dijous, 13 de novembre de 2008

Cant de Cigonya

Sovint em pregunte per què escric. Fa molt temps que ho faig. Als 13 anys vaig començar a omplir quaderns i crec que no he abandonat mai aquest vici. Potser escric per deixar de fer-ho, per poder dir que jo abans escrivia i que, ara, ja no ho faig... És més, diria que la freqüència amb què m'aboque al blanc del quadern, cada dia que passa és menys intensa. Potser em trobe a punt de plegar. Entre tantes coses a què fer front, la poesia s'amaga en una mena de sala d'espera, a l'aguait, delerosa d'eixir i fer-se lloc entre la resta de feines. Impossible, incompatible... Revise, de tant en tant, alguna cosa feta, canvie ara una coma, adés un participi. Escric, escric. Escric per poder esdevenir absent, d'alguna manera. Escriure em distancia del món. Després hi torne, al món, i les coses també hi tornen. Escric per saber qui sóc, per aprendre, per reprendre aquell fil de llum, i aquell altre; per guanyar la partida que jugue amb el temps, sempre a corre-cuita; per entendre què passa, què vol dir això o això altre, perquè tinc coses a dir. Imatges que em ballen per dins, pel cervell i pel cos, idees que vull traure, que vull donar. Escric perquè amb les paraules em lliure a l'univers i -vés, que fàcil!- amb les paraules em sent lliure.
Ara bé, què escric? Què vull dir amb això que dic? Com ho faig? La cal·ligrafia dels últims dies, dels últims mesos, per exemple, recorre, d'una banda, aquell passat que finalment puc veure des de fora, la meua infantesa i els estius al poble de ma mare, posem per cas.

(...)
L'ensopiment fàcil de l'estiu quan vigilaves
el camí de les formigues i aquell suc dolc
de bresquilla dolça havent sopat. Mobles vells a l'andana,
fusta negra, gronxadora de cançons
com una lletania, el xiquet que anava coixet.
Les mans profundes del teu avi
quan deixava el cabàs a l'andana,
greix de la mobilette tatuat per sempre a terra.
A.R./V.F, silenci de segles, la llum del carrer
des d'on encara t'arriba alguna flaire
que anunciava llavors el setembre, les primeres pluges
amables dies de finals d'estiu.


Són poemes llargs, lletanies, la recreació d'un món petit, la casa dels meus avis, al balcó de la qual hi havia inscrites les inicials dels seus noms i jo no vaig saber veure-ho fins ben tard. Una enyorança que no és amarga perquè la pàtina del temps ha convertit el record en una sèrie amable de fotografies arxivades per sempre al meu cor. I és ara que ho puc escriure, i no pas abans. Potser en escriure-ho, ho trac a fora i deixe espai per més vivències. Aquests records havien d'eixir i els havia d'escriure. Sempre ho he sabut. Ara m'adone que sempre ho he sabut.
D'una altra banda, hi ha uns altres poemes més curts, hi ha l'impuls, hi ha la rauxa, hi ha el desig. Desig de viure, d'estimar, de crear. Dues cares té el meu desig, a cavall entre ésser i anar, entre romandre i fugir.

Tant se val si al final de l'escala
hi ha el desig com un túnel
quan, entre somnis, a deshora arribes
incapaç de dir ni foc ni cabells.


Una nit mentre tornava a casa, després de sopar, de beure i de fumar, em vaig trobar amb la metàfora de l'escala, com un recorregut que puja, al capdamunt del qual sempre hi ha la culminació del desig que, tanmateix, pateix dels efectes secundaris: tot allò que puja, baixa. Desitjar és no tenir. Entre dir i no dir, entre el sí i el no, el desig va fent, lliure, el seu camí. Per més que em lamenti, si el meu desig ni sent ni veu ni espera. Per més que m'allunyi si el meu desig surt de mi cridant-te. Així també la paraula, la cal·ligrafia que es perd de vegades en ella mateixa, s'emmiralla ara en aquesta vocal, després en aquell adjectiu i s'hi recrea a l'interior del poema, amerada de desig.
I doncs, step by step, si puges si baixes, esbrinant de quin color són aquests dies tan complicats, d'urgències i pèrdues d'energia, de renúncies, heus ací un intent d'explicar-vos, d'explicar-me, aquests cants de Cigonya.

De la ferida tanques amb clau l'espai
que el desig ocupa. A mitges vius
determines trobades casuals, dius
no a la cal·ligrafia encesa, per a què tanta llum?
Breument, esgrafies rius de mots
com els homes que diuen raons sense cos.
Una cua d'aigua, ara pedra del temps
riu i salta i encén el cel on féieu niu. Caus
quan l'aigua atansa l'herba i l'humiteja.
Escrius.

9 comentaris :

Príncep de les milotxes ha dit...

Mira que bé! em contestes, ara, al comentari pregunta fet per mi a una foto teua d'aquest estiu silent; eres al nord d'Europa, crec.
El silenci de les hores troba resultats per camins inversemblants.

ginjol ha dit...

Val. Però sobretot escriu. No pares d'escriure.

Olga ha dit...

Jo també vaig començar a escriure als tretze anys, o potser abans, però ho vaig deixar, i no havia tornat a fer-ho fins retrobar-te. Encara tinc la ploma i el quadern de bitàcola que em regalàreu, però sempre he esperat una millor ocasió per por de tacar-lo. Escrivia en fulls de paper doblegats o en bocinets i m’admirava de veure com podies escriure a tanta velocitat martellejant el paper amb la màquina. Directament, sense esborranys, amb tanta seguretat de pensament, amb tanta fluïdesa de paraula.

He tornat moltes vegades a Faura, he travessat el seu cor, la plaça, el llavaner... Sempre procure passar pel vostre carrer i mire les finestres de la casa cantonera. Intente inútilment trobar-me amb vosaltres. Potser tracte de trobar-me a mi també, adolescent. La felicitat d’aquells anys no es pot resumir tan fàcilment. Tinc el record de moltes nits. Una, tombada amb la teua germana i els amics, tocant d’esquena al sòl de la terrassa, mirant les estrelles i fumant.

novesflors ha dit...

Per què escrivim? Jo també m'ho he preguntat moltes vegades. De fet, en el meu post de 26 de març "Catarsi, refugi, simple plaer de crear"? hi reflexionava breument.

Begonya Mezquita ha dit...

No és fàcil escriure sobre l'escriure, eixir-se'n d'una per mirar-se des de fora. Aquest exercici de "sinceritat" em costa sang i suor. És com justificar-nos sense que ningú ens demane comptes, una miqueta estrany. Tanmateix, necessari per veure-hi clar.

Begonya Mezquita ha dit...

Príncep, tot i que una miqueta tard, em satisfà que et dónes per contestat.
Em sorprén tot el que dius, Olga. I, si com dius, has représ l'ofici d'escriure gràcies, en part, a mi, no saps com me n'alegre. M'agrada molt com ho fas. Insistiré: la teua paraula ha d'eixir de l'armari, definitivament.
Pense fer-te cas, gínjol. :)
"Catarsi, refugi, plaer de crear", un tema molt sucós alhora que delicat, novesflors.

Begonya Mezquita ha dit...

Elies Barberà ha publicat a Bromera "Aixàtiva, Aixàtiva" un llibre de poemes en què recrea el món de la infantesa i, a partir de la reflexió sobre el record, cap al final del poemari, diu:

EL VOL DE LA CADERNERA
Un Record ja és una Mentida
immens bagul dels enganys la Memòria
s'enganya a si mateix
qui fabrica records:
volent caçar la cadernera
i l'ocellet ja ha alçat el vol
el Record sempre arriba tard
només engrapa
l'efímer buf
d'allò que ja no hi és.

Amadeu Sanz ha dit...

Hi ha una memòria que, necessàriament, menteix. Em referisc a la memòria com a narració, un discurs construit per la ment, pel pesament, i que segueix les normes de construcció del discurs convencionalment establertes. Com aquella gran mentida que és el discurs que anomenem Història.
Tanmateix, hi ha una mena de memòria més apegada a la pell quemai no és mentida i que sempre és veritat, perquè no està fora de nosaltres, com la cadernera que mai no arribem a caçar, sinó dins del múscul i de la víscera: la por, l'alegria, l'emoció que vam sentir i que sempre podem recuperar.
El problema és que sempre ens vivim com a dos éssers dividits: d'una banda el cap, el pensament, amb unes poderoses eines de registre i organització de la informació. L'altra, el cos, on habita el nen o la nena que van ser, i que és qui sap la veritat de com vivim, com vam viure. I que se'n recorda.

Begonya Mezquita ha dit...

Cos, cos, me'n recorde, me'n recorde.