franz Kafka. Recorde que uns dels blocaires, en Josep, comentava que mai no l'havia acabat de fer el pes. Fou la petita empenta que necessitava l'amic Guillem per deixar anar un allau de recomanacions literàries. Ho va fer d'aquella manera que t'impedeix desentendre-te'n.

Jo només recordava haver llegit d'adolescent -ai las!- la metamorfosi i un parell de textos en anglès (llegir Kafka en anglès per aprendre anglès... les coses que arribem a fer...). Vaig aconseguir el volum Narracions de Quaderns Crema que inclou la peça esmentada, a més d'altres textos com ara El fogoner, així com els reculls de contes Contemplació, Un metge de poble i Un artista de la fam. I un dels meus relats favorits: La sentència.

(em resultà fonamental la lectura, de gran valor higiènic, d'una altra de les recomanacions del Guillem. El text de Kundera a Els testaments traïts sobre l'amic Franz i la crítica que fa de l'habitual imatge que en tenim: Kafka com a escriptor fora del context de la història de la literatura i la seua valoració dins del microcontext biogràfic. Kundera hi anihila la idea -omnipresent- que sosté que la biografia és la clau principal per comprendre el sentit de l'obra.)

Són uns textos d'una originalitat i riquesa sorprenents.

Vos en regale un.

L'autoria no és meua, la traducció tampoc... però la mecanografia -impecable- sí que ho és.


A la galeria

Si una artista eqüestre decrèpita i tísica fos obligada a cops de fuet per un director despietat a donar voltes a la pista, dalt d'un cavall vacil·lant, davant un públic incansable, durant mesos sense interrupció, brunzint com una bala, llançant petons, doblegant la cintura, i si aquest espectacle prosseguís en un futur gris cada cop més llunyà, sota l'estrèpit incessant de l'orquestra i dels ventiladors, acompanyat d'aplaudiments que ara minven, ara creixen, i que en realitat són martinets de vapor..., potser aleshores un jove espectador de la galeria baixaria corrents la llarga escalinata, passaria entremig de tots els rengles, irrompria a la pista i cridaria: "Prou!" enmig de les fanfares de l'orquestra sempre oportuna.

Però, com que no és així, una bella dama, vestida de blanc i vermell, entra volant per entre les cortines que els orgullosos ajudants amb lliurea li obren; el director, cercant submís els seus ulls, l'espera bleixant com una bèstia manyaga; amb precaució, l'alça damunt el cavall clapetjat, com si fos la seva néta predilecta que emprèn un viatge perillós; no es decideix a donar el senyal de començar amb el fuet; finalment, fent un esforç per dominar-se, el fa esclafir; corre al costat del cavall, amb la boca oberta; segueix amb ulls amatents els salts de l'amazona; tot just si arriba a entendre la seva destresa; prova d'advertir-la amb crits en anglès; aïrat, amonesta els palafreners que aguanten els cèrcols perquè hi parin més atenció; abans del gran salt mortal, ordena a l'orquestra, aixecant els braços, que calli; finalment, alça la petita del cavall tremolós, li besa les dues galtes i tota ovació del públic li sembla poca; mentrestant ella, sostinguda per ell, de puntetes, envoltada de núvols de pols, amb els braços estesos i el caparró tirat enrere, vol compartir la seva felicitat amb tot el circ... Com que és així, l'espectador de la galeria repenja la cara a la barana i, submergint-se en la marxa final com en un malson, plora sense saber-ho.


(A la galeria és un conte inclòs a Un metge de poble (1919). La traducció és obra de Joan Fontcuberta)

dilluns, 24 de novembre del 2008

Fil de seda



He arribat tard a casa. He tancat la porta i la setmana. Ara que tots dormen aprofite la serenor de la nit per fer comptes. Repasse els dies, tot allò que he fet i el que no he arribat a fer. M’acompanya el palpeig de les agulles que freguen l’esfera del rellotge. Silenci. Intente embastar els records, apedaçar la memòria sobre un llenç blanc. Són massa coses viscudes en tant poc de temps. S’amunteguen apilades a la caixa de costura i m’és difícil desbrinar els rodets escabellats.

Desescric els pensaments que m’han anat acudint dia rere dia i que no han arribat a ésser gargots per no tenir temps d’esdevenir-ne. Cau sobre la terrassa una estrella fugaç tot dibuixant la brevetat del moment.

Si hagués escrit dilluns hauria parlat de les dues novel•les que havia llegit el dia anterior. Dimarts, en canvi, en assabentar-me de les declaracions que el nostre honorable conseller havia fet amb la boca petita, hauria considerat la relació que la marxa enrere té amb la llavor d’Onan vessada a terra per la cobdícia. Hauria calculat la quantitat de fil que es va debanar en el fer i desfer homèric. Dimecres us hauria adelitat amb una cantata de la llista de la compra. Dijous, amb un recital de les barbaritats subratllades amb bolígraf roig d’uns exàmens sobre llibres no llegits. Divendres… A hores d’ara ja res no té sentit. Canvia la perspectiva de les coses al moment mateix que mor el temps.

Del garbuix de quefers i quenofers destrie dos moments plaents i enfile l’agulla per cosir-los a la tela de la memòria: el concert de música de cambra on tocaven els meus fills i la conferència sobre Rodoreda que els Amics de la Vall han programat al cicle dedicat al centenari de l’autora. Tinc la Rodoreda cada vegada més endins. La Marta Nadal me l’ha apropada d’una manera subtil, entranyable. Ha replegat els bocins trencats del mirall i me’ls ha oferts lluents com petites joies. En acabar, he compartit amb ella una tertúlia al voltant d’una taula ben parada i d’un bon àpat. Ha estat el moment màgic de la setmana. El brodat amb fil de seda, i de foc.

Ara que em pesen les parpelles, sobrefile aquestes paraules a la vora de la nit perquè no s’esfilagarse el record.

dimecres, 19 de novembre del 2008

Sobre manifestos


Manuscrit de l'esborrany del Manifest Comunista

De molt jove vaig entendre que una paraula no era més –ni menys– que un espai ple entre dos silencis. El silenci no representa el buit, només l'absència, en aquest cas, de paraula. Al capdavall, però, el silenci no és més que una abstracció, i no existeix sinó en el poema. Ben mirat, els nostres discursos suren ara i adés en el magma confús d'allò que en diem realitat, vénen en el nostre socor o per a desgràcia nostra, per posar-hi algun límit raonable. Si fóssem capaços de trenar tots els discursos, totes les paraules, hauríem aconseguit escriure la novel·la de l'univers, sense pauses, sense silencis, però això és impossible, i entre una paraula i una altra emergeix sempre el silenci. La seua força gravitatòria impulsa els mots, les accions i els pensaments, cap a un lloc imprevist. Els camins de la vida que giren, els treballs que es queden a mitges, l'impossible punt i final a res contra què es rebel·la al capdavall el poema.
Volia escriure sobre la peça Rock & Roll, continuar aquell passeig per Barcelona, però a l'endemig ha sorgit un gran silenci ple de coses, hi han fluït milers de paraules, la mirada se m'ha extraviat entre les múltiples cares de la quotidianitat. I la meua quotidianitat de les darreres setmanes és el treball de la paraula contra els fantasmes que assetgen pels patis, corredors i aules de l'escola.


Declaració dels Drets de l'Home

He estat uns quants dies tramant un manifest per al meu institut. Als llocs on he treballat o on he compartit somnis i revoltes sempre m'he fet càrrec de la redacció d'aquesta mena de papers. Però ja feia molt de temps que no n'escrivia, de manera que l'experiència d'aquest darrer ha partit de zero i d'un replantejament sobre les bondats i pecats del gènere. Ara pense en la seua trascendència al llarg del temps, aquelles peces oratòries de l'antiguitat, aquelles declaracions que en un moment donat van concentrar l'impuls dels pobles, el Manifest Comunista, clàssic de clàssics, els Manifest Groc, el de Marinetti, el de cada avantguarda o avantguardeta, la Declaració Universal dels Drets Humans, paper mullat per les llàgrimes del temps, el discurs senzill i profund com el cant dels ocells de Pau Casals a l'ONU, el I have a dream de King, o fins i tot el Manifiesto Subnormal de l'enyorat Vázquez Montalbán. Tota una literatura que espera la seua peculiar i singular historiografia i a través de la qual arribaríem a escandallar fins a molt fondo els vaivens de l'ànima humana.
La dificultat major que veig en la redacció d'un bon manifest és que ha de representar una veu plural. Però ho ha de fer sense renunciar a les peculiaritats de qui l'escriu. En aquest sentit un bon manifest és pura poesia. El perill més immediat són els tics (alguns dels quals s'han de respectar perquè són el gènere), el llenguatge buit de la retòrica gastada encara que siga inspirada per les més bones intencions. Un bon manifest ha d'aportar alguna cosa nova. Com tota escriptura que es vulga fer un lloc en el magma dels discursos: ha de tenir alguna cosa especial. No ho faré molt llarg, però no em negareu que el tema podria ser apassionant. Una altra condició del gènere –a excepció potser de quan s'ha tractat de manifestos artístics– és l'anonimat de la seua redacció. L'autor és un simple mèdium, com els poetes autèntics, que posa les paraules als anhels col·lectius. Fet el manifest, ja no pertany a l'home, sinó al grup, condició que ja no exigim a les altres literatures. Contravindré, doncs, aquesta regla, per presentar en La paraula nostra (títol que quasi té forma de manifest) el resultat d'un treball que m'ha fet pencar moltes hores. Sí, el vaig fer jo, però ara ja és de qui vulga assumir-lo, signar-lo, subscriure'l. Ací el teniu: salut!

IES FRANCESC FERRER I GUÀRDIA
MANIFEST

Els qui subscrivim el present Manifest, professores i professors, estudiants, pares i mares i personal no docent de l'IES Francesc Ferrer i Guàrdia de València, els ciutadans i ciutadanes que integrem aquesta Comunitat Escolar, entenem que l'educació pública és un dret inalienable dels pobles que s'ha de poder exercir en les millors condicions possibles. La qualitat d'una societat moderna i democràtica s'ha de mesurar, en primer lloc, per la qualitat de les seues institucions educatives. Perquè l'escola és el fonament més sòlid d'una democràcia, el lloc on aprenem i practiquem cada dia un abecedari que es diu solidaritat, igualtat i llibertat, l'espai on creixem com a persones en el diàleg i l'intercanvi, ciutadans conscients dels seus drets i dels seus deures, compromesos amb els valors del coneixement, ciutadans que estimen la seua llengua, la seua cultura i el seu país perquè així estimen també les llengües i les cultures dels altres pobles i estan en condicions d'accedir als millors guanys de la intel·ligència i la dignitat humanes. El poder polític, independentment del seu color, hauria d'estimar-se l'escola tant almenys com ens l'estimem nosaltres i garantir els mitjans materials i humans que la sostinguen i la facen més bona cada dia.
Ben contràriament, en el nostre país estem patint des de fa anys un desmantellament lent però sistemàtic de l'ensenyament públic. Més enllà de la fàcil pirotècnia dels discursos, de la inauguració mediàtica d'aquesta o aquella escola, en el nostre treball ens trobem amb una realitat que es degrada dia a dia, amb problemes que s'amunteguen sense solució, amb falses solucions que generen nous problemes (com el de la ciutadania en anglès) o remeis transitoris que es converteixen en mals crònics (l'universal problema dels barracots). Diguem-ho clar, el Govern Valencià no inverteix en l'escola pública simplement perquè no hi creu. Hem vist gastar els diners dels contribuents en grans fastos que han estat, en els millors dels casos, flors d'un dia; hem vist malbaratar els recursos públics en absurds circuits de Fórmula I, competicions de vela, ruïnosos parcs temàtics o televisions partidistes que en realitat són forats negres pressupostaris. Si això ha passat durant l'alegria desmelenada de les vaques grosses, què passarà a partir d'ara en temps de crisi? Hem vist passar per la porta de casa els diners que s'haurien d'invertir en el sistema públic de camí al negoci d'escoles privades. A mesura que hem anat creixent en requisits burocràtics i complexitats innecessàries, hem anat oblidant el fonamental de la nostra tasca al servei de les persones. Perquè, tot i la seua vital importància, l'escola és un sistema molt fràgil, integrat per persones, no una simple maquinària, i necessita de l'estima i la complicitat de tota la societat, i en primer lloc dels poders públics. Malament podem construir una escola de qualitat, pedagògicament alliberadora, que fomente l'estima pel saber, si des de les altes instàncies del Govern s'aposta pel simple espectacle, pel pragmatisme més curt de gambals, per l'ensenyança convertida en un fast-food. No és casualitat, doncs, que els valencians tinguem avui un dels pitjors sistemes educatius de tot l'Estat, que hi siguem a la cua, per exemple, en índexs de fracàs escolar. Ens ho hem guanyat probablement a pols: els governants amb la seua indiferència o la seua bel·ligerància, els ensenyants amb la nostra impotència i desmoralització. Sovint hem preferit mirar cap a un altre costat, esperant debades que el temps arreglaria les coses: quan s'han posat pals a les rodes de l'ensenyament en valencià, quan s'han reduït hores de llatí, música o filosofia, quan s'han defenestrat equips directius competents i compromesos per no ser partidaris del “ordeno y mando”, quan s'ha atemptat contra la llibertat de càtedra, s'ha manipulat la veritat científica o s'ha intentat convertir el cos d'inspectors en comissaris polítics.
En aquest context, l'ordre que obligava a impartir Educació per a la Ciutadania en anglès i tot el que ha vingut després, no és més que la gota que ha fet vessar un got ja massa ple. Sota la falsa coartada del trilingüisme, els màxims responsables de l'invent, Francisco Camps i Alejandro Font de Mora, han promogut el boicot a una assignatura que, no per casualitat, intenta educar en els valors democràtics i els drets humans, i han utilitzat sense complexos la comunitat escolar com a moneda de canvi dels seus interessos partidistes. En la seua croada, és clar, han trobat el suport de les altes jerarquies catòliques. L'Església, que encara té en els nostres dies un poder enorme i controla un importantíssim tros del negoci de l'educació privada, ha vist en l'EpC el dimoni del laïcisme, per molt que una escola pública, democràtica i de qualitat com la que volem no pot ser sinó senzillament laica. Però l'ordre de Font de Mora no és només una fal·làcia, és simplement impracticable i atempta greument contra el dret dels alumnes a aprendre, el dels professors a ensenyar en llibertat i el de la necessària autonomia dels centres.
És per tot això que la Comunitat Escolar de l'IES Francesc Ferrer i Guàrdia hem fet nostre el Manifest de la Plataforma en Defensa de l'Ensenyament Públic i ens mobilitzem per dignificar i millorar la nostra escola. Per primera vegada en molts anys, potser, grans sectors de la nostra societat han comprès que l'escola, el fracàs actual de l'escola, és cosa de tots, i demanen la retirada de l'ordre i la depuració de les responsabilitats polítiques que se'n deriven, en primer lloc la del Conseller Font de Mora. El sistema educatiu valencià necessita un debat en profunditat, necessita replantejar el seu model present i apostar pel futur a través d'un diàleg multilateral i amb uns interlocutors governamentals realment convençuts del valor que suposa l'escola.
Però als problemes i reptes que l'Escola Valenciana té avui plantejats de manera general, l'IES Francesc Ferrer i Guàrdia hi ha de sumar alguns de propis relatius, en primer lloc, a l'espai i habitabilitat del nostre centre. Aquests problemes, que formen part d'una realitat més complexa, són ara tal volta els més urgents, els més palpables, els més greus, i es deriven de la manca de les inversions necessàries per adequar les nostres instal·lacions a les exigències d'un ensenyament de qualitat. En molts aspectes el nostre Institut ja va nàixer amb unes deficiències que el pas del temps no ha fet més que agreujar: barracots des de fa dotze anys, pati sense acabar, departaments i classes a l'antiga casa del conserge, tanca inoperant davant els reiterats actes de vandalisme, absència d'aules escaients per a Tecnologia i Música, biblioteca inutilitzada per l'absència de personal especialitzat, Sala d'Actes amb greus problemes acústics, instal·lacions esportives en precari, condicions d'accessibilitat del tot inadequades, despatx de conserges i bar ínfims, Sala de Professors molt deficient, absència d'espai per a laboratoris d'idiomes, etc.
Fet i fet, el nostre centre necessita d'una remodelació en profunditat, a partir de criteris pedagògics i en base a un projecte arquitectònic seriós, consensuat i viable. Davant la reiterada indiferència de les nostres autoritats, que en el millor dels casos han despatxat les demandes dels equips directius i els Consells Escolars amb bones paraules, ens sentim avui en la responsabilitat de fer front als nostres problemes, als que ens afecten d'una manera més general i als que patim en el nostre dia a dia. I ho fem convocant una primera jornada lúdico-reivindicativa per al dijous 27 de novembre, conscients que a la ineptitud dels governants només hi podem oposar el compromís dels ensenyants i de tota la ciutadania, i amb la voluntat ferma de continuar movent-nos i obrint vies per a la solució dels nostres problemes.

València, 18 de novembre de 2008

dissabte, 15 de novembre del 2008

Llavor d'Onan

A vegades, el més interessant del procés creatiu és el procés mateix, molt més que el resultat final. Diu Begonya en un comentari al post immediatament precedent, Cant de cigonya, que “no és fàcil escriure sobre l'escriure, eixir-se'n d'una per mirar-se des de fora. Aquest exercici de ‘sinceritat’ em costa sang i suor. És com justificar-nos sense que ningú ens demane comptes, una miqueta estrany. Tanmateix, necessari per veure-hi clar.”
L’estranya afecció que sentim per les nostres creacions perfetes, acabades, la trobe insana i paralitzadora, perquè allò que més em nodreix, em transforma –confie que per a bé– i, per damunt de tot, em diverteix, és aquell moment d’absoluta irresponsabilitat en què comença a emergir un fil que, si el seguisc, no sé on em durà. En aquest moment, el millor que puc fer és llevar-me d’enmig i no tractar d’interferir en el seu desplegament amb els meus prejudicis o la meua, més o menys limitada, destresa tècnica.
Llig en Cuatro tipos el que diu Martí Ferrer: “En los periódicos nos pasamos el todo el día trabajando. Ya que no podemos salir nunca de la redacción, al menos vamos a divertirnos ¿no?”
En la meua feina actual, i disculpeu que torne a donar la barrila amb l’Allioli, moltes ocurrències es queden de banda per la urgència amb què irrompen els temes o per la necessària pruïja estilística. Però, entretant, procure passar-m’ho pipa.
Aquests dies he estat preparant un informe sobre els salaris del professorat valencià -si en voleu saber saber més, en els pròxims dies el tindreu on és habitual– i volia fer un gràfic que expressara que només la desena part del professorat valencià arribarà a homologar el seu salari amb el d’altres comunitats, en funció de l’acord retributiu que van signar amb la patronal els sindicats de la competència. I això, en el millor dels casos, d’ací uns anys. Segons les estadístiques, els millors pagats de l’estat són els navarresos. Val, això és fàcil, fem uns ninots que porten el penó de Navarra. Però, i als valencians? Ja la tenim amb els símbols: la quadribarrada podia resultar ambigua, perquè podia estar fent referència a territoris diferents amb diferents retribucions. De la blavera, ni parlar-ne. Aquesta és la parida que se’m va ocórrer per a resoldre aquesta ambigüitat i, al mateix temps, introduir una possible explicació a l’escassesa de recursos destinats a educació



No va colar, és clar, però mostra com les eleccions que es prenen van deixant pel camí realitats que hagueren pogut ser o que potser són, en un món paral·lel. Llavor d’Onan vessada en terra.

Una altra que haguera pogut ser i que potser siga algun dia, però que per la pèrdua d’actualitat s’ha quedat fora, és aquest article sobre Batiste Malonda i el CP El Castell d’Almoines, a la Safor. A l'amic Panxo, el gran Miralles, redactor en cap, sempre atent a les expectatives del lector tipus, no l'acabaven de convèncer algunes de les meues tries estilístiques, sovint allunyades del rigor periodístic, però que crec que són perfectament reconeixibles per als que hàgeu llegit algun article meu. Al final, els dies de feina per ara perduts potser no ho són tant. Si el voleu llegir, punxeu sobre la imatge per a baixar un pdf.




I un que ha sí que ha sigut. Acaba d’eixir el número 5 d’Eines, que és, com ells mateix diuen, “una publicació que naix amb la vocació de ser, com el seu propi nom suggereix, un instrument, una ferramenta, en l’àmbit de la comunicació, per a la reflexió i l’anàlisi orientades al canvi social. La iniciativa d’emprendre el projecte sempre difícil d’un periòdic és purament vocacional, té el seu punt de partida en el convenciment d’un grup de professionals del periodisme i d’altres àmbits com ara el dret i les ciències socials que és necessari un producte informatiu diferent, no inserit en les dinàmiques de les agendes institucionals, sinó que a partir de l’observació directa de la realitat i seguint un criteri propi es faça ressò de les qüestions que incidixen més directament en la qualitat de vida de la ciutadania.”
Es tracta d’un dels projectes editorials valencians més interessants per molts motius: la seua independència i pluralitat, la qualitat dels articles i del seu disseny –a càrrec de l’amic Tomàs Gorria–, la seua aposta pel català, la gratuïtat, la llicència Creative Commons… Si no el trobeu, existeix també una fórmula de subscripció per 30 euros, que inclou l’enviament per correu de sis números i una samarreta. En aquest darrer número, dedicat a l’Horta, he tingut l’alegria de participar com a fotògraf. Podeu descarregar-vos el pdf des del seu web.

dijous, 13 de novembre del 2008

Cant de Cigonya

Sovint em pregunte per què escric. Fa molt temps que ho faig. Als 13 anys vaig començar a omplir quaderns i crec que no he abandonat mai aquest vici. Potser escric per deixar de fer-ho, per poder dir que jo abans escrivia i que, ara, ja no ho faig... És més, diria que la freqüència amb què m'aboque al blanc del quadern, cada dia que passa és menys intensa. Potser em trobe a punt de plegar. Entre tantes coses a què fer front, la poesia s'amaga en una mena de sala d'espera, a l'aguait, delerosa d'eixir i fer-se lloc entre la resta de feines. Impossible, incompatible... Revise, de tant en tant, alguna cosa feta, canvie ara una coma, adés un participi. Escric, escric. Escric per poder esdevenir absent, d'alguna manera. Escriure em distancia del món. Després hi torne, al món, i les coses també hi tornen. Escric per saber qui sóc, per aprendre, per reprendre aquell fil de llum, i aquell altre; per guanyar la partida que jugue amb el temps, sempre a corre-cuita; per entendre què passa, què vol dir això o això altre, perquè tinc coses a dir. Imatges que em ballen per dins, pel cervell i pel cos, idees que vull traure, que vull donar. Escric perquè amb les paraules em lliure a l'univers i -vés, que fàcil!- amb les paraules em sent lliure.
Ara bé, què escric? Què vull dir amb això que dic? Com ho faig? La cal·ligrafia dels últims dies, dels últims mesos, per exemple, recorre, d'una banda, aquell passat que finalment puc veure des de fora, la meua infantesa i els estius al poble de ma mare, posem per cas.

(...)
L'ensopiment fàcil de l'estiu quan vigilaves
el camí de les formigues i aquell suc dolc
de bresquilla dolça havent sopat. Mobles vells a l'andana,
fusta negra, gronxadora de cançons
com una lletania, el xiquet que anava coixet.
Les mans profundes del teu avi
quan deixava el cabàs a l'andana,
greix de la mobilette tatuat per sempre a terra.
A.R./V.F, silenci de segles, la llum del carrer
des d'on encara t'arriba alguna flaire
que anunciava llavors el setembre, les primeres pluges
amables dies de finals d'estiu.


Són poemes llargs, lletanies, la recreació d'un món petit, la casa dels meus avis, al balcó de la qual hi havia inscrites les inicials dels seus noms i jo no vaig saber veure-ho fins ben tard. Una enyorança que no és amarga perquè la pàtina del temps ha convertit el record en una sèrie amable de fotografies arxivades per sempre al meu cor. I és ara que ho puc escriure, i no pas abans. Potser en escriure-ho, ho trac a fora i deixe espai per més vivències. Aquests records havien d'eixir i els havia d'escriure. Sempre ho he sabut. Ara m'adone que sempre ho he sabut.
D'una altra banda, hi ha uns altres poemes més curts, hi ha l'impuls, hi ha la rauxa, hi ha el desig. Desig de viure, d'estimar, de crear. Dues cares té el meu desig, a cavall entre ésser i anar, entre romandre i fugir.

Tant se val si al final de l'escala
hi ha el desig com un túnel
quan, entre somnis, a deshora arribes
incapaç de dir ni foc ni cabells.


Una nit mentre tornava a casa, després de sopar, de beure i de fumar, em vaig trobar amb la metàfora de l'escala, com un recorregut que puja, al capdamunt del qual sempre hi ha la culminació del desig que, tanmateix, pateix dels efectes secundaris: tot allò que puja, baixa. Desitjar és no tenir. Entre dir i no dir, entre el sí i el no, el desig va fent, lliure, el seu camí. Per més que em lamenti, si el meu desig ni sent ni veu ni espera. Per més que m'allunyi si el meu desig surt de mi cridant-te. Així també la paraula, la cal·ligrafia que es perd de vegades en ella mateixa, s'emmiralla ara en aquesta vocal, després en aquell adjectiu i s'hi recrea a l'interior del poema, amerada de desig.
I doncs, step by step, si puges si baixes, esbrinant de quin color són aquests dies tan complicats, d'urgències i pèrdues d'energia, de renúncies, heus ací un intent d'explicar-vos, d'explicar-me, aquests cants de Cigonya.

De la ferida tanques amb clau l'espai
que el desig ocupa. A mitges vius
determines trobades casuals, dius
no a la cal·ligrafia encesa, per a què tanta llum?
Breument, esgrafies rius de mots
com els homes que diuen raons sense cos.
Una cua d'aigua, ara pedra del temps
riu i salta i encén el cel on féieu niu. Caus
quan l'aigua atansa l'herba i l'humiteja.
Escrius.

dissabte, 8 de novembre del 2008

Una vinyeta

Els lectors habituals de La Paraula coneixeu que, cíclicament, apareix el tema de la masculinitat als posts que publiquem els mascles del bloc. Alguna vegada heu trobat un escrit que tracta el tema de manera frontal, com féu Amadeu farà un temps i que generà un debat llarg i fructífer -amb un punt de sana tensió sexual.

La veritat, però, és que les reflexions sobre masculinitat solen sorgir de manera més subterrània, més amagada, tal i com correspon canònicament a un tema latent com aquest. Un tema poc i mal resolt: una frase ací, un record allà.

El cas és que fa unes setmanes em trobava jo al bany de casa -el lloc on es llegeix la premsa a casa meua- i anava passant les fulles del Público quan vaig veure la vinyeta en qüestió. La feina encetada s'aturà (s'hagué, de fet, de posposar) alhora que se m'encongia el sexe i passava, veloç, a l'estat de xufa.

Com a ésser humà posseïdor de penis, m'indigna que comparen el meu sexe amb armament: que si una pistola, que si un punyal... La polla com a objecte generador de dolor, de patiment, com a element agressor, invasor...

(el dibuix és obra de Pepe Medina i va eixir publicat al Público del 24 d'octubre)

dimecres, 5 de novembre del 2008

A l’octubre, bolets



Conec molta gent que aprofita els caps de setmana per estirar les cames i respirar aire pur. Al mes d’octubre s’endinsen en muntanyes ombrívoles a la recerca micològica de barrets. Van a fer bolets, diuen. I tornen amb el cistell de vímet curull, sobretot de rovellons arrebossats de terra encara humida. Després, a casa, els torraran tot envernissant-los amb un pessic de julivert, un raig d’oli d’oliva cru, i all picat si els ve de gust. Encara que no n’hagen trobat, tornen cofois d’haver passat el dia a la muntanya, entre amics.
A la meua família també teníem costum d’anar a la muntanya el mes d’octubre, el primer cap de setmana i el darrer. Es podia dir que obríem i tancàvem un parèntesi de prioritat.
De bon matí, des de la carretera de Llíria anàvem gaudint del paisatge tardoral que ens oferia la comarca dels Serrans. Tots els colors de la paleta.
Era el viatge emocional de mon pare. A Santa Creu de Moya, entre penyes, oliveres i banderes tricolors homenatjàvem els guerrillers, els maquis i els punts d’enllaç. Aquests darrers eren majoritàriament les dones que restaven als pobles i que amb por disfressada abastien de queviures i d’informació els seus cors amagats a les muntanyes.
Els actes van començar fa anys: jornades d’estudi, documentació, exposicions, bibliografies, biografies, arxius, memòries, oblits...i sobretot confraternitat. A dalt del turó on s’alça el monument al guerriller, prop del cerro Moreno, on l’any 1949 la guàrdia civil posava setge i mort al campament guerriller, convoquen l’homenatge de memòria i reivindicació la Gavilla verde, el Canto del búho, noms metonímics de la clandestinitat. Participen als parlaments testimonis, membres de l’AGLA (Agrupació guerrillera de Llevant i Aragó), brigadistes francesos, guerrillers de cabells blancs i cames febles, però amb la veu prou ferma per reclamar memòria i justícia.
Cada any ens juntàvem amb Florian “Grande” i la seua dona Remedios “Celia”, la vida de la qual apareix a La voz dormida de Dulce Chacon, i que va donar argument a la pel·lícula de Pau Vergara Memorias de una guerrillera. Ella també havia escrit el seu llibre Historia de Celia. Memorias de una guerrillera antifascista. Tots ens abraçàvem i desitjàvem tornar-nos a veure l’any següent amb l’esperança que el futur portara el reconeixement oficial de la tasca ignorada de la resistència antifranquista, l’exhumació dels cossos amagats als fossars i la vinguda de la República, la tercera.
Des que mon pare va caure malalt no he tingut gosar de tornar-hi. No tinc forces. La ferida oberta em reté. He de tornar. La meua filla m’ho demana.
He rebut notícies de la mort d’alguns dels guerrillers i dels que continuen resistint els intents de polititzar i d’institucionalitzar l’acte d’una manera partidista.



Aquest Octubre he représ la segona de les trobades que acostumàvem a fer a les muntanyes i que cloïa el parèntesi tardoral de reivindicacions. Contràriament, enguany les mobilitzacions sectorials de l’ensenyament han deixat badat el parèntesi i hem manifestat la nostra desesperació, però al centre de València, lluny de les muntanyes.
Feia temps que no anava al Puig, el mateix que els aplecs són descafeïnats. I no hauria tornat de no ser per les meues filles que m’ho van demanar.
Pel camí anàvem fent boqueta amb cançons de la Gossa sorda “PSOE sense PV, policia, burgesia,/partit popular i tercera via/combaten units contra l’esperança,/combaten units contra l’alegria.” Era tota una premonició. En arribar als peus del monestir tot un recinte engabiat arrecerava una paella gegant, taules per dinar, paradetes amb llibres, alguns en castellà a l’igual que tot el merchandising. La gàbia descatava des de lluny perquè estava enribetada per feixos de senyeres falleres coronades junt a quadribarrades i banderes del Bloc. Vaig haver d’explicar a les meues filles el significat exacte de la cançó que havíem acabat d’escoltar feia poca estona. El Bloc en la seua dèria de sumar havia renunciat feia temps a alguns trets d’identitat, havia pujat a un tren equivocat que no avançava, per una via morta, la tercera.
Em va pujar un vòmit amarg des de la boca de l’estómac fins a la gola. Vam fugir d’allí cap a la muntanyeta “de la patà”. Vam pujar corrents, a quatre grapes, per una senda de terra humida. No ens vam aturar a agafar bolets, encara que en vam veure. A dalt del turó la gent del PSAN feien parlaments com els guerrillers de Santa Creu de Moya, i entre pins celebraven els quaranta anys del partit, els cent anys de l’estelada i els vuit-cents del poble valencià. No vam parar fins tocar amb la punta dels nostres dits l’estelada.



Tornaré l’any vinent a les muntanyes amb el cistell de vímet per si faig bolets.

diumenge, 2 de novembre del 2008

Rock & Roll Barcelona (2)

Acostumats a allotjar-nos a cal Gerardo en ple Eixample barceloní, la perspectiva de Poblenou, per gentilesa d'Adela Rubert, que ens hi va cedir la casa, ens va semblar quasi una aventura. El carrer Marià Aguiló, paral·lel a la Rambla, columna vertebral del barri, és llarg i estret com el de la cançó de Serrat, però lluminós, ben endreçat, i amb banquets individuals on fa bo de seure-hi per fullejar la premsa i veure passar els veïns. Al carrer hi ha bars i restaurants, botigues de queviures, fleques, perruqueries, sabateries, floristeries i fins un local d'ERC, què se jo. Això i la proximitat del mercat injecten al carrer una animació constant però discreta, assossegada, de poble. Desemboca, cap a la mar, en jardins que porten els noms d'il·lustres paisans nostres (Fuster, Sanchis Guarner, l'Ovidi), turonets que anys arrere ocupaven tristes fàbriques i magatzems ruïnosos i que avui són passejos entre pins a la vora de la mar, sense gens d'ostentació i, com ara es diu, sostenibles, des d'on Barcelona se'ns va obrir, un 9 d'octubre assolellat i ventós, en una perspectiva per a nosaltres inèdita.
València i Barcelona estan a anys llum d'una distància fomentada des de dalt amb tossudesa i que, segons com, genera magnífics rèdits polítics a tort i a dret, però entre les dues ciutats flueix un riu de gent constant especialment visible en ponts com el del 9 d'octubre, amb els trens atapeïts de viatgers aliens a les proclames suïcides dels alienígenes governants de la cosa nostra. Amb alguns d'ells, en diferents escenaris, ens trobaríem aquells dies, encontres que deixarem per a un altre post. I és que Barcelona és orgull nacional de molts valencians sense manies, com l'avi Ramon Castelló, de l'Oliveral, que sempre la proposava com a model de ciutat, segurament per fer la guitza al seu gendre, mon pare, que era de Madrid, però no només per això: sabia que València, en molts aspectes, no hi podia competir. Però fem una giragonsa i traslladem-nos a l'any 94, quan ens vam trobar per darrera vegada amb l'Ovidi.
Fou l'octubre del 93, si la memòria no em traeix, que un Ovidi de veu trencada va recitar als Jesuïtes de València Ofici de difunts, el poema de Fuster, una funció que per prurit professional no va voler cancel·lar. Les seues primeres paraules, demanant disculpes pel que ell creia una sobtada i passatgera ronquera, em van deixar per molt de temps la sang glaçada. Poc després, la primavera del 94 el vaig embolicar en un homenatge que la Penya Barcelonista Cavallers de València vam fer-li al restaurant El Famós, amb el nomenament de soci d'honor que tanta il·lusió li va fer. En el camí de l'Estació del Nord al restaurant ens explicava, amb la gràcia amb què sabia contar les coses, com havia anat l'operació a què s'havia sotmès i els seues esforços a reeducar la veu amb un especialista que li havia recomanat el Raimon. Fou aquell estiu quan la notícia del veritable abast de la malaltia de l'Ovidi va començar a córrer de boca en boca. Jo acabava de publicar Erosions. El títol del poemari, que òbviament no al·ludia només a les erosions i estralls del temps (però qui ho podia saber això?), em va fer desistir d'enviar-li'l en aquelles circumstàncies. Una estupidesa com qualsevol altra que sempre lamentaré, perquè segur que l'Ovidi ho hauria agraït amb naturalitat, aliè a la torpitud de certs prejudicis, i que hi hauria correspost amb algun valuós comentari. A la tardor vaig telefonar-li i vam quedar de veure'ns a Barcelona. Amb Begonya i Gerardo vam anar al seu pis del carrer Sostres, a la part alta, un pis xicotet i molt ben endreçat (“Sóc un perepunyetes. Necessite un ordre perfecte per posar-me a treballar”, ens va dir), amb unes vistes magnífiques sobre la ciutat, a un tir de pedra de Collserola. I ací comença el pelegrinatge que, en part, hem reconstruït la tardor de 2008: Els Tres Tombs, un bar dels de tota la vida davant mateix del mercat de Sant Antoni, on vam fer uns vermuts casolans i unes escopinyes en conserva (berberetxus en l'accent del Raval), Can Leopoldo, on vam tastar les excel·lències d'un proverbial bacallà a la llauna i, l'endemà, una passejada pels jardins de Montjuïc que hi ha a la vora del Palau de Sant Jordi i on l'Ovidi havia esmerçat moltes hores de convalescència de l'operació, i un altre àpat memorable a ca l'Isidre.
L'amic era un prodigi contant històries, representant, parlant, sempre amb un sentit de l'humor que servia per burlar la malaltia i fer que no et sentisses gens incòmode, que les aus dels mals averanys hi passassen invisiblement i sense tocar-nos. Recorde aquells encontres com un parèntesi de llum i bonhomia, l'elegància de l'Ovidi llevant ferro a la situació (“I damunt, aquesta morfina que em posen ni col·loca, caguen dena!”), tallant la punta del ducados per reduir el consum de tabac a què l'obligava la prescripció mèdica, mentre la seua companya Nieves, darrere d'ell, negava tristament amb el cap com dient-nos que no hi havia res a fer. I recorde, especialment, la narració d'una de les bromes més divertides que m'hagen contat mai, perpetrada a un dels amics de la colla alcoiana d'Ovidi en un dia d'excursió per la serra.
Al bon jan objecte de la broma li va entrar caguera i va anar a descarregar a la vora d'un arbre. Potser la urgència del cas li va impedir d'adonar-se que ja l'Ovidi, ben amagat darrere uns matolls, li parava el parany amb la branca llarga d'un arbre disposada silenciosament just davall del forat del seu cul i enretirada amb summa cautela abans que a l'incaut li donés temps de netejar-se, apujar-se els pantalons, mirar la desapareguda mona que acabava de fer, tornar a mirar, primer pels immediats encontorns, després a tot arreu, incrèdul del que no veia (“Una mona no desapareix per art d'encanteri!”, es devia dir), palpant-se el darrera dels pantalons, tornant la mirada al lloc on havia d'estar la merda, fent cara d'enze, sumit més i més en una perplexitat que s'acabà amb l'explosió de rialles de l'Ovidi darrere els matolls…
Les paraules reinventen la impecable representació de l'escena que ens va brindar l'amic, pàl·lidament vénen a conjurar l'absència. Després d'un bon àpat, no hi ha res de més cordial i alegre que una dosi justa d'escatologia, servida amb l'humor i la naturalitat d'un gran artista, enemic d'engolaments i màscares retòriques. És ací on millor es posa a prova el geni i l'elegància d'un home extraordinari.
I ací, junts Ovidi i Barcelona, us deixe amb una foto del Xavi Terol, que també il·lustra el llibre que acaba d'aparèixer 62 poemes per l'Ovidi (amb només tres anys de retard a l'Editorial Brosquil, que és com el tren d'Olot: surt quan vol i arriba quan pot). El Rock and Roll el deixarem per a un altre post, tot arribarà.

dissabte, 1 de novembre del 2008

Siemens, New Pol, Univers i Maury

Tinc una llavadora nova, de la casa Siemens. L’antiga era una New Pol i era encara la primera llavadora que havia tingut. Supose que vaig tindre una adolescència llarga, i això m’ho note en les llavadores i en la còpia de persones que han rentat la roba interior en la New Pol. La vaig mercar al 1991, quan recent tornava d’Alacant i m’instal·lava al carrer dels Aluders. Fa dues setmanes se li va trencar l’eix del tambor i, després d’un minut de deliberació, el tècnic em va certificar la seua defunció i em cobrà vint euros.
Dèsset anys m’ha durat la New Pol i és com si se m’hagués emancipat la filla. Tinc el consol que la Siemens ha tingut el bon gust de retolar l’embalum amb la Univers.




Com que comparteix el mateix ecosistema tipogràfic que la omnipresent Helvètica i, a més a més, són contemporànies, de la fornada suïssa del 1957, la Univers sembla un poc tapada per aquesta. Tanmateix, un poc d’atenció ens descobreix que es tracta d’una tipografia àmpliament utilitzada, en especial com a lletra corporativa,


o per a senyalètica, com en alguns teclats de la casa Apple.


A part del seu caràcter pròpiament tipogràfic, la Univers va suposar un intent, per part d’Adrian Frutiger, de crear una senzilla nomenclatura numèrica, quasi digital, que substituïra la tradicional manera de designar els membres de les famílies tipogràfiques, que és més descriptiva, analògica diríem: les desenes d'unitat fan referència a la grossària de la lletra, de manera que la quarantena equival a Light i la setantena, a la Black. Les unitats designen el grau d'extensió, condensació o inclinació del tipus. Així, per exemple, en comptes de Regular, tenim 55, mentre que el 56, designa la RegularItalic.


Aquesta proposta va tindre poc d'èxit, tot i que alguns tipògrafs la van adoptar per a les famílies que anaven dissenyant. Avui resta com a curiositat del modernisme racionalista de l'època.

Per a una llavadora, dèsset anys en són molts.

Quant de temps és molt de temps? Quant de temps és necessari per deposar les resistències? Mil i una nits va invertir Xahrazad per amorosir el ressentiment del rei Xahriar. En una de les seues rondalles, un jove es va enamorar d’una donzella i la va anar a festejar. Ella, esquerpa, li posà com a condició per a lliurar-li el seu amor que havia d’estar-se sota la seua finestra cent dies. Ell s’hi va avenir i s’instal·là al seu carrer disposat a patir els rigors que calguera per aconseguir satisfer el seu desig. Els primers dies, darrere les cortines, ella feia broma amb les germanes i criades, i es reia de la determinació amb què aquell babau s’havia pres la questa. Però, amb el transcurs del temps, es va sentir més i més impressionada per la fermesa i l’actitud resolta del pretendent. A cada dia que passava, romania més temps a l’aguait en la seua finestra, i descobria noves virtuts, àdhuc físiques, en aquell sorprenent amant. Quan s’acostava el dia assenyalat per al termini que ella mateixa havia marcat, un període difusament llarg i descoratjador per a qualsevol altre, era ella la que es delia per veure, a la fi, consumat l’encontre amb aquell que demostrava desitjar-la tant. La noranta-novena nit no va poder dormir i la va dedicar a guarnir-se i fantasiejar amb el pròxim, delitós, moment. Quan a l’alba obrí les portes de la seua finestra, se sentia com qui obre el corral dels bous. Però el carrer era buit i, al lloc on havia estat l’home, es va trobar una noteta:
“Mira. Saps que et dic? Que te la pique una gallina.”

Fa ara vint-i-cinc anys de la Llei d’ús i ensenyament del valencià. A vore quant de temps haurà d’esperar el nuvi perquè l’apliquen.